Antonio Díaz (1986, Badia del Vallès) s’ha convertit en pocs anys un dels fenòmens escènics més importants de la història de l’escena espanyola i en un dels mags més taquillers d’Europa. Les dades d’espectadors, que han vist el seu espectacle, i la seva estada a Broadway ha deixat marca i ha trencat rècords superant en xifres grans musicals com The Lion King o Hamilton. No descarta tornar als Estats Units, però sap que el seu present i el seu futur és a Barcelona on el podreu veure aquest hivern amb Nada es imposible.
Vas començar a fer màgia perquè un dia un mag et va treure una moneda de l’orella. Eres dels qui feia trucs a l’escola?
Era molt tímid i mai feia màgia. Els meus amics només em veien practicar. Estava tot el dia amb les cartes al calaix de la típica taula d’escola i el professor sempre em cridava l’atenció. Em feia vergonya i només ho feia amb la família. Ells sí que em van haver d’aguantar.
Et vas sentir mai discriminat per fer màgia?
Em feia vergonya i no ho compartia. Era conscient que fàcilment se’n podien riure de mi. Per mi la màgia era un secret. Només els qui em coneixien molt ho sabien que ho feia, però la resta de la gent no.
Era un refugi?
Sí, absolutament. Era un refugi, però no era l’únic, també m’agradava jugar als escacs, llegir, anar al cinema o l’astronomia, Carl Sagan era el meu ídol i veia tots els seus documentals. La màgia era una oportunitat de passar moltes hores amb mi mateix sense avorrir-me. Tenia molt de temps lliure a casa i era o això o sortir al carrer i a Badia, en aquell moment, tenia amics que déu-n’hi-do… Havia de buscar-me un hobby i la màgia es va convertir en el meu preferit.
“La màgia era una oportunitat de passar moltes hores amb mi mateix sense avorrir-me”
Anys més tard et vas formar a l’Institut del Teatre i vas fer interpretació.
Vaig fer interpretació, sí.
No t’ha vingut mai de gust sortir de la màgia i interpretar alguna obra de text?
No m’ho imagino (riu). En la meva estada a l’Institut del Teatre recordo fer La Gavina de Txékhov i veure als meus germans com es pixaven de riure: “Què fas fent La Gavina?”, em deien. Jo em sento un intrús absolut en el món de la interpretació. La màgia, el component tècnic que té l’il·lusionisme, em serveix per amagar totes les carències que tinc… La interpretació, construir personatges, no és el meu fort i admiro moltíssim els actors. El món del teatre em fascina, tant com la màgia, però com a espectador.
Com ets com a espectador?
Crec que soc bastant crític, però alhora agraït. Soc molt crític perquè he vist molt de teatre i arriba un moment en què costa molt que alguna cosa em sorprengui. Això sí, no em recreo en la crítica simplement i no en parlo o canvio de tema. Ara, quan alguna cosa em sorprèn, soc molt generós en l’elogi i en parlo molt perquè penso que el teatre té aquesta cosa del boca-orella que és imprescindible.
‘La noche Abbozzi’ amb Juanan Martínez i Antonio Díaz
Tornant als teus inicis, en els teus primers espectacles no anaves sol. Vas començar amb la Companyia Abbozzi i vau fer espectacles com Sueños i La noche Abbozzi.
Aquesta època va ser molt apassionant. Abbozzi significa esbós en italià i aquell projecte era l’esbós d’un quadre que junts pintaríem un algun dia. Teníem aquest punt romàntic. Amb el Juanan Martínez ens vam conèixer a l’Institut del Teatre i vam fer aquests espectacles que eren molt més “cabaretescos” i canalles que el que faig ara. Erem més alternatius i indies, de fet la meva empresa es diu Indie Magic per aquest motiu. Ens consideraven indies, escoltàvem The Smiths i The Libertines, volíem donar-li un punt alternatiu a la màgia. Érem rock and roll en el directe, buscàvem maneres d’expressió diferents per intentar apropar la màgia a persones que no teníem gens d’interès per ella.
El fèieu al Teatreneu.
Sí, després vam passar als desapareguts cinemes Alexandra. De fet, els Alexandra van aguantar oberts fins que vaig acabar de fer, un altre dels meus espectacles, La asombrosa historia de Mr. Snow.
Escena de ‘La asombrosa historia de Mr Snow’
Aquest espectacle va suposar un punt d’inflexió a la teva carrera. El vas presentar l’any 2012 a La Mostra d’Igualada, un lloc on dos anys després guanyaries el Premi del Públic amb La gran ilusión.
La Mostra per mi va ser molt important, com també ho va ser el FETEN de Gijón. El teatre familiar és el meu teatre preferit com a intèrpret, no com a espectador, perquè el seu públic m’encanta. Aquests festivals ens van permetre dotar els espectacles d’un tipus d’estructura professional que no havíem tingut mai i ens van donar l’oportunitat de mostrar-nos davant dels programadors. Gràcies a Mr Snow vaig començar a viure d’això. Poder viure només de la màgia va fer que pogués aguditzar l’enginy i pensar molt en quins passos havia de fer per poder créixer.
Estem acostumats a veure’t fent màgia de gran format, t’agradaria tornar a l’essència o a la màgia de petit format?
M’agradaria fer un espectacle petit per retirar-me, perquè és realment on he passat més hores a la meva vida. Durant anys he fet màgia a la televisió on feia 25 jocs per programa i 15 programes per temporada. Estem parlant de fer uns 400 jocs de màgia per temporada i en fèiem 5 o 6 d’aquestes, imagina’t la quantitat de jocs que això suposa. Penso que les coses interessants de veure són les que han tingut moltes hores de cuina, i la màgia de prop requereix moltíssimes hores de feina. Era el meu punt fort quan jo era adolescent. M’imagino fent una cosa singular amb molta dramatúrgia, més propera al Mr Snow que al que faig ara, on explicar alguna cosa… alguna història vital.
“M’agradaria fer un espectacle petit per retirar-me”
Falta molt retirar-te?
No ho sé, no ho sé… (riu)
Molts cops parles de la diferència entre màgia i il·lusionisme, llavors per què et dius Mago Pop i no Mago Antonio o l’il·lusionista Antonio?
Sonen fatal, per cert… (riu), no ho acabo de veure. És cert que la paraula il·lusionista m’agrada més, de fet vaig fer un programa pilot per la televisió on em feia dir l’Il·lusionista Pop, però quan el vam vendre ens van canviar el nom a Mago Pop. Els funcionava millor, així es va quedar i és com es va dir el programa. La meva idea era que aquest fora només el nom del programa, però amb l’èxit es va quedar també com a nom artístic. No vaig triar mai el meu nom artístic, però tenint en compte que em dic Antonio Díaz, que és nom de torero, doncs… Jo pensava en Els Pets, si amb aquest nom s’han convertit en un gran referent musical doncs potser és que això dels noms artístics no és tan important. Em vaig conformar amb el Mago Pop, sí.
I és molt diferent el personatge Mago Pop de la persona Antonio Díaz?
Sí, el Mago Pop és com més extravertit, més ràpid, àgil, enginyós, més “macarrilla”, més canalla, i l’Antonio és més tranquil sobretot entre els meus amics i en el meu entorn. M’agrada ser l’alegria de la festa, però en la meva vida soc com molt més tranquil i introvertit.
Vas a veure altres espectacles de màgia?
M’agrada molt fer-ho, però que com sempre faig funció em costa trobar el moment. L’últim cop va ser a Las Vegas, tenia una setmana i en tres dies vaig aprofitar per veure 7 o 8 espectacles. Ara, si he de triar prefereixo veure teatre abans que màgia, ho trobo a faltar.
Creus que la màgia està en un bon moment?
La màgia sempre està en un moment que no és ni molt bo ni molt dolent… Sempre té el seu lloc. Històricament, als teatres els ha costat molt programar-la, però en altres espais com els esdeveniments sempre funciona. Hi ha moltíssims mags. L’altre dia llegia que hi ha més mags que actors, hi ha més aficionats a la màgia que al teatre.
Què creus que has aportat a la màgia?
Penso que li hem aportat una visió molt teatral tant en l’àmbit comercial com formal. Més que fixar-nos en mags de referència, ens hem fixat en l’estructura d’equip que es necessita per fer grans musicals. Evident que l’espectacle ha d’estar bé, però per exemple el màrqueting i la comunicació, aspectes força oblidats al món de la màgia, han estat el gran secret del nostre èxit. Quan creo un espectacle el penso des de l’artístic, però també el creo pensat en què ha d’interessar a les persones que ens vingui a veure. Al cap i a la fi, volem vendre moltes entrades i volem viure d’això. M’agrada fixar-me en els reclams que utilitzem per comunicar el nostre espectacle per tal despertar l’interès de tot públic, fins i tot d’aquells que a priori no els agrada la màgia. M’interessa que el boca-orella per als espectadors sigui fàcil de comunicar amb missatges o titulars com: “ha fet desaparèixer a quatre persones, s’ha teletransportat, ha volat…”. Si és una obra de teatre molt sofisticada, a la gent li costa d’expressar i això no ajuda a vendre entrades.
També has demostrat que la màgia no és un art menor.
Sí, la màgia pot competir amb els grans musicals i no perquè el fem nosaltres, sinó perquè la història ens ho ha demostrat: Houdini venia més entrades que ningú, Copperfield ha venut més entrades que Madonna, Elvis o els Beatles. La nostra competència no ha de ser un altre artista, ha de ser El Rey León o el Cirque du Soleil, propostes que són transversals i familiars per a tots els públics.
Com has digerit tot això el que t’ha passat a escala professional?
És complicat. Et diria que amb molt d’agraïment. Poder viure del que faig em fa feliç i em sento privilegiat, hi ha molta gent que no ho aconsegueix. M’ha costat molt, veníem des de zero i invertir al principi em costava molt, m’ho pensava setmanes i mesos. Feia números a totes hores. Sempre anava amb la calculadora a la mà i era molt obsessiu amb les finances perquè sabia que no em podria permetre cap equivocació. Afortunadament, ja no és així, ara visc tranquil, però he tingut la necessitat de tenir-ho tot controlat per tal d’assegurar que tot anava bé.
“Ser el Mago Pop és molt cansat”
És molt cansat ser el Mago Pop?
És molt cansat, més del que m’hagués imaginat. Perquè les meves decisions, de sobte, afecten a moltíssimes persones i amb els anys la motxilla s’ha fet molt gran. És una gran responsabilitat. Com vinc des de baix, m’agrada tenir una relació molt propera amb la gent amb qui treballo, ho necessito, perquè aquestes relacions em motiven i m’omplen d’il·lusió. Tenir gent per qui lluitar, aquesta cosa molt de Badia de “por mi gente me voy a pelear…”. També en els darrers deu anys he fet 4.000 funcions, ha sigut una barbaritat, hem fet més funcions que ningú. Hem arribat a fer onze mesos de funcions consecutius, amb el màxim de representacions possibles, i només un de vacances durant anys perquè cada temporada havia d’anar millor que la anterior. Afrontar Broadway sol ha estat una bogeria, ciència-ficció, i ho fet per demostrar-me a mi mateix que es pot fer i “que me quiten lo bailao”.
Et portes bé amb la fama i amb la popularitat?
Com que soc molt discret i molt tímid, em manejo millor en la intimitat. No m’agrada ser el tema de conversació. Conec altres professionals que ho porten molt bé i els agrada i, en aquest sentit, ho gaudeixen i els envejo. Jo soc més discret. Penso que el dia que em retiri no trobaré a faltar tot el que té a veure amb la fama, però sí que enyoraré certes coses que tenen a veure amb el dia a dia de la feina.
No et fa por que un dia s’acabin els aplaudiments?
Et diria que no i possiblement serà mentida. Després de tants anys i tantes funcions un s’acostuma als aplaudiments, però és que formen part del meu dia a dia. Llavors, quan no es tenen, es troben a faltar. Jo estic més estable emocionalment quan treballo que quan faig vacances. Estic més estable perquè els aplaudiments formen part del meu paisatge. Arribo al teatre i en aquella hora i mitja faig el que haig de fer, no penso en res més que en això. És com terapèutic.
Et fa por el fracàs?
Més que por, em fa molt de respecte. He passat per moltes fases, però tinc clar que no vull fer el camí a la inversa. Crec que ens ho mereixem, el meu equip i jo. De vegades saber dir adeu en un moment determinat també és molt intel·ligent, no? I jo espero saber triar molt bé el moment per fer-ho.
Com et veus d’aquí a cinc anys o d’aquí a deu anys?
M’agradaria molt passar al darrere de l’escenari. M’agrada molt el show business, el cinema, em veig molt fent produccions teatrals i cinematogràfiques, inclús algun dia fins i tot dirigint. Tinc molt de respecte per tots els professionals que s’hi dediquen i em vull formar el màxim possible, però sí que és un sector on em veig. Penso que el meu bagatge professional em pot servir i tinc la il·lusió per fer-ho. Pel que fa al Mago Pop sempre m’agrada pensar en Forrest Gump, que sembla que corri sense motiu, però sempre n’hi ha un: no parar de fer-ho. L’esperit de superació d’haver arribat a un lloc i no parar, sinó sempre pensar en què es pot arribar una mica més enllà i així successivament. Tinc la il·lusió i la responsabilitat d’aconseguir ser la marca número 1 de màgia del món, fer història i poder entrar a les grans lligues. No és una qüestió d’ego, sinó de superació: si ho tenim allà, fem-ho. Penso que tinc força per uns quants anys més.
Més informació, imatges i entrades a:
