El Círcol Maldà reivindica la tradició oral mallorquina amb quatre mirades sobre les Rondalles: Al cel mos vegem tots plegats, un cicle de lectures escenificades a càrrec de quatre actors que contaran, a cada funció, amb un director diferent, balears tots ells.

Passions, disquisicions morals, sang i fetge, misteris, una imaginació desbordada i un humor que sovint és escatològic. Tot amanit amb un tast de productes de la terra que acompanyarà cada funció amb sobrassada, paté i vi mallorquins. La coordinadora del cicle, Catalina Florit, es posarà al costat dels intèrprets Antònia Jaume, Salvador Miralles i Àlvar Triay per donar vida a uns herois “que tenen molt d’antiherois” per apropar la història cultural i el caràcter que transmeten aquests relats, explica. Joan Manuel Albinyana, Joan Yago, Assun Planas i Carlota Subirós són els quatre directors que presentaran, d’un en un, els seus muntatges als Cabarets del Maldà, els dilluns d’entre el 15 de juny i el 6 de juliol.

TEATRE_BARCELONA-al_cel_mos_vegem_tots_plegats-malda-REVISTA_1

Les rondalles (o rondaies) són contes de tradició oral i popular que s’han explicat de pares a fills durant generacions i generacions. Mossèn Antoni Maria Alcover va aplegar-los en 24 volums a finals del segle XIX, sota el pseudònim de Jordi des Racó: Però no va ser només un treball de defensa del folklore i la cultura mallorquins, sinó que també té un component d’interès filològic, de recuperació d’un llenguatge ric i arcaic farcit d’expressions populars mallorquines. Una obra literària “molt rellevant i probablement la més famosa de l’illa de Mallorca”, però força absent a la banda continental del mar: “No pot ser que siguin tan desconegudes!”, exclama el director artístic del teatre, Adrià Aubert.

SHAKESPEARE A LA MALLORQUINA

El cicle es dirigeix als adults per trencar l’habitual vincle que entén les rondalles com a contes per a nens. “És un imaginari molt peculiar, mescla coses molt reals i molt cruels amb volades que no se sap d’on han sortit”, descriu Florit. I és que l’argument és un dels punts forts, ja que són històries on “hi pot passar de tot”, i que parlen de grans passions, “com a les obres de Shakespeare”, senyalen. “Igual que a les comèdies de Shakespeare, hi ha personatges que no tornen a aparèixer o petites incoherències que creen molt misteri”, tot això lligat amb una trama de passions –com, per exemple, els amors i traïcions fraternals de La flor romanial–.

Hi podem trobar ingredients presents en qualsevol sèrie moderna: “tenen personatges molt potents, potser no de manera profunda però sí molt ben dibuixats”. Sovint, els noms dels personatges estan associats a un patró de “bons i dolents” i mentre na Catalineta es l’heroïna, na Catalinota és l’antítesi barroera, relata Miralles. Com molts contes populars, les sustenten les lliçons morals d’una faula… però a la mallorquina: “Hi ha moments bèsties, passen coses sàdiques però ho expliquen amb un aire despreocupat que pot sorprendre”, relata Florit, que segueix fent broma: “I tot amb expressions deixades… en les quals els mallorquins ens hi reconeixem”.

“Quan es deixa de banda la faula, veus que parlen de coses molt concretes, de la vida. Per exemple, la rondalla del Pere poca por –que es podrà veure al Maldà– arriba a la conclusió de que ‘la por és desconeixença’. Demostra que quan comences a conèixer una cosa perds la por”, explica Aubert. “Tot el que hi ha darrere és molt potent”, conclouen, amb unanimitat.

EL PODER DE LA PARAULA

El seu caràcter popular en defineix l’estructura: Alcover inicia els relats amb referències a qui va explicar-li el conte (que confereixen també un mapa de les diferències entre els pobles de Mallorca), i com a clausura, la majoria acaben amb una mateixa frase: “I encara són vius si no són morts, i al Cel mos vegem tots plegats”.

L’espectacle recupera “el poder de la paraula”, en el que es basen també les rondalles, que apel·len a la imaginació del receptor, recreant tot aquest imaginari dins el cap de l’oient. La reforça una escenografia lleugera i fresca que vol evocar paisatges i elements de s’illa –a càrrec de l’Elionor Sintes–, com les figueres de moro, una finestra típica, les caderneres… Les quatre funcions tindran aquesta escenografia en comú, però presentaran contes i mirades diferents que són “interessants de seguir”. En definitiva: un espai de la tradició catalana que no és habitual dels nostres escenaris i que remet a “la tradició oral, que al cap i a la fi és d’on neix el teatre”, reflexiona Triay.