El Messies de Georg Friedrich Händel és probablement l’oratori més popular que existeix. És habitual que pels volts de Nadal se’n facin representacions diverses arreu, sovint en format participatiu, fet que ha ajudat a augmentar-ne encara més la popularitat. Es pot dir que tothom coneix el cèlebre Al·leluia tant com el brindis de La traviata o La donna e mobile!
A partir del llibret de Charles Jennens, Händel va crear una ambiciosa obra que narra la trajectòria vital de Jesucrist i la seva transcendència, la va dividir en tres parts: la primera, que gira a l’entorn de la profecia del Messies i el naixement i vida de Jesús, la segona, que té a veure amb la passió i la mort, i la tercera, que culmina en la fi dels temps amb una acció de gràcies per la redempció. L’oratori händelià assoleix un perfecte equilibri musical i dramàtic entre les tres parts amb àries i cors que proporcionen al conjunt una enorme grandesa lírica i teatral.
L’obra va estrenar-se a Dublín el 1742 i més de quaranta anys després, el baró Gottfried Van Swieten va veure’n una representació, va aconseguir-ne la partitura i se la va endur a Viena on la va mostrar al seu germà de lògia francmaçona, Wolfgang Amadeus Mozart, a qui va proposar que en fes una versió més adaptada al gust vienès de l’època, com així va ser. En efecte, Mozart va acceptar la proposta, ja que era un gran admirador de la música de Händel; no és gens difícil d’endevinar, per exemple, de qui va aprendre el músic austríac l’art de la fuga coral en textos religiosos: només cal escoltar And with his stripes we are healed (vídeo), de la segona part d’El Messies, i després, el Kyrie Eleison del Requiem mozartià per veure’n les indiscutibles semblances!
Mozart va augmentar el volum instrumental de l’obra de Händel (vent, metall i timbals), va suprimir-ne alguna part (cor Let all the Angels of God, ària Thou art gone up on high), va introduir algun recitatiu que potenciés el dramatisme del text i tot plegat va contribuir a traslladar subtilment l’arquitectura barroca original cap a l’estil clàssic fins al punt que no és difícil de trobar el ressò d’algun moment operístic mozartià a l’oratori, tal com es pot comprovar si s’escolta, per exemple, una ària tan bella de la primera part com O du, die Wonne verkündet in Zion (vídeo). La versió resultant d’aquest arranjament d’El Messies, per cert, va contribuir enormement a l’èxit de l’obra fora de la Gran Bretanya.
El muntatge actual
Per les característiques musicals i dramàtiques de l’oratori -l’obra original ja tenia un deix dramàtic notable atès l’instint teatral de Händel-, l’escenificació n’ha estat un tret habitual en els darrers temps. Sense anar gaire lluny, Claus Guth en va fer un muntatge a Viena l’any 2009, talment com si es tractés d’una òpera del segle XX, amb una concepció postdramàtica que representava de manera del tot actualitzada la vida i significació de Crist. El muntatge que ara ens arriba al Liceu, però, va a càrrec del reputat director teatral Robert Wilson i es va estrenar el 2020 a Londres. En aquella ocasió el muntatge va ser dirigit musicalment per Marc Minkowski i la seva formació Les Musiciens du Louvre, però en la versió d’enguany al Liceu serà la mateixa orquestra del teatre de la mà del seu director titular, Josep Pons, qui ens oferirà l’obra händeliana passada pel sedàs mozartià.
Wilson opta per un minimalisme escènic que ja ha demostrat dominar a bastament des de la col·laboració que va fer el 1976 amb el compositor Phillip Glass a l’òpera Einstein on the Beach, obra que ja hem tingut l’ocasió de gaudir un parell de cops al Liceu (temporades 1992-93 i 2018-19). Aquest minimalisme de Wilson s’adequa amb encert a la concepció de viatge espiritual que el director veu en l’obra de Händel/Mozart per damunt de la visió religiosa convencional. Una escenificació conceptual i onírica que sens dubte ajuda a projectar visualment i dramàticament el cromatisme musical que Mozart va afegir a la gran arquitectura musical händeliana.
A més de l’orquestra de la casa sota l’esmentada batuta del mestre Pons, el cor del Liceu tindrà la responsabilitat de fer lluir aquest gran oratori, ben acompanyat, això sí, per uns solistes solvents com són el tenor líric estatunidenc Richard Croft i el sòlid baix croat Krešimir Stražanac, però sobretot per la presència de dues fuoriclasse com són la meravellosa soprano russa Julia Lezhneva, especialista en repertori barroc i mozartià i a qui hem vist diversos cops a Barcelona, tant al Liceu com al Palau de la Música, i la mezzosoprano lírica Kate Lindsey, que destaca per la delicadesa d’un cant vellutat i precís, tal com vam poder comprovar la temporada passada en interpretar magistralment la reina Dido a Dido and Aeneas, de Henry Purcell.
Aquest El Messies és, sens dubte, un espectacle únic que pot fer les delícies d’un públic ben ampli.
Més informació, imatges i entrades a:
