“Tots estem preocupats pel fet que Estats Units estigui en franca decadència a causa de la polarització del país que va generar Donald Trump. Jo crec que la dicotomia entre Roma, un imperi en ascens, i Egipte, un que es troba en declivi, és un tema força contemporani”. Amb aquestes paraules, John Adams reflecteix la seva lectura particular d’Antony & Cleopatra, un drama amorós i polític que parteix del clàssic de William Shakespeare i que el compositor estatunidenc projecta cap al món contemporani.
Si hi ha quelcom que defineix la carrera musical d’aquest compositor nascut a Massachusetts i criat a Nova Anglaterra és justament la preocupació social i política pels fets del seu temps. En efecte, les seves òperes exposen preocupacions globals, però que sorgeixen a partir de l’exploració d’aspectes propis dels Estats Units: història política (Nixon in China), moments puntuals que han causat controvèrsia social i cultural (The Death of Klinghoffer), reflexions sobre el poder i la destrucció (Doctor Atomic) o al·legories des de les arrels històriques del país (Girls of the Golden West).
D’altra banda, si des d’un punt de vista temàtic Adams ha projectat la política contemporània a través de l’òpera, la seva música té una coherència i una personalitat molt ben definides. El seu estil musical, un cop superat el flirteig inicial amb el minimalisme de Steve Reich i Philip Glass -un estil musical caracteritzat per la repetició i la simplicitat-, emprèn un nou camí amb composicions que contenen una expressivitat emocional sorprenent, alhora que presenten una forma flexible, expressiva i amb presència d’elements neoromàntics. El llenguatge harmònic resultant pretén captivar en la mateixa mesura que el discurs que prové del llibret, i la musicalitat de la seva obra té una agudesa cromàtica que l’assimila tant a Claude Debussy com a la vernacularitat del jazz o de Charles Ives. És aquesta meravellosa dualitat entre les arrels musicals del seu país i els grans referents clàssics universals (Beethoven, Wagner, Debussy) -a més dels esmentats interessos sociopolítics globals que parteixen de la seva realitat immediata- allò que ha convertit John Adams en el millor compositor operístic viu del seu país i un dels grans referents de l’òpera actual arreu del món.
Gerald Finley: “Adams ha convertit l’òpera en un element de debat social”
Amb diverses col·laboracions amb el dramaturg i director Peter Sellars, les estrenes d’Adams no solen generar indiferència: del premi Grammy obtingut per la millor òpera amb Doctor Atomic, una reflexió sobre Robert Oppenheimer i el Projecte Manhattan, a la polèmica generada amb The Death of Klighoffer, acusada d’antisemita per la visió que ofereix del conflicte arabo-israelià a partir del segrest del vaixell Achille Lauro el 1985, com diu el baix-baríton Gerald Finley -precisament l’Antoni que veurem al Liceu-, “Adams ha convertit l’òpera en un element de debat social”.
En un dels grans encerts del Liceu dels darrers temps, aquesta temporada tindrem la fortuna de veure la primera representació de l’òpera Antony & Cleopatra fora dels Estats Units (es va estrenar fa poc més d’un any a San Francisco), però és que, a més, l’orquestra del Liceu estarà dirigida pel mateix John Adams i els cantants principals són els que van protagonitzar l’estrena absoluta a San Francisco, uns cantants que tenen una confiança tan gran per part del compositor que alguns rols han estat escrits quasi ad hoc per a ells, com és el cas del trio protagonista: la soprano Julia Bullock (Cleopatra), l’esmentat baix baríton Gerald Finley (Antoni) i el tenor Paul Appleby (Cèsar).
Tot un esdeveniment ben poc usual -un luxe de compositor, d’obra i de cantants- que converteix aquesta estrena indiscutiblement en el hit més important de la temporada liceista.
Més informació, imatges i entrades a: