El musical, el gènere familiar per excel•lència

D’un temps ençà, el musical s’ha consolidat com el gènere teatral top entre el públic familiar. El protagonisme compartit entre música, coreografia i diàleg atrapa per igual a grans i petits, quelcom al qual també hi contribueix la progressiva especialització que l’espectacle viu en termes artístics i de producció.

Per Esther Escolán

El teatre musical va gestar-se en llocs que els amants del teatre coneixen perfectament. Molts d’ells probablement hagin organitzat alguna escapada amb el pretext de veure un espectacle que sabien que els faria vibrar com a pocs. Parlem del West End londinenc o del districte de Broadway, a Nova York, que en les darreres dècades han acollit títols com Cats, West Side Story, Mamma Mia, Anastasia, Els Miserables, Chicago, Somriures i llàgrimes, Rent o El Fantasma de l`Òpera, entre altres. Es tracta d’un gènere que, tot i viure la seva Dolce Vita durant el segle passat, podríem dir que es remunta a l’Antiga Grècia, quan les comèdies i tragèdies que s’hi representaven ja contenien grans dosis de música i dansa.

Tornant al present, molts dels musicals representats originàriament a Londres o Nova York s’han replicat després arreu del món. Fins a Espanya ha arribat un gran gruix. A Catalunya, a més, han proliferat diverses companyies professionals que s’hi dediquen explícitament a un gènere que, durant els darrers anys, ha demostrat ser la fórmula que aconsegueix fer gaudir per igual a grans i petits al pati de butaques. Actualment, al nostre país hi ha més de 200 companyies que produeixen teatre familiar i que han trobat en el musical una aposta segura.

Captivar l’espectador

En els musicals, com dèiem, la música, les cançons, les coreografies i els diàlegs tenen el mateix pes. Es tracta d’una posada en escena que, d’altra banda, necessita d’actors i actrius més complets, que sàpiguen cantar, ballar i interpretar, a la qual cosa a casa nostra ha contribuït el fet de comptar amb escoles de teatre musical com Memory o Aules. Per a Gisela Juanet, cap de projectes de Viu el Teatre, “en teatre familiar, la música sempre ha estat un element principal, fins i tot en companyies que no fan teatre musical, sinó que fan teatre d’objectes, mim, clown…” Al seu parer, “en molts moments, la música ajuda a connectar amb el públic d’una manera més directa”, la qual cosa es posa encara més de manifest en teatre familiar, “ja que si a l’espectador no se li atrapa a través de la paraula o d’allò que estàs representant, es fa a través de la música”.

Viu el Teatre porta 18 anys programant i produint aquest gènere al Teatre Poliorama de Barcelona. Amb el pas del temps, Juanet celebra com “tots hem anat fent les coses cada cop millor”, quelcom que juga a favor del gènere: “Hem evolucionat sobretot en qualitat. En quantitat també.” En qualitat, assenyala, “ha estat principalment perquè la formació dels actors és cada vegada més completa i perquè les companyies intentem ser cada cop més rigoroses”. “Hem de fer les coses amb la màxima qualitat perquè atraigui i agradi al públic” i això, implica que “tot i que els pressupostos d’aquest gènere són molt ajustats, intentem comptar amb tots aquells perfils que entren en joc en la producció d’una obra (dramaturgs, músics…), quelcom que després es fa palès en la qualitat de l’espectacle”.

Tàndem artistes-públic

Juanet també fa èmfasi en el fet que la música “provoca una cosa màgica en els infants, hi connecta emocionalment i, a més, permet que l’espectacle avanci”. Tot i que cada cop hi ha més eines com els assajos oberts, les enquestes i les xarxes, que permeten copsar la impressió dels espectadors, per a la cap de projectes de Viu el Teatre encara queda molta feina a fer: “Hem d’escoltar més el públic. Quan artistes i creatius treballin més de bracet amb famílies i educadors, serà quan el sector agafi més embranzida.”

Un altre expert que fa referència a la facilitat amb la qual la música aconsegueix encisar el públic és Miquel Agell, director de Lazzigags, companyia que va debutar al gènere fa 20 anys amb Supertot. Agell va treballar amb productors com Dagoll Dagom, Ricard Reguant o Coco Comin; coneixia el gènere com a actor i això va ser determinant a l’hora de començar a produir teatre. “El gènere musical en el format familiar és més fàcil que entri: gràcies a la música abraça més edats i permet arribar a un públic més heterogeni”, assenyala. Un musical potser s’adreça a infants a partir de 8 anys, però tot i així, diu, “la música, juntament amb l’escenografia, les llums, etc. et permeten arribar també als més petits i fa que, per exemple, un nen de 5 anys pugui seguir una trama com la de Tom Sawyer, cosa que només amb text seria impossible”.

Un propòsit

Al teatre infantil sempre hi ha hagut cançons, però el musical té una estructura pròpia. “Les cançons no són casuals, sinó que tenen un propòsit i estan plenament integrades en la trama”, apunta Agell, alhora que remarca com “la música i la coreografia serveixen per transmetre alguna cosa”. Així, es tracta “d’un format pensat per a tota la família” i és que “la música no només contribueix a crear ambients, situacions i emocions, sinó que també ajuda a transmetre el missatge.” Agell menciona tanmateix “l’efecte contagi” i la progressiva professionalització de les companyies que produeixen musicals, un gènere no exempt de dificultats, com ja avançava Juanet. Agell fa referència a què “fer musicals per al públic familiar és car, poc agraït i costosos a l’hora de fer-los rodar”. Per al director de Lazzigags, “tampoc són fàcils de desplegar, perquè necessiten tècnics qualificats que sàpiguen muntar i desmuntar en temps molt ajustats”. Tots dos handicaps, lamenta, “marquen molt la nostra activitat”.

Democratització del gènere

La Trepa, companyia que durant els darrers anys regenta el Jove Teatre Regina de la ciutat comtal, va estrenar-se en teatre musical el 2003, amb La cigala i la formiga. Des d’aleshores el 100% de les produccions que han fet (una o dues a l’any) han estat teatre musical, on tal com assenyala la seva directora artística, Mariona Campos, “tant el text com la música tenen el mateix protagonisme”.

Al seu parer, “el teatre ha passat per diverses èpoques, una més reivindicativa, una més estètica, etc. i el musical neix a l’escalf d’una època de bonança econòmica. Es tractava d’històries que explicaven alguna cosa i que s’havien gestat en circuits com Broadway o el West End, que les atorgaven un aire elitista”. Poc a poc, continua, “van esdevenir productes més comercials, a l’abast del tots els públics, que també servien per introduir aquells espectadors més novells en el món del teatre”.

Per a Campos, el musical s’ha consolidat al nostre país tanmateix “perquè se’ns ha donat molt bé”. “Per a nosaltres –assenyala-, el més important és que la música ens ajudi a fer avançar l’espectacle. També serveix per relaxar l’espectador, en obres i moments especialment tensos, i per donar continuïtat a l’espectacle.” “Si les cançons estan ben fetes i coreografiades, si a més són encomanadisses i s’han pogut enregistrar en un CD, es crea una cosa com de culte i que t’ajuda a perdurar en la memòria de l’espectador”, diu la directora artística de La Trepa.

“Si hi ha un auge és perquè al públic li agrada els musicals”, sentencia, fet al qual, al seu parer, hi contribueix el fet que a Catalunya, “cada any es representin un gran nombre de produccions pròpies, no només importades. Hi ha molts autors i cançons, i treballem d’una altra manera, per això és quelcom que ha acabat quallant.”