La Virgueria presenta a la Sala Beckett un viatge teatral, poètic i amb forma de thriller, a través “d’un tema que incomoda”: la indústria armamentística.
“Hi ha països on una granada costa menys diners que una cervesa”, explica Isis Martín, coautora de l’obra. Són països on “les armes es converteixen, vulguis o no, en la manera de resoldre conflictes:” des de la seguretat del nostre sofà i a través de la pantalla del televisor, les veiem com realitats llunyanes… Però els autors d’El pes del plom van adonar-se que no ho són, que la indústria bèl·lica és present en el nostre dia a dia, i que els que fabriquen aquestes armes, els responsables de que Àfrica s’hagi convertit “en un camp de proves”, són “més propers del que pensem”: tots els països occidentals hi participen, i dels bancs del nostre país només hi ha un, la Banca Ètica, que no té interessos dins la indústria de les armes, relata Martín. “Entre tots els altres no n’hi ha cap que no hi tingui alguna relació”, donant crèdits, per exemple, a empreses relacionades.
MÉS A PROP DEL QUE CREIEM
L’Aleix Fauró i la Isis Martín han investigat el tema i, tot i no prendre cap risc, informant-se amb documentals i fonts públiques, com la web del Ministeri de Defensa, hi han trobat una realitat “brutal”: polítiques de la UE que “absolutament tots els països es salten”, un ministre de defensa que era assessor d’una de les empreses armamentística més importants -Pedro Morenés-… I la major part de la informació d’aquesta realitat, recorda Martín, “no són secrets, i tot i així són barbaritats escandaloses”.
Però no ens trobem pas davant una obra documental: Toni Casares, director de la Beckett, destaca la capacitat de la companyia de teatre La Virgueria, de parlar d’un tema “d’aquest calibre” i fer-ho “apel·lant la poesia, sense dogmes, i amb la bogeria que els caracteritza”.
UNA INVESTIGACIÓ D’ALT CALIBRE
El pes del plom ens explica, a través de flashbacks i jocs narratius de suspens, la investigació d’una periodista sobre la indústria bèl·lica: l’acompanyem al Eurosatory -la versió armamentística del Mobile World Congress, a París- i viatgem amb ella a Ghana i Tanzània. Poc a poc, descobreix com arriben les armes on no haurien de ser-hi (doncs, segons polítiques de la Unió Europea, no se’n poden vendre a països en conflicte), “s’emprenya”, explica Fauró, i “pretén enganxar al director d’un banc fent alguna il·legalitat”.
“Durant tota l’obra hi ha una persona apuntant amb una arma, i probablement és amb la que més ens identifiquem”, reflexiona Fauró. Repetim: no fan un documental. De fet, confessen que és “l’espectacle més emocional” que han fet. “Vam treballar cronològicament la història -explica l’actor Isak Férriz, que dóna vida al marit de la periodista-, i va ser un encert”, doncs l’acumulació emocional que duien a les últimes escenes els feia “flipar”.
CAIXES, PROJECCIONS I UNA BANYERA
Ian Gehlhaar, encarregat de l’escenografia i els audiovisuals, comenta que han escollit unes caixes com a element per crear els espais: “tancades, opaques, no se sap el que hi ha dins…” i, de fet, varia durant el viatge. També han optat per projeccions amb 3D mapping, vídeo que juga amb l’arquitectura i els volums, per crear espais visuals: a més de construir una escenografia en moviment, també les utilitzen com a il·luminació.
A l’espai també hi ha una banyera: la mateixa que La Virgueria va utilitzar durant la seva primera obra farà 5 anys, Si avui és diumenge demà és dijous, on ja experimentaven amb aquest equilibri entre informació i passió que Casares destaca: “contingut, noticiable i de qualitat, però treballant molt la part emocional”, explica el director de la Beckett. Una mescla que a l’equip de la productora ja els ha convençut, de moment, de “canviar d’entitat bacnària!. Però no volen vendre’ns cap moto, explica Martín: volen “que es parli d’aquesta realitat incòmoda” i, alhora, fer-nos viatjar amb ells per la seva història.
Text: Neus Riba
