Què seria del teatre català de la tercera dècada del segle XXI sense la Flyhard? Aquesta és una pregunta que cou, perquè la minúscula sala de Sants, amb només 44 butaques per funció, ha estat i és determinant per entendre la dramatúrgia catalana contemporània. Si hi ha bona comèdia a dojo, manufacturada a casa nostra, és per mor de la Flyhard. Si el 54% de les obres estrenades la temporada passada són d’autors catalans és, en part, mèrit de la Flyhard. Si els teatres comercials disposen de textos escrits aquí per triar i remenar és perquè algú ha vist néixer i ha mantingut els seus autors, cosa que també és parcialment culpa de la Flyhard. La prova la trobem, per exemple, en la temporada actual de La Villarroel, que va obrir amb Les mans, de Llàtzer Garcia, dramaturg criat a la sala, i ha continuat amb La presència, de Yago Alonso i Carmen Marfà, també educats allà.
‘El rei borni’ de Marc Crehuet
No són els únics. A la Flyhard, Marc Crehuet hi va estrenar El rei borni, Guillem Clua hi va posar de llarg Smiley, Marta Buchaca va engegar Litus, Daniel J. Meyer va encetar la brillant trajectòria d’A.K.A. (Also Known As). L’etcètera és llarg. Perquè hi podem afegir el debut d’Israel Solà amb Austràlia, Els dies mentits de Marta Aran… És veritat que, en els últims anys, s’han decantat per la comèdia amb adjectius. Generacional, de ciència-ficció i el que vulgueu. Però els resultats globals són més que bons.
‘Litus’ de Marta Buchaca
L’últim producte d’èxit nascut a la Flyhard és el tàndem format per Alonso i Marfà, dos guionistes que van començar a escriure teatre perquè no trobaven feina al setè art i, després de tres obres a Sants, han arribat a La Villarroel i, al març, firmaran la nova pel·lícula de Javier Ruiz Calderan, Wolfgang. Poca broma. Perquè el teatre fundat per Jordi Casanovas el 2010 els ha servit per arribar allà on volien.
Marfà i Alonso han explorat tots els matisos de la comèdia generacional a la Flyhard, amb dos temes recurrents: l’herència i la maternitat/paternitat. Tant Ovelles com Instruccions per enterrar un pare i La pell fina anaven per aquí. La presència és una altra cosa, de més abast, però segueix fil per randa el que han escrit fins ara i hem vist a Sants. L’embolcall és diferent. I ens serveix per adonar-nos que qualsevol de les tres peces anteriors podrien haver passat pel teatre de l’Eixample Esquerre amb el mateix èxit amb què ho està fent la peça dirigida per Pau Carrió i coproduïda per Sixto Paz.
No hem d’oblidar, a més, que moltes de les produccions de la Flyhard recorren el territori de nord a sud i d’est a oest quan surten de la sala. I durant molt de temps: Els dies mentits, per exemple, estrenada al 2019, l’any passat encara va estar tres setmanes al Teatre Gaudí després de tres anys de gira per Catalunya, el País Valencià i Balears. Ara mateix tenen cinc espectacles en gira. L’obertura del Texas, a més, els ha ofert una segona vida a Barcelona, tot i que no exclusiva, ja que les obres estrenades a Sants s’han pogut veure al Borràs, al Lliure i a molts altres llocs.
Evidentment, no és or tot el que lluu, i no sempre el que estrena la Flyhard és sinònim d’èxit incontestable. Saben, tanmateix, arriscar-se i explotar les seves virtuts. Si cada quatre o cinc anys donen embranzida a tàndems com el format per Alonso i Marfà, a autores com Eu Manzanares i Lara Díez Quintanilla, tenen el cel guanyat… Si no tinguéssim la Flyhard, algú l’hauria d’inventar.
