Carme Portaceli dirigeix El President, una obra de Thomas Bernhard que ataca la farsa política i el poder sense cap mena de concessió. Del 5 de novembre al 28 de desembre a la Sala Petita del TNC.
Thomas Bernhard ens porta a casa del president (Francesc Orella) i la presidenta (Rosa Renom) d’un país europeu en estat de crispació creixent. Acaben d’escapar il·lesos d’un atemptat en el que han mort “l’estimat gos de la presidenta” i un coronel. L’obra s’inicia el dia de l’enterrament, amb els dos personatges vestint-se i preparant-se com si fossin actors en una gran funció. Després de l’enterrament, i per por d’un nou atemptat o una revolta, el president i la seva dona marxen del país. Però no ho fan junts, ella es refugia a la muntanya i ell a Estoril, al Portugal encara dictatorial. Una elecció no gens casual perquè, segons explica la directora, Carme Portaceli, “aquest president representa una classe política a qui, tot i viure en una democràcia, li agradaria viure en una dictadura” en un moment en què també Espanya i Grècia encara estaven governades per dictadors. “El text és absolutament essencial. Té una acidesa i una intel·ligència com pocs cops m’he trobat”, continua la directora. Orella assegura, fins i tot, que és una “vomitada dialèctica d’utilitat pública” i per a tots els públics “perquè rep tothom: artistes, eclesiàstics, estudiants, polítics…”.
L’obra, escrita els anys 70, pretén reflectir l’hegemonia de la socialdemocràcia centreeuropea durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. “Bernhard va ser un autor reaccionari. Va reaccionar contra un règim socialdemòcrata que ell considerava que no s’havia tret de sobre el nacionalsocialisme”, explica el traductor de l’obra, Bernat Puigtobella. “L’obra va de la relació entre el teatre i la política”, segueix, “mentre que els polítics són mals actors, al teatre podem mostrar més la realitat i com de falsos són els polítics”. Una al·legoria política que l’actualitat s’entesta a fer tornar, assegura, perquè “mentre traduïa l’obra passaven coses a fora que són a l’obra: des del cas del gos Excalibur a les targetes negres, passant per les protestes dels estudiants de Hong Kong”. Com diu Rosa Renom, “quan mirava les notícies, semblava que continués assajant”.
UN REPTE PER ALS ACTORS
“Bernhard volia mantenir allunyats els actors que no arriben al nivell amb uns textos que demanen una precisió que pocs cops es veuen dalt de l’escenari”, explica el director del TNC, Xavier Albertí. L’autor presenta uns personatges passats de voltes, de manera que el repte per als actors és que “han d’interpretar un personatge que està sobreactuant, sense sobreactuar”, assegura Puigtobella. “És molt bèstia com representa les relacions entre la gent. No són només d’un color, sempre hi ha una part fosca. El que calla també parla a la seva manera, no s’oblida de res”, afegeix Renom, que juntament amb Orella assumeix pràcticament la totalitat del text. “Són gairebé dos monòlegs, els protagonistes tenen el 99% del text”, diu Portaceli, “però els secundaris són molt importants, perquè han de recolzar tot el que passa a l’escenari”.
Text: Mercè Rubià
