A finals d’agost de 1791, Wolfgang Amadeus Mozart i la seva esposa, Constanze, abandonen Praga, juntament amb el deixeble del compositor, Franz Süssmeyer. En anar a pujar al carruatge, un desconegut atura Mozart i li diu que li vol fer un encàrrec de part d’un cavaller perquè compongui una missa de difunts. El primer impuls de Mozart va ser de rebutjar l’encàrrec perquè tenia molta feina i potser ja començava a tenir els primers símptomes dels problemes renals que a la fi l’aconduirien a la mort. En arribar, matrimoni i deixeble a Viena, el missatger va tornar a aparèixer i li va avançar diners per avançat: 50 ducats, i n’hi va prometre 50 més quan acabés l’obra; això sí, l’havia de fer en quatre setmanes. No va obtenir més dades. Al final, el tema econòmic va prevaldre i Mozart va acceptar l’encàrrec.
En acabar les dues primeres seccions del Rèquiem –l’Introitus i el Kyrie–, el compositor va deixar momentàniament de banda l’encàrrec per, d’una banda, acabar d’arrodonir el final de l’òpera La flauta màgica, i de l’altra, per anar a Praga amb Süssmeyer a compondre la seva última òpera, La clemenza di Tito. A finals de setembre va tornar a Viena per compondre la Música per a un funeral maçònic i el Concert per a clarinet KV 622. El missatger va tornar a aparèixer per reclamar a Mozart el Rèquiem pactat. El compositor cada vegada estava pitjor de salut i tot plegat va donar lloc a les cèlebres especulacions i al relat –quasi mitificat– de la seva mort. En una biografia de Mozart publicada uns anys més tard, Georg von Nissen afirmava que Constanze, en veure l’abaltiment progressiu de Mozart, se’l va endur al Prater de Viena per distreure’l i allí fou on suposadament Mozart va confessar que estava component un Rèquiem per a ell mateix, per a la seva pròpia mort, i que sospitava que l’havien emmetzinat.
Amb això i el misteriós encàrrec de la missa de difunts, ja n’hi va haver prou per engegar la maquinària especuladora que va acabar produint dues teories diferents al voltant de la seva mort. La primera que diu que tot plegat va ser un pla ordit per Antonio Salieri, ja que el compositor italià, 30 anys després i en un atac de demència senil va confessar que ell havia “assassinat Mozart”. La teoria, però, era difícil de sostenir perquè, per bé que Salieri pogués participar d’algunes intrigues de Palau (com molta gent ben situada a la Cort), tenia bon caràcter i fama d’ajudar altres compositors (sense anar més lluny va ser professor de Franz Schubert). A més, Salieri i la seva amant van anar amigablement a veure La flauta màgica amb Mozart i es veu que tots van gaudir de l’espectacle. La segona teoria, en canvi, diu que tot plegat va ser un complot dels maçons com a revenja per haver revelat pràctiques maçòniques secretes a La flauta màgica. Si això hagués estat així, se suposa que també haurien hagut de perseguir Emanuel Schikaneder -empresari, músic, actor, francmaçó i persona que va encarregar aquesta òpera a Mozart-, el qual va sobreviure vint anys al geni de Salzburg i no va tenir problemes amb cap company de lògia. D’altra banda, cap dels qualificats doctors que van atendre Mozart van trobar rastre de verí a l’hora de certificar la causa de la seva mort.
La realitat del que va succeir és que l’encàrrec “misteriós” el va fer un diletant i ric burgès francmaçó, el Comte de Walsegg, un individu que acostumava a presentar com a seus concerts que havia encarregat a d’altres. Aquest cop, en tractar-se d’un encàrrec especial va voler fer l’encàrrec a un músic cèlebre i en va extremar la discreció; d’aquí el misteri de la seva identitat i la qüestió del famós missatger.
Mozart va caure malalt a finals de novembre de 1791 i va morir a començaments de desembre, deixant a mig compondre el Lacrimosa del Rèquiem. De fet va resultar ben poètic que les darreres paraules que el compositor va deixar escrites a la partitura fossin justament “aquell dia de llàgrimes i dol”. Finalment, Constanze, per assegurar-se els 50 ducats en lliurar l’obra, va encarregar a Joseph Eybler enfilar-ne els moviments centrals; Eybler va fer alguns arranjaments i transcripcions sobre les indicacions escrites de Mozart, però va acabar desistint. Llavors Constanze li va encarregar la tasca a Franz Süssmeyer, el qual sí que va acabar la feina. Tot introduint la melodia mozartiana, Süssmeyer va compondre les tres seccions finals del Rèquiem amb una qualitat musical remarcable, tal com es pot comprovar en sentir el Domine Iesu o l’Agnus dei, per exemple. Per cert, al final Constanze va acabar cobrant els 50 ducats acordats per la finalització de l’encàrrec “maleït”.
El Rèquiem es va estrenar a Viena el 2 de gener de 1793 i, en ser una missa, té tota una sèrie de parts invariables: el Kyrie Eleison (invocació a déu: “senyor, tingueu pietat”), el Sanctus (honor a la santíssima trinitat: “sant, sant, sant”), el Benedictus (lloança a Jesús entrant a Jerusalem) i l’Agnus Dei (Jesús que s’ofereix al sacrifici pels pecats dels homes). Les parts més cèlebres del Rèquiem són l’Introitus (introducció) i el Kyrie, que conté el Dies Irae, el Rex Tremendae, el Recordare, el Confutatis i la cèlebre Lacrimosa. És a dir, les parts que Mozart va escriure pròpiament, per bé que no cal oblidar tampoc la bellesa i serenor de les parts corresponents ja a Süssmeyer com l’Agnus Dei o del Domini Jesu.
Una peça colpidora i corprenedora
La instrumentació del Rèquiem és sòbria, ja que l’orquestració no presenta ni flautes, ni oboès, ni trompes ni clarinets convencionals (hi ha els ‘corni de bassetto’, que són una mena de clarinets més greus). Cal no oblidar que Mozart havia “absorbit” tot el que va poder de l’obra de Georg Friedrich Händel i, sobretot, de Johann Sebastian Bach. Sense anar més lluny i a tall d’exemple, els ritmes puntejats de les cordes al magnífic Introitus i la primera fuga del Kyrie té semblances amb moviments del Messies de Händel com el And He shall purify, per exemple. Mozart, amb l’ús d’un discret contrapunt i evocant una litúrgia arcaica, converteix el seu Rèquiem en una superació de la matèria, de la carn –tan ponderada a la trilogia operísitica de Lorenzo Da Ponte, La nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte!– i projecta una visió serena davant l’incontestable fet de la mort. De fet, la utilització del contrapunt i la fuga (sobretot en el Kyrie i el Domini Jesu) representa una forma d’acarar musicalment la mort. Tota l’obra, en definitiva, representa una mena de resignació sense por davant del dia del Judici Final.
La música del Rèquiem és colpidora, corprenedora: ho és pel foc i els llamps de la ira divina (Dies Irae) o el terror que genera un deu totpoderós que es presenta tenebrosament davant dels homes (Rex Tremendae), però també és subtil pel quartet per a quatre solistes del deliciós Recordare, (situat justament entre la força coral de l’esmentat Rex tremendae i la potent maledicció del Confutatis), el moment més tendre, més íntim, en què Mozart fa un clam a la pietat del fill de déu perquè salvi els homes de la ira i el càstig divins. Tot i que la instrumentació sigui sòbria, els passatges més dramàtics tenen una força rotunda, però equilibrada i que contrasta amb la intimitat sublim d’aquells moments en què es fon una melodia bella i fatigada alhora (l’esmentat Recordare i la cèlebre Lacrimosa). En definitiva, doncs, més enllà dels mites que envolten la mort del compositor i la gènesi del Réquiem, potser no és res més que la bellesa immensa de la seva música allò que representa l’autèntic misteri d’aquesta meravellosa peça.
L’aposta de Castellucci
El Liceu, per mitjà del seu cor i la seva orquestra simfònica, tindran al capdavant el mestre Giovanni Antonini, és a dir, el fundador d’una de les orquestres de música barroca més importants del món com és Il Giardino Armonico. Pel que fa als solistes destaca la presència de la soprano mozartiana Anna Prohaska i una excel·lent mezzosoprano -a qui ja vam veure al Liceu fa uns anys en Els contes de Hoffman de Jacques Offenbach– com és Marina Viotti. Quant a les veus masculines, el tenor belcantista sud-africà Levi Sekgapane (guanyador del premi Operàlia 2017) i el baix-baríton Nicola Ulivieri completaran el quadre vocal. Però per si Mozart, Antonini i els cantants no fossin suficients, la dramaturga italiana Piersandra di Matteo i el cèlebre director teatral Romeo Castellucci oferiran una posada en escena d’aquesta obra -juntament amb altres obres religioses mozartianes- amb una coreografia i unes treballades interpretacions escèniques que transformaran la litúrgia de la missa musical en una reflexió sobre la existència humana que ajudaran a mostrar visualment la nuesa de l’ésser humà davant de la mort.
Aquesta proposta escènica del Rèquiem mozartià, que Castellucci va dur a escena per primer cop el 2019 al Festival de Aix-en-Provence i el 2022 al Palau de les Arts de València, ara arriba al Liceu però per pocs dies (una representació de les quals, per cert, se celebrarà a la basílica de la Sagrada Família!): sens dubte cal no perdre-s’ho!
Més informació, imatges i entrades a:
