Saps que, a part dels grans teatres de la ciutat, a Barcelona hi ha tot un conjunt de sales més petites on pots viure i veure el teatre des d’una perspectiva diferent? Es tracta dels Teatres de Proximitat, un grup d’11 sales que durant el 2020, amb tota la incertesa i el tancament cultural, van decidir començar a treballar juntes per fer front comú davant de tots els aspectes i problemes que comparteixen. Aquestes sales també participen de la programació del Festival Grec d’enguany amb diferents propostes que responen a dos trets que tenen en comú: la proximitat i la singularitat.
Manel Barceló i Hans Richter, protagonitzen ‘Sóc el vent’
Són espais petits, però que, en poc més de cent localitats, són capaços d’albergar textos de grans dramaturgs contemporanis per fer de la seva mida el seu atractiu principal. Aquest és el cas del Teatre Akadèmia, que programa Soc el vent, del noruec Jon Fosse, una obra que navega pels clarobscurs de la humanitat sota la direcció de Marc Chornet i amb els actors Manel Barceló i Hans Richter.
Odile Sankara s’instal·la al Teatre La Gleva
“El contacte entre els actors i el públic és molt proper, l’espectador ho sent tot: la respiració, la llàgrima… en definitiva, sent les emocions a flor de pell”, explica Meri Notario, del Teatre Akadèmia: “Els actors no han de projectar tant la veu i tot esdevé molt real”. Però la proximitat no es dona només en aquest sentit, el tracte del personal del teatre amb el públic i el vincle del teatre amb les companyies i els creadors també és especial: “Oferim una experiència diferent del teatre més comercial, som un gran aparador per tal que companyies i creadors puguin dur a terme projectes en unes condicions que en altres teatres potser serien inviables”, explica Jofre Blesa, de la Sala Versus Glòries. Aquest fet acaba generant, tal com diuen des d’El Maldà, “noves complicitats, intercanvis, coproduccions o la possibilitat de treballar en un àmbit territorial que va més enllà de Barcelona”.
P.A.U (Paisatges als ulls), al Teatre Eòlia
Un bon exemple d’això és el que fa cada any el Teatre La Gleva en col·laboració amb el Grec, una coproducció amb artistes internacionals: “Tenim la sort de poder portar a la ciutat grans creadors de fora, i això ens permet conèixer altres maneres de treballar”, comenta un dels responsables de la sala, Albert de la Torre. Aquesta any portaran, seguint el viatge proposat pel festival, Odile Sankara, germana petita de Thomas Sankara, el Che Guevara africà, amb l’espectacle Parole due. Aquesta obra, basada en els poemes d’Aimé Césaire, ha generat un diàleg interessant entre artistes d’aquí i els de Burkina Faso, que és d’on prové aquesta artista referent del teatre africà. Aquest, però, no serà l’únic teatre que se sumarà al viatge per la cultura africana. D’una banda, el Tantarantana ha programat Combat de negres i de gossos, un text de Koltès que reflexiona sobre el colonialisme i l’opressió social que es viu tant allà com aquí. De l’altra, el Teatre Eòlia recupera P.A.U. (Paisatges als ulls), una obra protagonitzada per un grup de persones del Senegal que expliquen les seves experiències migratòries durant el viatge a la tan desitjada Europa.
‘Beatriu’, a La Badabadoc
“Apostem per la cultura de base i per la cohesió social per retroalimentar-nos, ajudar-nos i cooperar”, apunta Àngel Grisalvo, de la sala La Badabadoc. Per aquest motiu aquesta xarxa de teatres aposta per ser un reflex de la diversitat social, tal com apunta Raimon Molins, de la Sala Àtrium: “Aquesta diversitat implica centrar-se en la contemporaneïtat, la creativitat i l’excel·lència artística com a parts indissociables de propostes que ocupin un espai en les necessitats essencials d’una societat moderna, crítica i democràtica”. I així ho demostren amb una programació compromesa “amb un teatre generador de pensament, de memòria, de consciència, d’emoció i de llibertat”, explica Anna Espunya, del Teatre Eòlia. Temes com els èxodes, les diferències socials, els col·lectius invisibilitzats o els privilegis d’haver nascut en un lloc o en un altre els trobem en obres com Una galaxia de luciernágas, al Maldà; Beatriu, a La Badabadoc; Misèria, a la Sala Fènix, o Kentucky ha muerto, a la Sala Versus Glòries.
Miseria, una obra de la Sala Fènix protagonitzada per Felipe Cabezas
Per poder tenir aquest compromís amb la societat cal un teixit cultural fort, i aquí és on tenen un paper molt important les sales de proximitat, com a canalitzadores de les creacions, tant de les que ja estan fetes com de les que encara han de venir. “Entenent-nos amb el sector i les companyies farem que puguem treballar plegats per enfortir el nostre àmbit de creació”, explica Ferran Murillo, del Tantarantana. Per fer-ho cal donar suport a les companyies en tot el procés creatiu i buscar fórmules per pal·liar la falta de recursos econòmics i d’estructura: “Cal apostar per les produccions pròpies o coproduccions, per les obres d’autories no visibilitzades i per les creacions de companyies emergents”. “Hem de ser els primers espais de confiança en el recorregut professional de tot el talent emergent”, apunta el director i programador d’aquest espai. Exemples d’això són la convocatòria que han impulsat aquest any els Teatres de Proximitat per trobar textos nous o els abonaments conjunts per a totes les sales, dues iniciatives que tindran continuïtat la temporada vinent.
Àurea Márquez protagonitza dues peces a la Sala Àtrium
També en l’exhibició d’obres hi ha molt de camí per recórrer, segons Murillo: “Volem ser espais oberts, generadors de circuit, i garantir unes programacions estables que, a part de donar estabilitat als creadors, siguin el pas previ a altres teatres més grans”. Són una mostra d’aquesta iniciativa tot un seguit d’espectacles que es podran veure dins el Grec i que, perfectament, s’haurien pogut programar en espais amb més aforament, com L’habitació blanca, de Josep Maria Miró, a la Sala Flyhard; M’hauríeu de pagar, de Jordi Prat i Coll, i La dona del tercer segona, de Víctor Borràs, a la Sala Àtrium, o Juana Dolores, massa diva per a un moviment assembleari, el primer espectacle d’un nom que sona ben fort en aquesta edició del Grec: Juana Dolores, una poeta i intèrpret que desactivarà clixés i prejudicis a l’Antic Teatre, l’espai de referència de l’escena independent que “aposta i fomenta el risc i la innovació en el desenvolupament de nous llenguatges escènics multidisciplinaris”.
Juana Dolores visita l’Antic Teatre
Tot aquest suport a la creació no es pot justificar sense la intervenció del sector públic. Per això els Teatres de Proximitat demanen a les administracions que es tinguin en compte les seves realitats particulars: “És important que les administracions contribueixin a donar-nos l’estabilitat per poder avançar en els projectes a curt i mitjà termini”, explica Marina Marcos, del Maldà, la qual també aposta per trobar fórmules que ajudin les companyies programades: “Les sales podem ser una baula que ajudi a crear aquest canal de comunicació i aquesta via de finançament amb les companyies. Per fer-ho, cal trobar una fórmula que sigui còmoda per a tots” i que, tal com diu Felipe Cabezas, de la Sala Fènix, “ens permeti treballar en igualtat de condicions”. I així ho va fer el Grec durant la pandèmia del 2020, adaptant un festival a la situació més incerta que ha viscut mai el sector i sembrant, tal com diu Sergio Matamala, de la Sala Flyhard, la llavor del que són avui: “Si les sales de proximitat fóssim les pedres d’una calçada, que representa la cultura teatral de la ciutat, doncs els Festival Grec seria l’argamassa que necessitem per tal que tot es mantingui estable”.
Més informació, imatges i entrades a:
