La Sala Muntaner acull a partir del 12 de març “El chico de la última fila” de Juan Mayorga, el –probablement– autor més important en llengua espanyola de l’actualitat.
El text va popularitzar-se gràcies a l’adaptació cinematogràfica de François Ozon (“En la casa”, guanyadora d’una Concha de Oro al Festival de San Sebastià 2012).
UNA RELACIÓ EXTRA-ESCOLAR
La història mostra la relació entre Germán, un professor desencantat amb el sistema educatiu, i Claudio, un alumne que passa desapercebut i sempre s’asseu a la darrera fila de la classe d’una escola pública de classe mitja on conviuen nois de famílies desestructurades amb d’altres amb més recursos.
L’obra “hipercinematogràfica”, com la descriuen els actors, aborda literatura, relacions humanes, marginació i voyeurisme, posant èmfasi en l’observació sobre els qui ens envolten, i com els diferents punts de vista condicionen aquesta observació. “Desde la última fila nadie te ve, pero tú los ves a todos.”, diu el personatge del Claudio en un moment de l’espectacle. L’actor Miguel Lago explicava la naturalesa del protagonista: “És aquella classe de persones infeliçes que es fixa més en la vida dels altres que en la seva, i veu en el professor algú en qui recolzar-se i cobrir les seves carències afectives. Però una persona desestructurada acaba provocant més desestructuració, i quan el professor li estén la mà per ajudar-lo, ell li agafa el braç”.
La crítica social també té cabuda al text de Juan Mayorga, que qüestiona el sistema educatiu actual. “Claudio es un estudiante brillante pero revolucionario, y para estar dentro de la norma y destacar en la escuela hay que cumplir un perfil borrego. Un buen maestro es el que estimula al alumno, sabe sacar partido a su genialidad, y a veces hay que salir del contexto del colegio para conseguirlo, como les pasa a los dos personajes”, raonava Miguel Lago a la presentació de l’espectacle.
L’autor també dispara contra l’art contemporani, convidant a l’espectador a fer-se la reflexió sobre què és art i què no: “Antes una obra de arte la veías y la entendias, y ahora muchas veces necesitas un texto literario que te la justifique para poder entenderla.”, comentava l’actriu Natalia Braceli.
DE LAVAPIÉS AL MAR CARIB
Estrenada el juliol del 2011, “El Chico de la Última fila” s’ha representat tres temporades seguides a la Sala Galileo de Madrid. El projecte va néixer al Centro Social Autogestionado La Tabacalera de Lavapiés, un edifici de titularitat municipal gestionat per veïns que promou l’art i l’associacionisme –un projecte similar al Can Batlló barceloní–. Els assajos es van fer en condicions precàries i l’estrena la van fer amb pràcticament res. Des de llavors el muntatge ha madurat guanyant-se el favor de crítica i públic, tres premis, i viatjant des d’Osca fins a París o al Festival Internacional de Teatre del Carib.
La companyia (La fila de al lado) ha comprovat que el text agrada a tots els públics, especialment als joves, ja que s’hi veuen molt reflectits. Ara venen convençuts de seduir el públic català que, segons afirmen, “no es deixa guiar per modes” i sabrà valorar aquest text de Juan Mayorga davant d’altres que han visitat la ciutat els darrers mesos, com Himmelweg o El crítico.
