Et vindré a tapar es va estrenar amb èxit a La Vilella, ha girat per diverses poblacions catalanes i ara arribarà a La Seca-Espai Brossa i els Terrats en cultura. Recuperem l’entrevista a la companyia Espai en Construcció on ens expliquen què els va portar a iniciar aquest viatge a la postguerra.
Et vindré a tapar és un viatge, el viatge d’una dona, la Maria, que el 1940, després d’un any de no saber res del seu marit, decideix marxar i fer el que calgui per trobar-lo. En parlem amb el seu director, Roger Ribó, les actrius Montse Bernad i Maite Bassa, i la productora Elisenda Ribó. Ens trobem a la plaça de Sant Felip Neri, on les marques dels bombardejos franquistes de la paret de l’església impedeixen que tots els morts i el patiment que va viure la ciutat s’esborrin i caiguin en l’oblit.
UNA HISTÒRIA ENCARA NECESSÀRIA
El 2004 la tieta del Roger i l’Elisenda va trobar una llista de desapareguts durant la Guerra Civil a Manresa que s’havia publicat a internet. En aquesta llista hi havia el seu tiet-avi. Anys abans el seu avi l’havia estat buscant, però no el va trobar. “Perquè el 2004 i no el 1979 o el 1980, quan ja hi havia democràcia?”, s’indigna el Roger. “Fa uns mesos vaig llegir que un home de València portava 5 anys intentant fer una prova d’ADN per veure si un familiar seu està enterrat a Tarragona, i se li estava denegant!”, segueix. “Això demostra que la nostra generació encara pateix l’impacte dels silencis i de tot el que es va enterrar durant la guerra. A vegades ens diuen ‘altre cop el mateix tema’. Sí, és el mateix tema, perquè no s’ha tancat mai. S’hauria de desenterrar d’una vegada però, en canvi, se silencia contínuament, i no, no ho entenem”.
A partir d’aquesta i altres històries (poc a poc van anar descobrint que tots els membres de la companyia tenien relació amb els desapareguts de la guerra), actrius i director van iniciar el procés de creació de l’espectacle. “Fèiem improvisacions, el Roger marxava a casa, ho escrivia, i ho tornàvem a provar. Són petites peces que hem anat enganxant”, explica la Maite. “La improvisació et dóna moments molt màgics, molt vius i frescos”, afegeix el Roger, que explica que han optat per escenes curtes “per mostrar, més que ensenyar”. Això ha permès a les actrius anar creant i apropant-se als personatges, entendre’ls d’una altra manera.
Per la Montse, al principi la Maria “era l’heroïna que espera el marit, però amb el treball amb el Roger vam aconseguir fugir d’aquí, perquè no ho volíem. Volíem que la Maria fos un motor i que fos ella principalment qui portés als espectadors de viatge”. Amb la Nuri el treball va ser trobar-li la part entranyable, que no fos el bufó de la història i que a més, tingués una evolució durant l’obra, que anés madurant”, explica la Maite. “La Nuri és la més innocent de les tres perquè per ella, un cop la guerra ha acabat, s’ha tancat un període. El seu marit ha tornat i pot fer vida normal. En canvi, la Maria no sap on és, està desaparegut, i la Lluïsa s’ha quedat vídua”. El Roger ho entén així: “La Lluïsa i la Nuri són dues parts de la Maria que l’acompanyen, formen part del seu personatge. Una és la part més innocent i l’altra la més realista. Són tres, però són una”.
RIURE… PER ACABAR PLORANT
Per parlar d’un tema ja conegut i explotat com les desaparicions de la guerra, però, utilitzen un llenguatge delicat i senzill que arriba directe a l’espectador. Escenes curtes, dinàmiques, que ensenyen més que diuen i que tan et fan riure com es converteixen en un cop de puny directe a la panxa. “Volem que l’espectador senti, que s’emocioni, i per això també és necessari que rigui. Si el públic no empatitza amb els personatges, després li serà molt difícil plorar amb ells, perquè no li importaran. Empatitzem amb els personatges que ens estimem, i normalment és a través del riure que t’acabes estimant les persones”, diu el Roger. “Això ho vam treballar molt amb la Maria. Vam intentar que no caigués en el paper d’heroïna passiva, de víctima que al final cau malament. Volíem que tingués moments d’empatia amb el públic perquè realment poguessin entendre per tot el que està passant”, afegeix la Montse.
Podríem dir, però, que no només hi ha moments còmics, sinó que també hi ha moments surrealistes. Un surrealisme que hi aporta la part més crítica, distensió, i que fins i tot aconsegueix un punt delirant sense treure dramatisme a la història. “La pregunta que ens fèiem al començar aquesta obra era: podem estar en un espai dramàtic, però també posar-li espai còmic i fins i tot obrir l’espai tràgic?”, explica el director. “L’espai tràgic és l’espai més vertical i pot fer que una història senzilla, de cop, sigui una obra col·lectiva. Per mi era un repte obrir aquest espai tràgic a través d’una cosa grotesca, que tingués un punt d’humor negre, però que això s’unís amb el món dramàtic de la protagonista. I, de fet, això va ser el que més ens va costar. Teníem un espai grotesc molt divertit però havíem de trobar com empastar-hi la protagonista. Durant el procés d’assaig cada dia miràvem què havia de fer la Maria en aquests moments, fins que vam trobar la solució física, aquesta mena de tortura pel que passa el personatge”.
SO DE RADIONOVEL·LA
“Volem fer un teatre que torni als orígens. Sabem que tot està inventat i la nostra idea és senzilla: qüestionar-nos i explicar històries de manera molt teatral. Hi ha un determinat teatre que vol competir amb el cinema, però el cinema sempre guanyarà. Creiem que el teatre ha de crear mons on la imaginació sigui la protagonista. No donar-ho tot fet, sinó que l’espectador acabi completant la imatge. Anar enrere, anar al teatre on amb quatre coses es fa tot un món”, diu convençut el Roger. De fet, mentre estudiava a Londres, ha pogut veure com el teatre europeu està apostant per aquest tipus de teatre “que s’adapta als temps que corren, on s’està tornant a l’orgànic, al consum responsable, a tot allò d’abans”.
Una manera de potenciar la imaginació i l’experiència sensorial de l’espectador l’han trobat amb els efectes sonors, que la violinista Roser Farré s’encarrega de fer en directe amb diferents objectes. “Els efectes ajuden a que la gent entri en aquestes imatges que volem aconseguir. Creiem que és una manera de donar tridimiensionalitat i crear els ambients, ajudar les actrius a crear aquest espai, el viatge. Ja sabem que amb els ordinadors es pot fer tot, però ens interessa fer-ho de manera artesana”.
“Volem fer viure l’espectador”, expliquen, “volem que la gent senti la història des de les entranyes, volem que l’espectador entri a l’obra per l’estómac i no hi pensi fins que surti”. “I crec que ho aconseguim”, diu la Montse, perquè “veus com ploren i com pateixen pels personatges, t’expliquen que han fet el viatge amb nosaltres, et descriuen espais -els rius, les muntanyes- i són exactament com els tenies al cap”. A més, afegeixen, “ha vingut gent d’edat molt diversa, des d’una nena de 13 anys fins a gent gran, de 90 anys, i a tots els ha arribat”. De fet, “és precisament el públic qui ens està donant una empenta”, asseguren, “som una companyia nova, en un espai nou i actrius desconegudes, així que si cada dia es va omplint la sala és gràcies al boca-orella”.
Text i fotografies de l’entrevista: Mercè Rubià
Fotografies de l’espectacle: justinpbrown.com
