Hi ha teatre per a joves? Ha d’estar fet per joves? Poden els adults fer propostes que interessin els adolescents? Com es pot acostar el teatre a aquests joves? Els teatres estan prou oberts a les seves propostes? Els joves d’Els Malnascuts, la pedagoga teatral del projecte P14 del Volksbühne de Berlín i directors com Pau Carrió, Carla Torres, Oriol Broggi o Aleix Fauró en parlen al Goethe Institut coincidint amb el cicle de teatre jove de la Sala Beckett.
Un dia Max Grosse i Elena Martín van decidir plantar-se a la Beckett per tal de proposar que la sala s’obrís i donés una oportunitat a tots els joves de 18 a 30 anys que volguessin fer teatre, amb la condició d’estrenar un espectacle dins la programació oficial de la sala. Podria semblar descabellat, però tots dos havien passat abans per la companyia P14 del Volksbühne de Berlín. Una companyia que acull joves a partir de 14 anys per apropar-los al teatre precisament d’aquesta manera, oferint-los un espai on assajar, posant al seu abast el fons de material escenogràfic i de vestuari, un tècnic i una pedagoga teatral que coordina el projecte. És la Vanessa Unzalu, una basca resident a Berlín que explica així el projecte: “A Alemanya tots els teatres tenen un grup jove que fa com a mínim una obra a l’any. En el nostre cas en fem sis. Els deixo sols perquè facin les seves creacions i surten coses molt interessants. No hi ha jerarquia, la meva tasca no és posar-me per sobre d’ells, sinó al costat. La meva voluntat no és que siguin bons actors, sinó que facin el seu teatre”. Aquests dies han presentat una de les seves obres, La Roulotte (Der Wohnwagen) al costat del Collectivus d’Els Malnascuts i L’efecte Perfecte de La Peleona, dintre del cicle de teatre jove impulsat per la Sala Beckett.
OLORAR, AMASSAR I DEGUSTAR EL TEATRE
Toni Casares, director de la sala, li ha donat bastantes voltes a aquestes qüestions, després de programar per segona temporada el cicle de teatre jove i assegura que, si una cosa té clara, és que hi ha d’haver un canvi en la manera d’entendre la cultura. “L’esforç ja no ha de ser de garantir l’accés a la cultura, sinó entendre que la cultura forma part de la nostra condició humana, per tant, s’han de donar les condicions perquè tothom pugui desenvolupar el seu animal cultural”. I continua afirmant que el que cal no és “acompanyar de la mà” els joves al teatre, sinó donar-los eines per desenvolupar la seva pròpia capacitat cultural. Les institucions, doncs, no s’han d’entestar en produir espectacles per a joves, sinó fer possible aquest desenvolupament. I això, diu Casares, s’ha de fer també des del món teatral de forma egoista, perquè seran aquests joves “qui ens trauran de la rutina, qui ens obligui a modificar les nostres dinàmiques i la manera d’entendre el teatre i, a la llarga, facilitaran una evolució dramatúrgica”.
O com diu Pau Carrió (Teatre Lliure), “és diferent ensenyar a fer pa, que a ser forner” i aquest és el valor de propostes com aquestes, que els joves “olorin i tastin” el teatre, com afegeix Oriol Broggi (La Perla 29). Tots sabem què és el pa, però no tots volem ser forners. Així que ja és hora que tothom conegui el teatre, s’hi vulgui dedicar o no.
UN TEMPLE INACCESSIBLE
Quina és la manera d’acostar aquests joves el teatre? Segurament n’hi ha moltes, però si una cosa tenen clara els joves que assisteixen a la taula rodona és que cal obrir el teatre a tothom, a la gent del carrer. “Les grans institucions tenen fòbia al desordre i hi ha una gran inseguretat dels adults cap als joves”, diu Alba Sáez (Els Malnascuts). “S’han d’obrir les portes, els teatres ha de ser de tots. Jo no vull quedar-me a la porta, vull tenir dret a parlar i que m’escoltin, a experimentar i que la gent confiï en el que fem”. Qui té, però, la responsabilitat o el deure d’obrir aquestes portes? “Els joves han de petar les portes perquè entrin riuades de gent, sinó ens quedarem tancats i morint”, diu Carla Torres (La Peleona), que fins i tot li posa data a l’agonia, “sinó ens quedaran 10 anys de vida”. Elena Martín (Els Malnascuts), però, replica. “És una exigència abusiva que nosaltres haguem de petar les portes. Encara tenim molta inseguretat, primer hem d’aprendre. Primer hem de veure com es posa un focus, després ja li donarem la volta. No es pot pretendre que ho fem millor que els que porten 30 anys dedicant-s’hi”.
EXISTEIX EL TEATRE PER A JOVES?
Una altra de les grans preguntes sense resoldre que plana al debat és si realment hi ha teatre per a joves. Pau Carrió està convençut que no. “El meu últim espectacle, Victòria d’Enric V, ha funcionat molt entre els joves de 15 o 16 anys i no estava especialment pensat per a ells”. L’Aleix Fauró (La Virgueria) ho veu així: “No cal fer teatre per a joves, que es vegin ells mateixos identificats, perquè sinó desvirtuem la seva capacitat de reflexió. Hi ha altres maneres d’acostar-los. Nosaltres hem optat, per exemple, per portar joves de 14 a 18 anys als assajos i ens hem adonat que porten la reflexió a llocs on no havíem anat nosaltres. La nostra obligació és fer pedagogia i, egoistament, crear públic”.
En Pol Nubiala (Els Malnascuts), en canvi, considera que sí. “La majoria de gent d’entre 18 i 23 anys que va al teatre és perquè hi està relacionada, o fa teatre o carreres com filologia, sinó no hi va. S’han de treballar els codis, el llenguatge, una manera de fer que faci que aquests joves s’identifiquin i tinguin ganes d’anar al teatre”. Moisès Maicas, que durant el Festival Grec va presentar Shakespeare on the beat per al públic adolescent, unint textos de l’autor anglès amb el hip hop, posa èmfasi en una altra franja d’edat. “Dels 10 o 12 als 16 anys hi ha molt poca oferta, per no dir que pràcticament és nul·la, i és una edat en què si els instituts els porten a veure obres en teatres institucionals que no els agradaran ni arribaran de cap manera, és una pèrdua d’espectadors assegurada”. En aquest sentit, Josep Maria Viaplana (Jove Espectacle) té clar que el teatre per a joves fet per joves és el que més funciona.
Toni Casares (Sala Beckett), però, no es pot estar de fer de crític. “Si mirem els espectacles que s’han fet durant el cicle, hi veiem molt bones intencions, però l’últim que he vist, Collectivus, està subjecte als mateixos cànons que Disney Chanel: la que folla més és la tonta, l’altra la recatada, etc”. Per Vanessa Unzalu (P14) aquí és on hauria d’entrar el rol del pedagog, qui els ha de donar impulsos estètics i “enfadar-s’hi sense caure en el paternalisme”.
EXPERIÈNCIES COMUNITÀRIES
Pablo Ley (Escola Eòlia) es pregunta, però, com es duu a terme tot això sense recursos ni recolzament de les institucions. “Fa uns anys, en una mateixa xerrada sobre teatre alemany, recordo que es va comentar el pressupost del teatre infantil a Berlín i era el mateix que el pressupost de tot el sector teatral a Catalunya!”. Ursula Wahl (Goethe Institut) deixa anar una altra dada clau: “A Alemanya, el Senat demana una programació per gent jove”. Però també deixa clar que “l’important és fer canvis aquí”.
Andrea Calsamiglia (Nus Teatre) posa al centre del debat Joan Morros i el Kursaal de Manresa, “on hi ha una perspectiva comunitària molt forta”. Allà són els espectadors i el teixit associatiu qui s’implica en les decisions i en la programació. No només això, han creat Platea Jove, on s’ofereixen espectacles per a adolescents i joves a un preu molt reduït (actualment 5€). El resultat de tot això són 140 espectacles, 75.000 espectadors i un 76% d’ocupació el 2014.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: Assaig de Collectivus (Els Malnascuts)
