Tot el que és interessant per Lloyd Newson i els britànics DV8 Physical Theatre acaba sent polèmic. Els agrada portar a l’escenari, diuen, “allò del que ningú vol parlar”: avortament, abusos sexuals, matrimoni homosexual o l’islam. La seva última obra, John, és una història extraordinària sobre delinqüència, drogoaddicció i lluita per la supervivència.
Ballarins: Ian Garside, Gabriel Castillo i Taylor Benjamin. Foto: Gergoe Nagy
Com ja havien fet anteriorment, els DV8, encapçalats pel seu director artístic, Lloyd Newson, es van entrevistar amb més de 50 homes per preparar el seu espectacle. Si abans havien estat espectacles més sociològics, com Can we talk about this (2011) que parlava sobre l’islam, ara volien parlar d’intimitat, de l’amor i el sexe. D’aquestes entrevistes en va sortir en John, un home amb una història “extraordinària” sobre delinqüència, drogoaddicció i lluita per la supervivència, amb una infantesa marcada per la violència i els abusos sexuals del seu pare a les dones de la família. En John els va explicar com als 10 anys va acabar als serveis socials, la seva experiència amb vuit dones, les vuit dones més importants de la seva vida o com ha estat 20 anys sense veure el seu fill. “És un personatge molt intrigant” reconeix Newson, que explica que John “ha vist l’espectacle cinc cops i que el primer cop, només acabar, va sortir corrent”. “La gent del seu voltant el va veure sanglotar un parell de cops”, diu, “i a mi em satisfà que almenys no li sembli una merda o el deixi indiferent”. Pel director, però, la qüestió que planteja l’espectacle és si algú que ha tingut una vida complicada com la seva, pot capgirar-la. “Freud segurament diria que és molt difícil”, comenta, però és cert que en John ha passat per transformacions molt grans.
L’espectacle, que treballa constantment amb el text i la dansa, es desenvolupa damunt una plataforma giratòria en què van passant totes les escenes i que, segons Francesc Casadesús, el director del Mercat de les Flors, “li dóna tota una altra dinàmica a la peça”. El fet diferencial de l’espectacle, però, és la presència constant de la paraula. “No hi ha cap país del món que hagi canviat paraula per moviment”, sentencia Newson, que reconeix que després de 21 anys fent coreografies de dansa es va adonar “que la gent bàsicament parla” i que és parlant “que podem anar més enllà” perquè “el moviment no pot aportar tota la complexitat de l’ésser humà”.
SI LA VIDA NO ÉS ENSUCRADA, LA DANSA TAMPOC HO HA DE SER
Newson és un director obsessionat en la cerca d’allò nou, en treballar cada trosset d’espectacle per no repetir-se mai. “Si ensumo que alguna cosa ja l’he fet, la trec. No sóc una persona que se senti satisfeta fàcilment”, diu. I és que ell, el que busca és “el significat profund”, no només la bellesa estètica sense rascar més enllà. “Sé el que vol la classe mitjana que ve a veure la dansa, ho vol tot ben ensucrat, amb molta adrenalina i les passes més estupendes, però la vida no és així… a no ser que et droguis tot el dia”. És contundent: “em vull divorciar dels gustos i el rentat de cervell que fan a la formació del món de la dansa”. Potser per això, segons diu, no llegeix mai la crítica, a qui considera “uns yonkis que mai no tenen prou passes per minut”. Casadesús pregunta si l’elecció dels temes és una provocació, però Newson argumenta que “tot el que és interessant, és controvertit” i que se sent atret “per temes dels que la gent normalment no vol parlar: els drets de les dones, l’avortament, l’islam o el matrimoni gai”.
Text: Mercè Rubià
