Enric Cambray (Barcelona, 1988) és un cul d’en Jaumet. És un dels pocs actors que tant et pot dirigir un gran musical, com protagonitzar un espectacle (només aquesta primera mitja temporada fa Hamlet 2.0, Les dones sàvies, A Macbeth’s song i El petit príncep), com produir una gala o un programa de televisió (ara, La turra). I tot això amb un entusiasme i una alegria encomanadissos. Parlem en una pausa dels assajos d’El dia de la marmota, el musical Nostromo que vol donar la campanada aquest Nadal, del 23 de desembre al 2 de febrer al Teatre Coliseum. L’equip que hi havia darrere d’espectacles com La jaula de las locas i Cantando bajo la lluvia, amb Roc Bernadí i Diana Roig d’intèrprets, encara el seu primer gran format en català.
Teatre Barcelona: La baixa d’Àngel Llàcer ha provocat que et llancis a la direcció d’El dia de la marmota al costat de Manu Guix. Com ho vius?
Enric Cambray: M’hauria agradat que no fos per aquest motiu, perquè vol dir que el meu amic ho ha passat malament, però és un camí natural. És molt complicat fer musicals de gran format, però jo vinc entrenat. Feia anys que l’Àngel ja no m’agafava d’actor perquè volia que fos al seu costat a la direcció, primer als programes La puntual i El llop, i després a El temps i els Conway i The producers. I m’hi trobo a gust, dirigint. He trobat el meu lloc.
Com és l’Enric director?
Ja havia dirigit Pegados, L’èxit de la temporada, dues gales dels Goya, tres dels Gaudí… I en aquests grans formats, el que intento és fer una cosa molt horitzontal, que tothom tingui el seu espai per expressar-se creativament, psicològicament o anímicament. Intento fer molt i molt, equip: que tothom sàpiga què passa tota l’estona, què explica l’espectacle, quina direcció agafa, no m’agrada que es facin capelletes.
Enric Cambray, Myriam Benedicted i Manu Guix, responsables artístics del musical ‘El dia de la marmota’
Dorms bé o et fa tenir malsons, la marmota?
Somio amb marmotes, però no en el sentit negatiu. És veritat que el cervell treballa tota l’estona. L’altre dia em truca en Belbel i em diu: “T’ho estàs passant bé?” i no vaig saber respondre. Em vaig adonar que m’ho estic passant molt bé, està sortit tot com havíem previst, però no em dono l’espai d’assaborir-ho, perquè tinc el motor de treball, treball, treball… L’Àngel té una cosa molt més lúdica i aquí venim superconcentrats i no desaprofitem cap minut. Ara m’estic forçant a sentir que n’estic gaudint.
Per què trieu El dia de la marmota? És un musical de Tim Minchin i Danny Rubin que adapta la pel·lícula Atrapat en el temps, que van protagonitzar Bill Murray i Andie MacDowell el 1993, i que s’ha fet al West End i a Broadway, però no tenia cap versió en altres llengües.
És molt interessant que un espectacle contemporani arribi per primer cop a Catalunya i, a més a més, amb el gran orgull que ens fa, aquest any, poder dir que el fem en català. Crec que connecta molt bé amb el que ens passa avui, que de vegades hem de posar una pausa, aturar-nos i dir: tota aquesta inèrcia que portem no és la vida. La vida són altres coses, són els teus fills o el meu hort. En Phil Connors és un paio que va embalat, un fatxenda, un narcisista amb un ego desmesurat a qui no li agrada res del que té al voltant i hi ha un deus ex machina que li diu: et quedaràs aquí aturat fins que no aprenguis que hi ha una altra manera de mirar la vida. Això, dins d’una comèdia romàntica, dins d’un musical, arriba un moment que et fot un cop de puny. Home, no és Glengarry Glen Ross, però sí que t’obre els ulls a les petites coses de la vida.
No és per posar pressió, però Stephen Sondheim va refusar fer el musical perquè “seria perfeccionar una cosa que ja és perfecta”.
Doncs jo crec que han millorat la pel·lícula, perquè la partitura ens acompanya primer cap a una cosa superdivertida i, després, d’una humanitat que jo he vist en pocs musicals, d’aquests que t’emocionen. A més, el personatge de la Rita Hansom, que en una pel·li dels 90 quedava només com ‘la dona de la pel·lícula’ aquí és un personatge contemporani que té un paper transformador.
Com sona, El dia de la marmota?
Hi ha referències rock, pop, country, fins i tot hi ha una bossa nova. El món del Tim Minchin és el del musical Matilda. La clau és com fer que una partitura sigui repetitiva en el temps sense ser-ho. Realment és una partitura espectacular però infernal, tot va superquadrat, són matemàtiques.
Aquest és el sisè musical de Nostromo i el primer en català, i és gràcies a les ajudes públiques que s’han dissenyat específicament per produir musicals de gran format. Creus que el català és un impediment per arribar al gran públic?
No, no ho comparteixo. Crec que, en el moment que estem, la llengua no hauria de ser un hàndicap. Crec que respon a decisions econòmiques d’una producció privada que té molts riscos i una inversió de 3 milions d’euros. I comparar-ho amb Mar i cel és una trampa perquè és un fenomen històric, concret i fantàstic, però és únic.
Ara que s’acomiada Mar i cel, creus que hi ha un segell propi del teatre musical en català?
No n’hi ha un, n’hi ha molts i és la grandesa del teatre català, que es faci Ànima, L’alegria que passa, Pares normals, EGOS Teatre… Potser ens faltaria un teatre musical que expliqués coses que ens toquin més a nosaltres. Hi ha molt repertori que s’hauria de recuperar i revisitar d’una manera contemporània. Jo crec que una cosa que hem de fer la nostra generació, ara que ja comencem a empènyer fort, és començar a celebrar les coses que passen.
Per què ho dius?
Jo vaig començar al teatre professional amb 14 anys, així que en porto 22, i el que més he sentit són enveges, recels i batusses cap al que fa l’altre, en comptes de celebrar-ho. I em fa ràbia comparar-ho amb Madrid, però a Madrid se celebren les coses quan passen. Hem d’entrar en una fase de celebració i entusiasme. I també de crítica, però constructiva, no destructiva. Però aquí ja comencem a destruir-nos abans de començar a construir i no acabem de construir mai res. Entusiasmem-nos per la feina dels altres. Celebrem-nos!, perquè tots sabem com costa aixecar una cosa, al Maldà o al Coliseum. Farem coses que seran una merda? Sí. Farem coses que seran un èxit? També. Però d’entrada no tinguem aquest nas arrufat a l’hora de posar-nos davant de les coses.
Més informació, imatges i entrades:
