Una giornata particolare d’Ettore Scola es va fer famosa per les grans actuacions de Sophia Loren i Marcello Mastroianni. Ara l’Antonietta i el Gabriele seran la Clara Segura i el Pablo Derqui, que tenen el repte de portar-los a l’escenari de la Biblioteca sota la direcció d’Oriol Broggi.
Clara Segura al camerino de la Biblioteca. Foto: Mercè Rubià
En parlem amb Clara Segura, una de les actrius de teatre més sol·licitada i de qui s’ha dit, fins i tot, que és l’hereva d’Anna Lizaran, l’actriu que, acompanyada de Josep Maria Flotats, va portar per primer cop a Barcelona la pel·lícula dalt de l’escenari. Segura, que no vol ni sentir a parlar de comparacions ni grans elogis i que confessa que no ha volgut veure la pel·lícula abans de l’obra, explica que el que realment vol és que el públic es faci seva l’obra.
L’argument és prou conegut. El 16 de maig de 1939, setze anys després de l’esclat del feixisme italià, Roma viu un dia important: Hitler es trobarà amb Mussolini. Tota la ciutat sortirà a rebre’ls, però dues persones aparentment ben diferents i per motius completament oposats es quedaran a casa. Ella, Antonietta, una mestressa de casa amb sis fills i un marit autoritari i masclista que passa més temps amb altres dones que a la feina. Ell, el veí del sisè, Gabriele, un periodista radiofònic que han fet fora de la ràdio per “subversiu”. És a dir, antifeixista i homosexual. Tot i que potser, diu ell, “no és el veí del sisè que és antifeixista, és el feixisme qui és anti veí del sisè”. I entremig, la portera (Màrcia Cisteró), ferma defensora del règim que no els traurà l’ull de sobre.
– De la Giornata en coneixem perfectament l’argument, n’hem vist la pel·lícula… Se li ha de donar algun plus a l’obra, quan ja sabem tot el què hi passa?
En aquest cas està clar que no és l’argument el que té el pes, és més aviat tot allò que no ens diem, tot l’esforç per arribar a dir: “no em convidaria a prendre un cafè?”. Aquesta és la clau de la relació a la pel·lícula i el que fa que vulguis veure tota l’obra de teatre, perquè l’important no és la frase, sinó l’esforç que hi ha per dir-la. El fet teatral està per sobre fins i tot de la pel·lícula, perquè és el moment el que fa que desperti tot aquest interès i per on passem cada dia. Aquesta és la vigència del teatre i la raó per fer-lo: veure com es resolen emocionalment les coses, com una frase causa impacte en un personatge.
– Aquesta és una obra d’una relació molt íntima, tot i que són dos desconeguts, i amb molts silencis. La complicitat amb Oriol Broggi i Pablo Derqui ha ajudat a començar el treball amb un punt de partida molt més avançat?
Absolutament. És un gust treballar no només amb bons actors i directors, sinó també haver fet companyia. Perquè tot i que no som companyia estable en res, és veritat que la meva relació amb l’Oriol fa molt temps que dura. A més cada cop em sorprèn la maduresa amb la que va encarant les coses, com muta la relació amb mi. I alhora també el plaer de treballar amb el Pablo, un actor especialment generós amb totes les seves emocions. No és fàcil trobar actors que tinguin l’instrument amb aquesta tessitura tan fràgil. Quan fa un dolent fa molta por també, però aquí aquesta fragilitat li va molt bé al personatge. Tots dos personatges tenen aquesta cosa d’ànimes desemparades que es troben. Malgrat les diferencies de procedències estan igual de tristos, igual de sols.
– La pel·lícula és del 1977 i parla del 1939. Què té de vigent, què ens transmet?
Que qualsevol persona et pot obrir els ulls i treure’t coses com a persona que encara no havies tret, i això és meravellós. I alhora que encara som esclaus dels prejudicis. Potser ara i aquí no són els mateixos que durant el feixisme, però nosaltres també en tenim, a nivell social i a nivell personal. A vegades no et permets ni pensar d’una altra manera perquè t’has posat un sostre. I a nivell social pots preguntar-te fins a quin punt és lliure una dona que té sis fills, que no pot treballar, que la manté el seu marit perquè és el que porta el sou a casa. Quina llibertat tens? Quin temps tens per posar-te a llegir, per créixer?
– Aquesta situació també es pot donar avui.
Les dones fem la doble pirueta d’estar a casa i fora de casa i portar l’estructura de moltes coses. Al tanto, que l’home també té un paper molt actiu, però com ho vivim? Com és que la dona té la sensació d’estar sempre tapant forats? És complex, però és cert que l’Antonietta està molt atrapada. Ara, com estaria jo amb sis fills?
Assaig obert. Foto: Neus Riba
“El que més m’ha costat és la fascinació d’Antonietta per Mussolini”
– Antonietta defensa els valors del feixisme, fins i tot retalla les fotografies de Mussolini per posar-les a un àlbum i n’ha fet un retrat de botons. T’ha costat posar-te a la seva pell?
El que és bonic d’Antonietta és que no fa menció explícita de res que a mi em faci mal d’orella. El que més m’ha costat, i encara estic intentant entendre, és la fascinació que sent per Mussolini. Al principi me’l mirava i pensava: com pot ser? Però hi ha alguna cosa en la gestualitat i en la personalitat d’aquest senyor que fascina. Mussolini era molt teatral, molt més teatral que Franco. Els seus discursos tenen una contundència… una força! Era com un actor d’òpera sobreactuat. I alhora tenia una potència física que suposo que si has viscut en el moment de creixement d’aquest mite no és tan estrany que et passi el que li passa a ella, que se’l troba un dia pel parc i es desmaia. Al principi no ho entenia, però vaig dir: oblida’t de qui és. I vaig intentar posar-me un símil amb algun altre tipus de personalitats que a mi em puguin fascinar. Com actuaria si me’ls trobés?
D’altra banda també hi ha una altra qüestió. Tan el feixisme alemany com l’italià van arribar sense que la gent fos massa conscient del que estava passant. Va arribar a través de l’exaltació de certs valors que la gent necessitava reconèixer, en un moment en què necessitaven fugir de la pobresa, de la ignorància, però la pilota es va anar fent gran fins que es matava si no estaves d’acord amb aquestes idees, però de tot això ella no n’és del tot conscient.
– El que explicava l’Onada la temporada passada al Lliure….
Exacte. Com el fervor de les coses et pot fer arribar a fer perdre els punts de vista. Pot ser molt entusiasmant seguir una bandera i tenir coses que ens uneixen, però alhora també hi ha un perill.
– Malgrat aquest fervor social i que és un dia en què tothom surt al carrer, ella s’ha de quedar tancada a casa. Està molt sola.
Ella té la necessitat de no donar-li massa voltes a les coses. En un moment diu “jo què sé, jo no hi entenc”. I és molt desesperant quan cada dia sents jo què sé, jo no hi entenc. I que li diuen, eh! Perquè jo crec que hi ha un maltractament evident per part del marit. Físic no ho sé, però psicològic segur. I quan tu no ets ningú, quan tu ets una ignorant, i això ho sents cada dia, et poden fer qualsevol cosa.
– Com és la relació entre l’Antonietta i el Gabriele?
El Gabriele la tracta la dona com un ésser, no com un objecte amb qui fer el que vulgui. Ningú l’ha tractat mai d’aquesta manera, ningú l’ha mirat mai així, ningú s’ha preguntat mai perquè plora. Fa pànic però alhora és meravellós. I això li dóna una proximitat de cop i volta que la desconcerta i li fa viure i sentir coses que fins ara no havia viscut. Ella és incapaç de veure que és homosexual! Hi ha una confusió fins i tot vergonyosa. Però alhora és una confusió tan bonica… A qui no li ha passat? Qui no ha pensat que algú n’estava d’ell i no era així? És molt bonic ensenyar això a escena.
Anna Lizaran i Josep Maria Flotats al muntatge del Teatre Lliure de 1984.
“Li preguntaria tantes coses, a l’Anna!”
– Portes unes quantes obres a l’esquena on el teu personatge té molt de pes o gairebé tot el pes de l’obra: Incendis, La rosa tatuada…
Jo no ho visc tant com que tinc el pes d’una obra. Quan penso així ràpid em dic: no, no, no. Gràcies a Déu que hi ha una estructura molt sòlida, jo no aguanto res. Aquí està clarament repartit amb el Pablo i una mica amb la Màrcia. Fem un tamboret de tres potes que a mi em va perfecte. Crec que també faig aquests mecanismes de defensa perquè no em surtin més contractures del compte de quan ja vaig massa carregada de feina. A més, confio molt en l’Oriol. I mira que sempre li qüestiono coses! Però hi ha alguna cosa de fe… Amb Antígona jo li deia, vols dir que ha de començar així? Però després ho acabes entenent.
– Però és evident que certs actors i actrius sou un reclam al cartell, un motiu de molts espectadors per anar a veure una obra. Això pot ser una motxilla que pesa.
Sí, però aquesta motxilla la posen ells. Jo no sé què represento pels espectadors. A vegades sí que hi ha algú que se t’acosta i t’ho diu, però jo no puc pensar en tot això, perquè sinó no sortiria ni a demanar un cafè a l’obra. Jo faig la meva feina, que és una feina com qualsevol altra. Sí, té la particularitat de treballar en ficció i amb les emocions, però res més. Un cirurgià tampoc no pot pensar segons què quan obre un pacient. Intento concentrar-me, sinó estaria preocupada per coses que potser ni tan sols són reals. Per mi, quan venim a fer l’obra, ja és dels espectadors. Hi ha qui se t’acosta i et diu: ‘tu en aquell moment volies dir tal’, i en realitat volies dir una altra cosa, però és igual, ja és seu. Com tot, a l’art. Quan miro un quadre ja és més meu que del pintor, el que jo sento és més important que el pintor en sí. És el mateix. Ara, el que m’importa, és que l’espectador senti, que se la faci seva.
– I aquí l’espectador, a més, pot tenir el record de la Sophia Loren i l’Anna Lizaran. Déu ni do.
La meva teràpia particular és anar-me traient pes. Sophia Loren, sí, és una actriu meravellosa, però és que jo sóc diferent, jo sóc jo. No sóc ni millor ni pitjor, sóc una altra persona. Com l’Anna, que per mi es un referent, però no puc pensar així.. Ara, si que si estigués aquí si que li preguntaria moltes coses. No només d’aquest personatge, d’altres coses. A vegades ho fem poc entre les actrius i els actors. Ens coneixem, però no compartim. No ens preguntem: perdona, aquella cosa que feies tan meravellosa, com ho feies?
– Per què?
Potser és pudor, potser vergonya, que et puguin dir: i a tu què t’importa? Però segurament no seria així. A vegades tens converses de tren o de bar amb companys que dius, ostres, perquè no parlem més coses! Si un mecànic té un dubte sobre un motor, li preguntarà a un altre, oi? Doncs és el mateix.
Premis Butaca. Foto: Neus Riba
– Ja per acabar. Tenim ganes de tornar a riure amb la patinadora dels Premis Butaca que feies amb l’Albert Triola. Tens alguna comèdia a la vista?
[Riu] La veritat és que hi ha moments que com a actriu necessito posar-me el pallasso, perquè és una cosa molt plaent de fer. A principis de la temporada vinent hi ha una cosa estrenya, una mena d’híbrid escrit per la Marta Galan i dirigit pel Marc Martínez: Conillet.
>> Podeu veure fotografies i una crònica de l’assaig AQUÍ.
Text: Mercè Rubià
