Director de pel·lícules com XP 3D (2011) i curtmetratges com como Tight (2006), La despedida (2008) o Día de matanza (2002), Sergi Vizcaíno és un home de cinema habitual del gènere de terror i fantàstic que ha participat en diverses ocasions al Festival de Sitges. Amb l’obra La luz más oscura fa el salt definitiu al món teatral (després d’haver provat amb diverses peces de microteatre) amb un gènere que no és gaire habitual veure als nostres escenaris.
SERGI VIZCAÍNO: Vaig gaudir molt muntant els microteatres al seu dia i tenia ganes de més. Per a mi, és molt interessant trobar nous mitjans per explicar històries. Al cap i a la fi, això és el que vull fer, per sobre de ser director de cinema o dramaturg: explicar històries. I com més camins trobi per fer-ho, més divertit i enriquidor serà per a mi.
TEATRE BARCELONA: Què podem esperar en el cas de La luz más oscura?
S.V .: Es tracta d’una obra de teatre de terror basada en històries reals, properes, amb components personals i personatges reconeixibles del dia a dia. Podria tractar-se dels nostres veïns, els nostres amics o familiars. Així, els successos paranormals o demoníacs que els ocorren ens resulten molt més aterridors. I, a més, tot passa davant de nosaltres, en viu, amb un ritme trepidant i tot un seguit de qüestions que queden en l’aire, com ara: ¿realment sabem distingir la foscor de la llum o el bé del mal?
T.B .: Què és el que més t’agrada del teatre en comparació amb el cinema?
S.V .: El que més m’agrada del teatre és la creació del projecte, des que sorgeix la idea original fins a l’última reescriptura. Aquesta part l’he gaudit molt. I també la direcció d’actors. En teatre, pots treballar mà a mà amb els intèrprets, fins i tot més que en cinema.
T.B: I, per contra, quines dificultats t’has trobat?
S.V .: En teatre mai s’arriba a aconseguir aquesta idea de producte definitiu com en cinema. Cada funció és diferent perquè passen coses diferents, poden sorgir imprevistos que els mateixos actors han de corregir i, encara que tu estiguis allà durant la funció, no pots fer res. No pots tallar i tornar a rodar.
T.B: Què fas en aquests casos?
S.V .: Em rosego les ungles. (Rialles). No pots fer res. Ho passo fatal veient una obra meva però forma part de la màgia. El que cal fer, crec jo, és plantejar la teva feina d’una altra manera des del principi. Amb una obra de teatre no va aplicar una visió tan tancada sinó que deixo certa llibertat perquè els actors s’habituïn al personatge i així, si sorgeix qualsevol cosa, podran adaptar-se i minimitzar els imprevistos.
T.B: Creus que una obra de teatre permet elaborar el material amb més temps que quan es tracta d’una pel·lícula?
S.V .: Els temps són molt diferents i encara em resulta difícil de calibrar. En preparació de projecte, és més o menys el mateix però, per exemple, en teatre no existeix el rodatge. En teatre, estrenes. Hi ha assajos generals però un cop estrenada, ja va sola… i allà ja poc pots fer. Algunes vegades, pots incorporar idees noves. Aquesta és un altre dels avantatges: l’obra pot anar millorant cada dia.
T.B: El fet de no haver d’estar pensant en el pla o en tota la part tècnica et permet donar més importància al treball dels actors al teatre?
S.V .: Jo pensava que seria així però, en realitat, això no és exacte. La qüestió és que com més experiència he anat tenint en cinema, més m’he anat adonant de l’important que són els actors. Al principi, és cert, només penses en els plànols però després madures i veus que no són el prioritari. Així que podríem dir que tracte de donar-li importància als actors tant en cinema com en teatre. A més, encara que no ho sembli, al teatre també hi ha molts elements tècnics com el so, el vestuari o la il·luminació, que seria l’equivalent als plànols o moviments de càmera perquè marca del punt de vista del director.
T.B .: Com abordes, llavors, el treball dels actors?
S.V .: El meu objectiu és que ells trobin el personatge. Penso que, si ho aconsegueixen, aquesta és la millor manera de que l’obra tingui qualitat.
T.B .: Això ajuda a solucionar qualsevol dificultat que pugui sorgir en una funció en directe, no?
S.V .: Exacte. Només han de viure el personatge i emmotllar-se a qualsevol tipus de circumstància. Si treballen amb textos o accions molt tancades i passa una cosa imprevista, pot ser que no sàpiguen què fer. La meva idea és que siguin el personatge i amb això hauria de ser suficient. A més, és una cosa que es nota. Arribat el moment en què comencen a jugar i crear coses noves, és quan tot funciona. A mi això m’encanta.
T.B .: Estàs content amb l’equip d’actors de La luz más oscura?
S.V .: Són una delícia. I un equipàs. Ens ho vam passar molt bé junts. Per descomptat, tenim les nostres petites tensions en algun moment, però és normal que això passi. Són gent amb molt talent, molta experiència i li posen moltes ganes. Ja no puc imaginar-me a altres actors per a aquests papers.
T.B .: Com s’aconsegueix que l’espectador tingui por amb una obra de teatre?
S.V .: Estem acostumats a veure cinema de terror, però, si ho analitzes, com s’aconsegueix fer por amb una pel·lícula? És rar. Si els actors ni tan sols hi són de veritat. Estan gravats fa mesos o un any… i, tot i així, et fa por. El teatre té molts elements a favor: imagina’t els personatges en viu patint el terror a uns pocs metres de tu. En realitat, si ho penses, hauria de ser més fàcil fer por en teatre que en cinema.
T.B .: Quina és la base comuna per a tot això?
S.V .: La clau està en què el públic empatitzi amb el personatge. Si el protagonista té por, això ha de transmetre a l’espectador. Aquest és el secret. Per això, La llum més fosca no és una obra d’ensurts, tot i que també n’hi ha, és clar. Però el que busquem és, a través de contextos socials, la identificació de la gent. Aquí és on afegim els fantasmes, el dimoni, els assassinats, etc.
T.B .: De tota manera, el factor “directe” és el que sembla més atractiu…
S.V .: Sí. Ho és. Encara que, per als més desconfiats, vull aclarir que no toquem al públic, ni li tirem coses per sobre, ni res d’això. Poden estar tranquils. (Rialles). Emocionalment, juguem amb la tensió, una por latent i una història que atrapa perquè el que succeeix resulta interessant.
T.B .: Una història de terror amb contingut.
S.V .: He procurat que el que l’obra explica tingui un rerefons universal perquè, moralment, sorgeixin preguntes. En concret, es tracta de tres històries que haurien de funcionar tant aquí com a qualsevol país del món.
T.B .: Quins són els teus referents del gènere que ens puguis confessar?
S.V .: A nivell novel·la, m’encanta Stephen King. El llegeixo des de petit i sempre ho he gaudit moltíssim. I no pel terror en si. El que més m’agrada d’aquest escriptor és que treballa molt bé els personatges. Realment, podrien estar en una pel·lícula estrictament dramàtica, sense necessitat que fos de gènere i seria, igualment, molt potent. Però després ell afegeix aquests elements terrorífics, de fantasia o ciència ficció. Això fa que els seus llibres siguin tan interessants.
T.B .: Per què creus que ens agrada anar al cinema o al teatre a passar por?
S.V .: És una sensació instintiva que ens agrada fer aflorar sabent que no suposa un perill real. Com el salt de pont o els esports de risc. És catàrtic, deixes anar adrenalina i pot resultar fins i tot alliberador. Si, a més, t’entreté, és normal que tothom ho percebi com una experiència tan disfrutable.
T.B .: A tu què et fa por?
S.V .: A la vida, crec que el que més por em fa està associat al concepte de pèrdua. Perdre alguna cosa per sempre és una cosa que no té remei i, quan alguna cosa no té marxa enrere, cal tenir molta cura. La por a perdre alguna cosa pot arribar a paralitzar-te. Per això, no m’agrada tenir por. A no ser que ho pugui superar. Per exemple, els valents són gent amb por que segueixen endavant, malgrat els seus temors. No tenir por és ser un inconscient. Jo intento ser valent i avançar perquè penso que això ens pot ajudar a tots a arribar més lluny amb els nostres propòsits.
T.B .: Hi ha alguna possibilitat que La luz más oscura acabi sent una pel·lícula?
S.V .: La podria adaptar a la gran pantalla i podria funcionar. Seria una d’aquelles pel·lícules amb capítols entrellaçats. Però necessita molta feina de guió. M’ho he plantejat i es podria fer perfectament perquè tens la història … però no seria un procés fàcil. No seria només agafar el que succeeix i filmar-ho. Seria molt més complex, tot i que també interessant. Aquest canvi de format segur que enriquiria tota la història.
Iván F. Mula
