Sixto Paz va estrenar el gener passat Pulmons, de Duncan Macmilian, i va omplir la Sala Beckett funció rere funció. Al maig hi van tornar amb el mateix èxit i ara, després de girar per diferents localitats catalanes, arriben al Teatre Lliure amb moltes entrades venudes. Recuperem l’entrevista que vam fer a Pau Roca, actor i productor de l’obra.
Les crítiques de Pulmons no només han estat bones, sinó que s’ha parlat de fenomen de la temporada. En parlem amb en Pau Roca, actor i fundador de la productora Sixto Paz, que ens insisteix en no magnificar les coses i sobretot, en atribuir l’èxit a la feina de totes les persones que han participat en el muntatge, de la Marilia Samper, la directora, als encarregats de premsa. “De moment ens ha anat bé, però no és perquè siguem la polla, sinó perquè fem un esforç brutal per pensar com podem aconseguir que vingui més gent al teatre”.
Pulmons té un inici potent. Hi ha molt diàleg i moments amb un ritme frenètic. T’hi enganxes molt ràpid.
És que el text és molt, molt bo. És una obra que passa molt ràpid. Quan ets dins, no ets gaire conscient de quan queda, és com un vòmit. T’has d’enganxar molt a l’altre, i l’altre a tu. Normalment analitzo una mica el text, el divideixo i sóc molt conscient del moment en què estic, però aquí no ho he volgut fer. No vull saber en quin moment està aquest tio.
De fet ell va a remolc d’ella i els seus canvis emocionals.
Sí… com ho diu? “Ets el nucli del meu àtom!” Hi ha qui ha dit que aquesta tia és una histèrica i trobo que si sempre fos així, sí que ho seria, però és una hora i mitja on es condensen molts moments d’una vida i aquests moments existeixen.
Ell sembla que està una mica descol·locat i no acaba de trobar el seu lloc.
Hi ha un moment en què li diu: “em sap greu no poder-me quedar jo embarassat”. No sap gaire bé què ha de fer, però això passa sovint. Aquesta conversa l’he tingut amb amics que han estat pares, arriba un moment en què t’has de rendir a l’evidència que és ella qui està embarassada i dir: què necessites?
S’ha dit que és el reflex d’una generació sobreinformada, però també se’n fot d’un tipus de gent que es creu millor que els altres.
Aquest punt li ha donat la Marilia. El text el pots fer prenent-te’l més seriosament, però ella deia “vamos a reírnos de ellos”. De fet, a mi al principi el text em feia una mica de ràbia. Pensava, hòstia, aquests pijos, quins ‘problemes’ que tenen…
No paren de repetir-se que són bones persones, fan donacions a ONG, compren al comerç just, miren pel·lícules subtitulades… Té un punt de caricatura.
Una cosa bona que tenen els textos britànics, i que cada cop està més estesa, és que no hi ha acotacions enlloc. Ni tan sols et diuen on comença i on acaba una escena, el diàleg està tot seguit. Això t’exposa molt més, perquè l’autor no et diu com ha de ser, has de fer-ne tu la teva interpretació. No saps si pretén ser una crítica, o no. Te’l llegeixes i, si et prens molt seriosament a tu mateix, acabes fent una obra molt seriosa, però sinó, pots donar-li la volta.
Amb un altre director podria ser una obra completament diferent, doncs.
Totalment. La Marilia és una tia amb moltíssim talent. El millor és que vol explicar la història, no mostrar-se ella i ensenyar el seu segell de directora. I ho fa de la millor manera possible, donant la màxima importància a l’actor i el text. Si no treballa encara més, és perquè no fa la pilota a ningú.
Hi ha moments en què l’espectador es pot arribar a sentir com un intrús.
La idea de la Marília és que al públic no li sembli que està al teatre, sinó que està mirant per un forat i faci “ai ai ai”. I quan passa, és molt maco.
Tots dos tenen una obsessió per ser ‘bones persones’ i salvar el planeta. A Si existeix, encara no ho he trobat el pare també era un ecologista neuròtic i obsessionat. És casualitat o és un tema que també us obsessiona?
Suposo que no és casualitat, però tampoc no és buscat. De fet nosaltres no ho som gens, així. Si hi ha aquest element en comú és perquè és un tema molt actual i volem tocar temes que estiguin a l’ordre del dia. Intentem fer coses que facin pensar i que arribin. Llegim moltes obres i ens enamorem. I de moment ens hem enamorat d’aquestes. Que són neuròtics? Segurament és perquè ens agrada fer un teatre, no diria boig, però sí que no sigui costumista, que hi hagi alguna cosa més. Em cago molt quan l’espectador només diu “la feina està molt ben feta”. Jo gairebé no vull ni que es vegi, la feina. El que vull és que arribi, que quan dic una frase que ningú s’espera se senti com el públic fa “ooooooh!”.
Teatre boig i gamberro ho eren els Guarry Men i Elvis&Witney.
Warry Men era molt irreverent. Hi havia dies que la gent s’enfadava, però això a nosaltres ens agradava. Elvis&Witney era gamberra, es parlava de drogues, de follar, però no molestava. El que hi ha en comú és que defugim totalment de la solemnitat. No perquè ens sembli malament, sinó perquè ens avorreix. Ens avorreix molt com a espectadors, però encara més com a treballadors. De Pulmons i Si existeix ens agrada molt que hi hagi una reflexió, un rerefons, però també humor. Potser algun dia farem un dramón, però perquè ens interessi haurà de tenir petites vàlvules d’escapament i humor.
Us ve a veure molta gent jove.
Hi ha gent que ens diu que hem connectat amb la gent jove, però nosaltres no ens n’havíem adonat. Amb els Guarry venien molts joves, però els que més reien eren els de 50 i 60 anys! Ens comencem a adonar ara, que és així. No sé si és pels temes que escollim, per la taquilla inversa que fa que sigui més accessible, o una mescla de tot plegat, però fa molta il·lusió veure tanta gent jove al teatre. Abans era per a gent amb més recursos.
El públic respon el Trivial que repartiu al final de l’obra?
Sí, és molt xulo perquè el Trivial fa que la gent es quedi més estona, parli sobre l’obra i es generi un debat. Nosaltres estem per allà i, després de dues canyes, la gent comença a apropar-se i comentar-nos coses. L’espectador necessita eines per recordar el que ha vist, i en grup l’experiència és més rica. El teatre ha d’anar per aquí. El pre i el post funció han de ser més potents. No pot ser només un visionat, que les sèries són molt bones, òstia! I si volem omplir teatres, hem de competir amb moltes coses.
De moment esteu omplint i el sistema de taquilla inversa està funcionant.
Però estem convençuts que un dia farem una obra que no anirà bé, és llei de vida. De moment ens ha anat bé, però no és perquè siguem la polla, sinó perquè fem un esforç brutal per pensar com podem aconseguir que vingui més gent. A vegades ens equivoquem i a vegades l’encertem, però ens hi esforcem. També estem fent molta pedagogia. A l’entrada de la Beckett es poden veuen les cares de tot l’equip. Això va molt bé perquè quedi clar que no és un llit i dos sous, que hi ha molta més gent. Els espectadors ho han vist i funciona, ara, està clar que si l’IVA fos del 4% tothom podria tenir més ingressos i tot seria més sostenible.
Heu optat per no demanar subvencions.
No n’hem demanat mai. Veiem com funcionen i no ens agrada. Ara per ara et poden donar una subvenció i que te’n vagis a la merda. La demanes i te l’accepten, però encara no et donen els diners. En canvi, tu te n’has de gastar la meitat. O et diuen, et donem 30.000€, però tu també te n’has de gastar 30.000. Mare meva, si nosaltres Pulmons l’hem fet amb 1.000€! Mil euros d’inversió, sense comptar sous. Hem decidit no picar-nos els dits i de moment no ens hem equivocat. Això no vol dir que més endavant no en demanem, però serà quan creiem que pot sortir bé.
Des que les actrius de Llibert van fer pública la decisió de no prorrogar perquè no els surten els números, se n’ha parlat bastant de la sostenibilitat i la situació del teatre. L’altre dia en Pep Cruz explicava a la ràdio que han hagut d’anul·lar funcions de Top Model perquè no hi havia públic.
Fins aquí tot el que m’has dit només és culpa de les companyies, no? Nosaltres no tenim ganes de parlar-ne, preferim fer. A mi em fa molta mandra tot això d’explicar què ens passa a la professió. És fàcil i ràpid: 21% d’IVA, subvencions absurdes…
Sí, però tot i que contrasti amb les reserves que té Pulmons o d’altres espectacles, com Els dies feliços, les dades d’ocupació de la temporada passada no arriben al 51%.
És el mateix contrast i diferència en l’esforç de portar el públic al teatre. Nosaltres fem un esforç diari brutal. Si ens el paguessin… Això de la taquilla inversa sembla molt fàcil, però no ho és. Hi ha molta filosofia i teoria econòmica al darrere, molta! El David Costa, que és qui ho ha ideat, s’hi ha passat un munt d’hores. Però què passa? Que al teatre molts s’han quedat anclats al seu món: “el teatre és art i jo només vull fer art”. Però també s’ha de vendre. Potser no sona bé, però és així. No pots dedicar el 100% de l’esforç només als assajos. Hi ha moltes altres coses que s’han de fer. Sinó potser faràs una obra mestra, però no hi haurà ningú per veure-la.
El que han fet Llibert o el Pep Cruz està bé, ajuda a la gent que està a casa i no té feina, o a la gent que amb la funció no li surten els números. Et sents menys sol, d’acord. I ens queixem de l’IVA, les subvencions… però mentre segueix així, què fem?
Fa poc vau fer una trobada de companyies.
Era això. Què fem, ens queixem o ens hi posem?
Entrevista per Mercè Rubià
