“Que usted no sienta pasión por los trenes, que no le interesen en absoluto, que los aborrezca o incluso que le repugnen, no significa que no necesite saber su historia”
Així comença la sinopsi de Breve historia del ferrocarril español, una peça escrita per Joan Yago, en homenatge a la seva mare historiadora, que arriba al Teatre Nacional de Catalunya després d’estrenar-se i i exhaurir entrades al Teatro María Guerrero del Centro Dramático Nacional a Madrid. La peça està dirigia per Beatriz Jaén i protagonitzada per Paloma Córdoba i Esther Isla, dues actrius que ni a escena ni entre bastidors paren un moment quietes. El seu exercici de recórrer molts anys de la nostra història i diversos personatges que es van guanyar un espai per les malifetes que van fer no deixa de sorprendre’ns estant ja a les acaballes del 2024.
Teatre Barcelona: És una peça que mai s’ha vist a Barcelona. Què descobrirà el públic que s’acosti a veure-la?
Esther Isla (EI): Descobrirà una relació, que ni jo coneixia, entre el negoci ferroviari i la corrupció borbònica. Veurà una obra molt narrativa i amb molt de sentit de l’humor i en sortirà impactant ja que sorprèn molt.
Creieu que hi ha diferència generacional en la recepció de la peça?
Paloma Córdoba (PC): Suposo que sí, que n’hi ha d’haver pel vincle que es genera entre diferents generacions amb la casa reial, en aquest cas. Crec que, per a la generació anterior, la dels nostres pares, hi ha un vincle fort perquè han viscut l’època dels qui van ajudar a fer la Transició i van créixer amb la idea que, sense el rei, no hagués estat possible. I després han patit una gran decepció. El que no sé és quin vincle tenen els joves ara amb això.
EI: La generació dels nostres pares és la que ha viscut el blanquejament, des del meu punt de vista, de la figura del rei, ja que se l’ha conegut com algú molt proper. Crec que els joves ara passen una mica més.
PC: No sé si es pregunten per què hi ha aquesta gent aquí i quina importància tenen. El que sí que passa és que quan acabem la funció, encara que la gent estigui perplexa, poques persones s’extranyen. A ningú li sorprèn que tot això hagi passat i això també ens crida molt l’atenció.
Esther Isla: “El que explica la obra no té a veure amb la condició ideològica o política ja que ningú no pot negar el que ha passat”
Capitalisme, família reial, política… Tot ple de picaresca espanyola. Hi haurà o hi ha algú que ha vingut a veure l’obra i s’hagi escandalitzat o ofès?
EI: La temporada passada vaig sentir que es cabrejaven menys del que jo esperava. Perquè sento que el que explica la obra no té a veure amb la condició ideològica o política ja que ningú no pot negar el que ha passat i el que passa fins als nostres dies. Pensava que s’aixecaria més gent i marxaria, però ningú pot negar l’evidència. Aleshores, el públic entra i empatitza amb el que expliquem.
PC: El text t’explica uns fets i aquests fets fan que, irremeiablement, prenguis partit, però no t’ho explica des d’un posicionament i no diu què o com pensar. Això fa que costi molt enfadar-se amb nosaltres. El que sí que es respira, sobretot si surts parlant de l’obra i la comparteixes amb la gent, és la indignació i la sorpresa al descobrir que la corrupció no és un fet actual sinó que ve de fa molt. Això és fascinant i et deixa perplexa. Quan el públic riu és perquè està necessitant deixar anar aquesta tensió en adonar-se’n.
EI: El que sí que em pregunto jo és fins quan la gent es podrà seguir empassant tot això sense mobilitzar un dit i acceptant-ho, més enllà de la llei de la inviolabilitat judicial…
PC: O si algú qüestionarà això de que “qui està ara ocupant aquest alt càrrec no hi té res a veure amb lo anteior, és una persona amb una altra educació i valors”. Perquè aquest discurs és el que ens venen i ens han venut a llarg dels anys.
Quines opinions i reaccions vau rebre la temporada passada amb l’obra a Madrid?
PC: Per a les persones que coneixien el text, el muntatge va ser una sorpresa perquè és veritat que la direcció de Beatriz Jaén és meravellosa. Estava plantejat com un monòleg, que et porta a la conferència més aviat, i no pas com una obra per a dues actrius. Beatriz va aportar el seu univers, que és brutal, i ha fet una festa.
Què us va costar més aprendreu-vos, el text o tota la part tècnica i de canvis en escena?
PC: Integrar els dos mons perquè quan creus que ja tens el text apareix tot l’univers dels canvis durant gairebé dues hores i et sorprèn.
EI: Les dues coses eren àrdues perquè el text és llarg i té moltes dades. I la tècnica és molt exigent també. Tot plegat és molt intens perquè no només som personatges, som historiadors, investigadores i narradores que han de saber explicar.
PC: Això també fa que sigui exigent per al públic perquè la funció necessita que el públic estigui molt implicat.
Heu perdut alguna vegada algun tren a la vida que us hagi fastiguejat?
PC: Molts, sí. Però després et quedes a l’estació i hi passen coses. Aleshores, crec que la qüestió és saber veure que a l’estació també hi ha vida i moviment, que en pot passar un altre o pots agafar un taxi i arribar per un altre camí.
EI: Jo vaig aprendre d’un director, de José Gómez-Friha, que “quan passa un tren cal agafar-se al següent i oblidar el què ha ja ha passat.
Descriviu-me amb una paraula el viatge que esteu fent amb aquesta obra.
EI: Rock and roll.
PC: Fascinant.
Més informació, imatges i entrades a:
