Aquest és l’hivern de la dramaturga, actriu i directora Eu Manzanares. Tres són les propostes signades per ella que tornen a la ciutat: Lo nuestro, El mestre i el mar i Amor a mort. Al moment d’efervescència de Manzanares, se suma una residència al Centro Dramático Nacional de Madrid, que ens obliga a trobar-nos per videotrucada.
Teatre Barcelona: Tres espectacles en cartellera, i estàs de residència creant-ne un de nou. Podem dir que passes un bon moment creatiu?
Eu Manzanares: És una pregunta més difícil del que sembla. Jo diria que estic en un bon moment de collita. Tant Lo nuestro com El mestre i el mar són textos que vaig escriure fa molt de temps, encara que es programin ara. Per tant, estic en un moment creatiu? Sí, perquè estic creant coses noves, però sobretot estic collint els fruits que vaig sembrar fa uns anys.
Un d’aquests fruits és Lo nuestro, que es podrà veure aquest desembre i gener a l’Espai Texas, però que, de fet, vas estrenar fa cinc anys. Aleshores, va ser el teu primer boom com a autora. Tenies ganes que tornés?
Lo nuestro es va estrenar el Nadal just abans de la pandèmia, és a dir que vam tenir en part sort i en part mala sort. La sort va ser que l’última representació es va fer un mes abans del confinament i, per tant, va poder venir molta gent a veure l’obra. Però teníem una pila de bolos i funcions previstes que van caure. Que Lo nuestro tornés era una cosa que havia de passar.
Imatge promocional de ‘Lo nuestro’. Imatge: Sergi Panizo
Tant a Lo nuestro com a Nessun Dorma, que vas presentar a la Sala Beckett, parles d’una realitat poc present als escenaris: la de les famílies de classe obrera. Sovint als escenaris veiem personatges de classe alta, que viuen els seus problemes des d’una òptica burgesa. Creus que falten altres mirades?
No és que faltin, és que falta és que donar-los l’espai. En una societat on la immensa majoria de la gent és de classe obrera, la lògica ens diu que hi hauria d’haver moltes més històries que en parlin en primera persona. Sovint, quan s’intenta reflectir les classes humils, personalment noto que no es fa des de la vivència. Hi ha una romantització o una condescendència molt gran. Falta donar espai real a aquestes veus. Jo vull pensar que a poc a poc aquests espais es van creant. El que passa és que encara ens queda molt de camí i, al final, el món de l’art és molt elitista i molt tancat. I jo em sento una gran privilegiada d’haver-hi pogut entrar una mica.
A Nessun Dorma, parles d’això.
És clar, perquè és la meva lluita, també. De vegades em pregunto si continuo tenint la potestat de parlar d’una classe humil si he pogut entrar dins d’aquest cercle. Em genera moltes contradiccions. Quan entres en aquestes dinàmiques de bisnes, has de lluitar per no perdre la teva essència.
Escena de ‘El mestre i el mar’ de la companyia Mar Vivir
També aquesta temporada reprens El mestre i el mar, obra que vas escriure a partir de la història real d’Antoni Benaiges, un mestre català assassinat el 1936 a la zona de La Pedraja, a Burgos. D’aquest cas, ja se n’ha fet una pel·lícula, i una altra versió teatral. Com sorgeix el teu projecte?
Un amic meu, el Sergi Bernal, que és documentalista i historiador, és una de les persones que va descobrir la història del mestre Benaiges, fa catorze anys, i jo sempre li deia que calia explicar-la. Just després de Lo nuestro, em vaig posar a escriure El mestre i el mar, i vaig començar a trucar a portes per poder produir-la. I, casualitats que passen en aquesta professió, perquè les històries no són de ningú, justament l’Alberto Conejero i el Xavi Bobés presentaven, aquella temporada, una obra molt diferent, però basada en el mateix cas. Va ser molt frustrant. Un parell d’anys després, em van trucar d’Eòlia per dirigir un treball de final d’estudis d’Interpretació. Després d’unes sessions amb els alumnes vaig dir, mira, saps què? Que perquè això es quedi en un calaix, que ho faci aquesta gent, que són joves, que tenen ganes. La sorpresa sí que ha estat que, de cop, hagi tingut l’èxit que ha tingut. Són vuit en escena, i fan uns trenta personatges, entre tots.
The Feliuettes a ‘Amor a mort’
El mestre i el mar serà també a l’Espai Texas al desembre i gener, fent tàndem amb les funcions de Lo nuestro. I, al gener, torna al Maldà Amor a mort, que vas dirigir i cocrear amb The Feliuettes, i que ha rebut nominacions als Premis Teatre Barcelona i als Premis Butaca. Com de diferent és treballar amb una companyia que signar els teus propis textos?
És diferent perquè, quan jo faig el text i la direcció, puc prendre totes les decisions. Tota la responsabilitat recau en mi, tant si va molt bé com si va molt malament. Ara bé, a mi el que més m’agrada és poder fer jo tot el procés. Perquè, aleshores, mentre escric el text ja em puc començar a imaginar com caminarà.
I ara, això que estàs fent aquí al CDN, quin tipus de procés és?
Estic escrivint jo el text i espero poder dirigir-lo. La resta, de moment, és tot secret. Soc molt caòtica en els processos de creació, i sovint canvio molt de rumb mentre escric, així que prefereixo no dir-ne res fins que no estigui més tancat.
Tens algun altre projecte en perspectiva, com a directora, actriu o creadora?
No sé si es pot dir molt o poc, però si tot va bé, la temporada que ve obriré la programació d’una sala amb un altre espectacle nou.
Més informació, imatges i entrades a:
