Escrita el 1879 per Piotr Ilitx Txaikovski i basada en el poema dramàtic homònim escrit mig segle abans per Aleksandr Puixkin -en podeu trobar una magnífica edició molt recent en català-, Eugene Onegin ens relata la relació impossible entre Tatiana, filla d’una vídua rica (Larina), i un individu consirós, Eugene Onegin, del qual, més enllà de la seva elegància i del fet que és amic del poeta Vladimir Lenski, no sabem gaire cosa més.
Les 3 claus de ‘Eugene Oneguin’
Al primer acte, Lenski i Onegin van a casa de la vídua Larina on es troben amb les dues filles, Olga i Tatiana, i el poeta declara el seu amor per Olga per mitjà d’una bellíssima ària (Ya lyublyu vas). En paral·lel, Tatiana s’enamora d’Onegin i al final de l’acte li confessa el seu amor per mitjà d’una carta a la qual ell respondrà fredament i rebutjarà aquest amor per la “impossibilitat de comprometre’s”. Tant la bellesa de l’ària de la carta com la de la resposta d’Onegin (Kogda bï zhizn, veure video) són dos dels moments més remarcables de l’òpera.
A l’acte següent, i enmig d’una festa, Onegin decideix treure a ballar la germana de Tatiana per fer una broma a Lenski, el qual, gelós i enrabiat, desafiarà l’amic a un duel. Al matí següent, els dos contendents veuen que la situació és absurda, però que per les normes de cavallerositat no poden fer-se enrere. Abans de començar el duel, Lenski canta una sentida i bella ària en què recorda la seva joventut i accepta romànticament la incertesa que el destí li depari (Kuda, kuda vi udalilis, veure video). En el duel, Onegin matarà Lenski.
Al tercer acte hi ha un salt endavant de sis anys i trobem que Tatiana s’haurà casat amb el Príncep Gremin. Onegin, per la seva banda, s’havia apartat del món des de la mort de Lenski i en retrobar Tatiana li confessa desesperat l’amor que sent per ella i que sempre havia sentit. Tatiana, però, no se’l creu i qüestiona la naturalesa d’aquest amor. Tot i els precs d’Onegin perquè ella abandoni la vida que ara duu i se’n vagi amb ell, Tatiana el rebutjarà amb contundència dient-li que els temps de l’amor “senzillament ja han quedat enrere”. El duet final entre els dos protagonistes és el moment més colpidor de l’òpera: l’amor impossible verbalitzat per ella i ell, sol al final de l’escena, mostra el seu desesper en ser abandonat amb un agut final al més pur estil verista (O, kak mne tyazhelo, veure video).
Un reflex dels desitjos del compositor
Tota la història en si, i sobretot la carta de Tatiana a Onegin al final del primer acte, no deixa de tenir uns certs efluvis autobiogràfics, ja que la vida de Txaikovski va estar molt marcada per relacions epistolars intenses. Així, el compositor va rebre apassionades cartes de qui acabaria essent la seva esposa, Antonina Miliukova, matrimoni que va fracassar a causa de l’homosexualitat del compositor. Però les relacions epistolars no van acabar aquí, ja que després de la ruptura amb Miliukova, Txaikovski mantindria una intensa correspondència amb qui després seria la seva mecenes, Nadehzka von Meck, i posteriorment també s’escriuria amb el seu amant, el violinista Josef Kotek.
Com lliguem tot això amb l’òpera? Doncs bàsicament fixant-nos en el tarannà dels dos protagonistes. El personatge de Tatiana del primer acte és el d’una somniadora pròpia de la literatura romàntica vuitcentista, però no així la Tatiana de l’últim acte. La noia innocent i enamoradissa dona pas a una dona que, un cop superada la frustració amorosa, ha sabut catalitzar l’amor per continuar endavant amb prou vitalitat com per rebutjar el despullament anímic final que li ofereix el seu antic enamorat. D’altra banda, Onegin reflecteix un caràcter misantròpic que li impossibilita abocar-se a estimar obertament ningú per més que suposadament ho desitgi. Arribats a aquest punt, doncs, ens hem de fer la pregunta del milió: ¿Onegin és un simple Alceste (el personatge protagonista d’El misantrop, de Molière), passat pel sedàs del capteniment romàntic del segle XIX, o bé una transmutació de l’homosexualitat oculta del compositor, que rebutja l’amor que sent, que no entén i que posteriorment vol redimir? La pregunta, òbviament, és oberta i, com és lògic, no hi ha una resposta clara.
Una música sublim, expressiva i rica
Aspectes biogràfics i literaris a banda, però, la música que Txaikovski proposa per a aquesta història és senzillament sublim: melodies amb encant, harmonies expressives, una orquestració rica i imaginativa que dibuixa bé el drama escènic; una òpera, en definitiva, que té absolutament de tot: àries, duets, música per a ballet, cor, danses… Des del bell, serè, però alhora inquietant inici amb un duet entre les dues filles de la vídua -i la melodia del qual ressonarà diversos cops a mode leitmotiv-, fins al passional final, tot en aquesta òpera destil·la bellesa. De fet, només pot explicar-se que Eugene Onegin no sigui tan popular com el millor de Donizetti, Verdi o Puccini per la distància geogràfica i cultural que històricament hi ha hagut amb Rússia, altrament no s’entén en absolut.
Afortunadament, el Liceu ha tingut la bona pensada de tornar a programar aquesta òpera per obrir la nova temporada amb una coproducció que signa el mateix Liceu juntament amb el Teatro Real de Madrid i Den Norske Opera d’Oslo. Del muntatge serà tan interessant la posada en escena de l’intel·ligent, imaginatiu i sempre sorprenent Christof Loy, com la remarcable i solvent direcció musical del mestre Josep Pons. Pel que fa al capítol vocal, l’atractiu també és notable: d’entre els diversos noms destacables (Audun Iversen, Victoria Karkacheva, Liliana Nikiteanu…) serà interessant de veure com la passional Svetlana Aksenova interpreta “les dues Tatianes” i com un tenor líric pur com Alexey Neklyudov demostra les seves qualitats amb les patètiques àries de Lenski (sobretot l’emotiva Kuda, kuda…)
En definitiva -i com hauria de ser sempre!-, una tria més de qualitat que de popularitat per inaugurar el nou curs liceuenc. Bona temporada a tothom!
Més informació, imatges i entrades a:
