Catalunya és una terra de titelles. I un dels que ha contribuït més que sigui així és Eugenio Navarro, un dels titellaires degans de casa nostra, amb més de 40 anys de professió i que fa més de 15 anys que va obrir La Puntual, on cada cap de setmana ofereixen espectacles de titelles d’aquí i d’arreu del món.
Eugenio Navarro, titellaire i fundador de la sala La Puntual
Nascut a Las Palmas de Gran Canaria el 1953, amb sis anys es va mudar amb la seva família a Cardiff. Des de ben petit ja va començar a tenir contacte amb el teatre. Amb el temps, Shakespeare o Brecht van ser alguns dels seus mestres. A la universitat va estudiar Arqueologia i Hispàniques. En aquesta època va demanar una beca per anar a Barcelona i estudiar a la universitat central. Des d’allà, però, va decidir marxar a Portugal just quan el país vivia la Revolució dels Clavells, el 1974. Allà va contactar amb dos catalans, el Toni Rumbau i la Mariona Masgrau, que ja treballaven amb titelles i havien participat en algun espectacle durant la Revolució. Va ser la primera presa de contacte de l’Eugenio amb aquest món i ja va començar a sentir la fascinació. Per això, quan, en arribar a Barcelona, els seus dos amics van anunciar que volien crear una companyia titellaire, s’hi va sumar immediatament.
Eugenio: Ens havíem llançat a una aventura on no sabíem què podia passar i tampoc teníem formació. Consideràvem que el món del titellaire era un món molt lliure, de molta imaginació, de recerca. Era finals del 76, principis del 77. Vam produir el primer espectacle i ens vam espavilar per anar a representar-lo on podíem. El vam estrenar aquí llogant el teatre del Centre Cultural Sant Josep (el que avui és l’Antic Teatre). Va anar molt bé, vam veure que funcionava. Després ens va contractar el Centro Flamenco de Nou Barris i van començar a sortir els bolos. Per sorpresa nostra, agradava molt el que fèiem.
Aquest va ser l’origen de La Fanfarra. Però aquest nom que sona tan català precisament no ho és. D’on surt?
Al principi de tot assajàvem a La Salle, i un dia després d’assajar vam anar a passejar per la Barceloneta i vam començar a pensar noms. La Fanfarra era un nom en portuguès, feia referència a un conjunt de poemes del Fernando Pessoa. No era Fanfàrria, sinó Fanfarra. Alguns ens deien “els fanfarrons”. No volíem que fos un nom especialment català ni castellà i vam triar aquest nom portuguès.
Toni Rumbau, Mariona Masgrau i Eugenio Navarro, any 1988. Imatge: Albert Fortuny
Com us dividíeu les tasques a La Fanfarra?
La Mariona construïa totes les marionetes i el Toni i jo fèiem les escenografies. A l’hora de fer les representacions, la Mariona i jo manipulàvem les marionetes. A força d’assajos, vaig aprendre a fer anar una marioneta. Però val a dir que les marionetes eren molt maques i que es movien molt bé.
L’ofici del titellaire és molt rodamon i vosaltres en sou un exemple clar.
Una de les raons per dedicar-se a aquest ofici era que podíem viatjar molt. Teníem la necessitat de viatjar i aprendre què feien els altres. Hem viatjat per tots els continents. La nostra escola sempre ha estat a través de l’observació del que feien arreu. Anàvem a molts festivals. A Madrid hi vam anar molt i vam conèixer molta gent. Érem diferents perquè no fèiem teatre polític, tot eren aventures, fantasia i humor amb el Malic, el nostre primer personatge.
“A força d’assajos, vaig aprendre a fer anar una marioneta”
La Fanfarra vau ser una companyia de titelles innovadora?
En un aspecte, sí. Teníem una infraestructura molt aparatosa, i en un festival a Madrid es va posar a ploure i no vam poder muntar tota l’escenografia. Així doncs, la Mariona i jo ens vam veure forçats a actuar a la vista. I això va resultar ser molt trencador. I com que vam veure que funcionava, ho vam continuar fent perquè ens facilitava el fet de no haver de muntar tant. Als nostres espectacles sempre es veuen els manipuladors, de negre, molt discrets i actuant. I, avui en dia, els manipuladors ja són part del titella. Tot el braç ja forma part del titella.
Mariona Masgrau i Eugenio Navarro actuant al carrer el 1977
Però aquests primers anys no acostumàveu a actuar en sales, sinó al carrer. Va ser dur?
No, tot i que hi havia una llei que prohibia actuar en l’espai públic. Però nosaltres ens vam instal·lar a la plaça del Pi, fèiem els nostres espectacles i passàvem el barret. Ens dedicàvem a fer passi rere passi fins que ens cansàvem. Eren aventures curtes del Malic, de 5-7 minuts. A partir d’aquí, van sorgir els primers contractes per anar per Catalunya i per la resta d’Espanya i vam començar a ampliar les històries.
El projecte de La Fanfarra es va consolidar quan vau obrir el Teatre Malic. Com se us va acudir, obrir la vostra pròpia sala?
Ens vam cansar d’estar sempre al carrer, voltant i voltant, i volíem fer un pas endavant. Volíem fer altres coses. El detonant va ser un viatge a Londres, a un festival de titelles. Ens vam emportar un parell d’històries de carrer per fer. Allà vam conèixer moltes companyies i moltes maneres de fer, molts espectacles. Gent dels Estats Units, de la República Txeca, dels Països Baixos, de Turquia… Fins i tot ens vam introduir a les ombres xineses amb el gran mestre australià Richard Bradshaw. Vam tornar molt carregats i amb ànim de fer coses diferents. I vam tenir la idea de poder tenir una sala pròpia per fer-hi els nostres espectacles. Hi havia espectacles nostres que no trobàvem circuit per representar-los, no eren animació, no eren de plaça major. Necessitaven ser representats en una sala. Així doncs, l’any 84 vam obrir el Teatre Malic davant del Mercat del Born. Cap companyia havia obert la seva sala, érem pioners.
I quina era la proposta del Teatre Malic? Una sala per fer-hi titelles exclusivament?
No sols hi vam fer titelles. Ens vam obrir a tota mena de propostes escèniques. La idea era tenir un lloc també per convidar-hi la gent que admiràvem i havíem conegut. Col·laboràvem amb el Festival Internacional de Titelles de Barcelona, que era biennal, o amb l’Institut del Teatre, on deixàvem que estrenessin petits espectacles, d’avantguarda. Vam tenir dansa, teatre, el festival d’òpera… Van ser per allà la Mercè Arànega, l’Albertí, la Magda Puyo…, fins i tot La Fura dels Baus van actuar al petit escenari del Malic; o el Pavlovsky. Al final el que fèiem menys era titelles.
El Teatre Malic estava ubicat al carrer de Fusina nº3 amb capacitat per uns 60 espectadors
I mentre gestionàveu el Malic, continuàveu voltant pel món. Hi ha molta tradició titellaire pel món?
Arreu del món hi ha molta tradició, és una tradició mil·lenària. Hem voltat molt per Europa, Amèrica i, sobretot, a l’Orient, la Xina, Indonèsia i l’Índia. Alguns d’aquests indrets tenen tradicions molt més antigues que les nostres. En alguns llocs els titellaires són gairebé reverenciats, com si fossin capellans, intermediaris entre déus i humans. M’agradava això, que era una tradició mil·lenària i que es remunta als egipcis, fins i tot. A la Xina hi ha molta tradició des de fa segles. Vam descobrir que allà els espectacles no eren per a nens; els nens seien al darrere de tot. Al davant hi havia la gent de més edat i pobres dels nens si parlaven o cridaven. A tot arreu és diferent: hi ha llocs on tenen més suport de les institucions i d’altres on estan més abandonats.
“Ara que s’acaba la crisi de la Covid-19, el teatre s’omple més que mai”
En algun moment de la teva carrera hi ha hagut alguna crisi que t’hagi portat a pensar que el sector no aguantaria?
Sobretot amb l’eclosió de les noves tecnologies, les pantalles, etc. Pensava que això nostre no tenia futur, però la realitat és tot el contrari. Ara que s’ha acabat la crisi de la Covid-19, nosaltres que tenim el teatre de La Puntual, s’omple més que mai. Hi ha la necessitat de veure un espectacle en directe, per més videojocs que hi hagi.
Els projectes que has tirat endavant tant al Malic com ara a La Puntual són molt corals o acostumes a treballar amb un equip reduït?
Una de les riqueses de la companyia era precisament aquesta, que ens envoltàvem d’un gran equip. Per allà hi han passat el Quico Gutiérrez d’il·luminador, el Joan Casas, el Rafael Duran, el Jordi Prat i Coll com a director, la Magda Puyo, etc. Volíem aportacions teatrals als nostres espectacles de titelles. I ara, a La Puntual, encara per muntar els espectacles igualment potser som 11 o 12 persones.
Nestor Navarro és l’actual director de La Puntual, un teatre especialitzat en titelles, marionetes i ombres xineses
Com es crea un projecte de titelles?
Hi ha una lliberta de projectes plena d’idees, idees de fa molts anys, idees de les quals t’oblides i que potser recuperem. Així doncs, agafem una d’aquestes idees o una de nova i després toca decidir la tècnica. Jo no repeteixo mai la tècnica; quan faig espectacles d’ombres, m’invento la manera de moure els personatges. Sempre partim de zero. Jo decideixo si són titelles de fil, de barnilla o de guant. Tot ho faig amb el meu fill, el Nèstor, que actualment és el director de La Puntual. També tenim un il·lustrador que ens dibuixa els personatges i una noia que modela. Jo ara sols em dedico a la construcció dels personatges. La dramatúrgia és col·lectiva; tardem uns deu mesos a crear un projecte nou.
“És molt important que els pares també s’involucrin en la història, en el que veuen i senten”
Ha evolucionat molt el sector al llarg d’aquests 40 anys?
Hi ha hagut una evolució en el món dels titelles. Ja va haver-hi una evolució quan vam començar nosaltres, perquè abans, durant el franquisme, tot era molt cursi. Però després sí que ha evolucionat molt més. Ara ha canviat molt amb les tecnologies, i també han evolucionat la sensibilitat i l’originalitat dels creadors. Hi ha companyies molt interessants, com Cero en Conducta, Patio… Estan sorgint companyies noves, i això és molt bo. Afortunadament, a Catalunya tenim una bona tradició arrelada, és el nostre gran tresor. Ara venen els avis que havien vist titelles al Turó Park quan eren petits, són tradicions que encara perduren. Els pares hi porten els seus nens, i per això intentem fer espectacles que no siguin només per als nens. És molt important que els pares també s’involucrin en la història, en el que veuen i senten. I sentir els pares riure alhora és molt gratificant.
Detall d’una de les titelles de l’Eugenio, a La Puntual
Quina és la clau per ser un bon titellaire?
Jo volia dedicar-me a això pensant que seria el més proper a no treballar, a no dar golpe. Però no. L’únic secret per ser un bon titellaire és treballar i treballar. Si et vols dedicar a això has de treballar, per saber moure bé els titelles, perquè els espectacles siguin convincents. Com a totes les arts: els actors han de preparar-se, els pintors també, els escultors… Com més fas, més n’aprens i millor ho fas. Una mica de talent i una mica de desvergonya també van molt bé. I cal tenir una ment oberta i sensibilitat. En el fons, els espectacles que no estan treballats no funcionen. És important, d’altra banda, ser arriscat i original: sempre mirem de ser imaginatius, obrir portes, ser més visuals… Sols així aconsegueixes tenir un bon públic familiar. El repte és que tothom entri per igual a les nostres històries, que els despertin la curiositat, pel teatre en si i, sobretot, pel teatre de titelles i marionetes.
Consulta tota la programació de la sala La Puntual clicant aquí.
