Una versió de l’obra de Shakespeare on es barreja el present rabiós amb els fets del passat. On es barreja la realitat i la ficció. Un viatge de la cort reial del rei Lear als temps actuals. Una proposta on l’actor es desmaquilla per tornar a la persona que treballa d’actor, i es torna a maquillar per tornar al personatge, amb una naturalitat absolutament sorprenent. Les màscares ajuden Felipe Cabezas a assolir les diferents personalitats dels personatges que interpreta: el rei Lear, les seves tres filles Goneril, Regan i Cordèlia, el seu fidel duc de Kent, el rei de França, el bufó i l’actor. I és l’actor qui reflexiona al voltant dels nostres problemàtics dies, qüestionant el rol de la reialesa al món modern, les polítiques culturals i les eternes lluites de classes. El Bufón del Rey Lear és el cinquè monòleg teatral d’aquesta artista xilè, un èxit de públic i taquilla que torna a la cartellera de la Sala Fènix durant 5 úniques funcions.
Teatre Barcelona: Des del principi dels temps, els bufons han permès parlar de temes que la censura prohibia i criticar institucions i persones que aparentment eren “intocables”. De quina naturalesa està fet el bufó que interpretes?
Felipe Cabezas: És un supervivent nat que ha patit les ordres d’un rei capritxós i dictador, una mica temerari, francament. Malgrat tot, ha aconseguit riure’s d’ell. És un personatge camaleònic que ha sabut sobreviure enmig del caos. Aquesta característica parteix de l’exageració per acabar convertint-se en un personatge esperpèntic. Existeix la tendència general d’ubicar El rei Lear dins una bonhomia, un sentiment de víctima, que fa que el públic el vegi com un pobre home. Jo, en canvi, he volgut convertir-lo en un fatxa dictador. No oblidem que ha estat capaç de matar la seva filla. Un rei mai pot ser bo. Un rei no arriba al tron si abans no ha matat. El bufó viu en un ecosistema grotesc i en fa mofa. Ho explica amb certa ironia perquè no l’enxampin. I això és exactament el que faig jo. El teatre m’ho permet. Puc parlar de la dictadura, la repressió, la violència, la imposició, sense que sigui explícit. Sobrevisc, com fa el bufó.
Vaja, és capaç d’insultar i mofar-se sense pronunciar noms i cognoms, fugint així de la censura i el càstig amb astúcia.
Sí. Històricament el bufó ha fet sempre aquest paper. El bufó sempre se’n riu a la cara del rei però mai s’explica com ho fa realment. Ho fa a través de petites ironies, llençant dards enverinats. És molt hàbil!
És un bufó republicà?
Sí. No concep el rei com a autoritat. Jo, per exemple, sóc ateu, no tinc pare, les imatges d’aquestes figures autoritàries com ara Déu, el Rei, el pare de la pàtria, em resulten xocants. El bufó encarna aquesta naturalesa. És un anàrquic rupturista de l’ordre establert. El bufó sembla que no digui mai res però ho acaba dient tot i més. Com a admirador de l’art de la comèdia i les màscares m’emmirallo amb Dario Fo. El rei de les ironies.
Et poses en la pell del bufó… però també et poses en la pell de Lear, les tres filles, Kent, el rei de França… de vegades utilitzant màscares, de vegades sense artefactes… i un sol actor es multiplica.
És un espectacle que beu de la tradició però que mira cap endavant. Utilitzo un llenguatge molt realista i cinematogràfic. Pel que fa a la tradició, és el llenguatge dels joglars, els contacontes que arribaven als pobles i baixaven del carro per explicar una història amb màscares, marionetes o fent tombarelles. Utilitzo aquests recursos antics per explicar una història lúdica, entretinguda i entenedora. És el salt mortal d’un joglar que cerca múltiples personatges. Darrere aquests personatges sempre hi ha la figura del bufó. Quan faig de Cordèlia, és el bufó fent de Cordèlia. Posant-se una màscara en té prou per ridiculitzar-la. Ell és el narrador. Mai surto del personatge.
Tot i el punt de partida shakespearià, la temàtica del text resultant està adaptada a la situació política que estem vivint a Catalunya, confrontant personatges i moments històrics.
És d’aquesta manera com ha sorgit un text antimonàrquic i crític respecte al poder, amb missatges implícits. Això sí, hi ha una forta presència del feixisme, és un rei autoritari que té com a lema “El Regne d’Anglaterra és un regne unit, gran i nostre”. És una clara al·lusió al feixisme sense ser del tot explícit. Parteixo de la història bàsica d’ El rei Lear explicada pel bufó i, paral·lelament, la vida d’un actor que ha intentat portar aquesta història a escena. El fracàs en l’intent. I aquí aprofito per criticar les polítiques culturals, als criteris de concessió de les subvencions i a la monarquia. També apareixen passatges més actuals com ara els fets de l’1 d’octubre. Constantment haig d’estar pendent de l’actualitat per introduir-hi frases noves.
La vida del bufó no és massa diferent de la vida dels actors d’avui. La precarietat, la inseguretat…
De fet, l’obra neix d’una experiència personal. Sovint em trobo a les portes d’entrar en la programació d’un gran teatre i m’acaben tancant la porta. En El rei Lear hi ha una història personal amb les seves tres filles. També apareix la història de traïcions del Compte de Gloster. He substituït aquesta història per la meva personal. La història secundària del rei Lear original passa a ser la meva. Em permet parlar molt en el fons de la injustícia o del poder.
Al cap i a la fi, estàs en el teu teatre i pots fer el que et doni la gana. Què ets més, bufó o rei a la Sala Fènix?
[Riu] Les dues cares, la màscara i la contramàscara. Puc passar la fregona i després posar-me a assajar. Rei i bufó a la vegada. Tinc el privilegi de poder programar però no tinc el meu bufó que passi la fregona. La Sala Fènix és un espai de creació i també personal. No em programo més d’un cop a l’any i ho acostumo a fer sempre aquestes dates. M’agrada que després puguin venir companyies de fora.
Viure al marge de subvencions és possible?
La Sala Fènix és un projecte autofinançat i sostenible des de fa uns quants anys. Aquest any, sense cap mena de dubte, serà el millor de tots. L’Ajuntament ens ha augmentat la subvenció. És una petita ajuda però molt necessària. Mantenim un perfil d’empresa molt reduït. És una empresa familiar. És un teatre de petit format de cinquanta butaques i setze focus amb els equips tècnics necessaris. Aquest any hem fet sold out deu setmanes seguides i estem molt satisfets. Hem programat moltes obres escrites, dirigides i protagonitzades per dones que han funcionat molt bé. Tenim previst recuperar-les l’any que ve. Hem encertat el format i ens hi sentim molt còmodes.
Més informació, imatges i entrades a:
