Feminisme va ser la paraula del 2017 segons el diccionari americà Merriam-Webster. A casa nostra, per l’IEC, el neologisme de l’any va ser cassolada ara bé, seguit de ben a prop per feminicidi i micromaclisme. I la RAE, a banda d’incorporar noves paraules, va haver de canviar expressions com sexo débil, la definició del qual matisa ara que és despectiva cap a les dones. L’Acadèmia de Llengua donava resposta a la denúncia d’una jove de Huelva, que va aconseguir gairebé 200.000 firmes amb l’etiqueta #YoNoSoyElSexoDébil, per eliminar aquest vocable del diccionari.
La paraula, o l’ús d’aquesta, fa el fet. Almenys pels que creuen en la programació neurolingüística que determina que la paraula pot modificar el pensament. Així llegir, veure o redefinir la paraula “feminisme” pot articular alguns canvis “socio-neuronals”: per repetició, visibilització, escolta o entesa. Canviar els marcs mentals a través dels diccionaris, tot i ser una mica old school en l’època de Wikipèdia o una mica Diderot, com un peix fora de l’aigua (de la Il·lustració), és un pas més en una lluita que sembla imparable. Una lluita magistralment definida per l’activista afroamericana Angela Davis “El feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones”. Yes, it is.
Tanmateix, més enllà de l’ús de la paraula “feminisme” de manera quotidiana, els darrers esdeveniments determinen que queda molta feina per fer. Les constants denuncies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials han creat una massa crítica femenina que sembla detectar i arremetre contra el més petit detall masclista, però també unir-se per fer front a les grans aberracions.
Carme Portaceli, directora teatral i feminista
2017 ha estat l’any de Les ‘Kellys’, de les dependentes de Bershka, del #metoo, del #yotecreo, de #lesdonesomaquí als Premis Gaudí o +Mujeres als Premis Goya. Dones que han orquestrat moviments per fer un pas endavant per defensar els seus llocs de treball, la dignitat de les seves professions i els seus drets laborals i vitals.
Les espanyoles i les catalanes van sortir de manera massiva el passat 8 de març per demanar que cessin les desigualtats i la violència de gènere, l’expressió més cruenta del masclisme. El judici de ‘La Manada’ també va suposar una gran demostració de força i una gran protesta davant d’un sistema judicial amb tints masclistes i paternalistes on es qüestionava l’honorabilitat de la víctima d’una violació múltiple. El 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, les dones van tornar a omplir els carrers de reivindicacions i precs. I així un llarg etcètera.
“El feminisme és el subjecte polític més potent que existeix en l’escena político-social actual”, recorda la feminista Justa Montero, de la Comissió 8 de Març. Al 15M o als moviments com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), les activistes van tenir un paper molt important, igual que en les marees blanques o les marees verdes. En la defensa de l’educació, dels drets dels migrants, dels refugiats, dels infants…Les organitzacions feministes han tingut una notable capacitat d’influència en les decisions polítiques dels últims anys. Per exemple, poden apuntar-se el tant de no haver permès la reculada de la llei de l’avortament l’any 2014 que pretenia el ministre Alberto Ruiz-Gallardón, que va acabar dimitint.
El feminisme en el sector cultural
Una de les primeres conseqüències de la revalorització de les feines tradicionalment feminitzades com les cures i la neteja ha desembocat en una onada de visibilització de problemàtiques que per normalitzades restaven invisibles. La sororitat i el sentiment de lluita es tradueix i es trasllada a altres sectors i arriba al món de la cultura més mainstream.
El feminisme liderat per les actrius de Hollywood sota el lema #metoo i després #timesup actua com un catalitzador de denúncies d’assetjament sexual i professional on destaca el cas Weinstein. Les dones de tot el món postegen a Facebook, Twiter i Instagram les seves experiències posant el focus en les actituds masclistes que vivim i hem viscut totes a diari i que ara sí i sense por denunciem. Des d’un tocament al metro, a una floreta o un assalt sexual.
La cultura reclama més veu, més visibilització, acabar amb els sostres vidres. Històries que ens interpel·lin, que parlin de nosaltres. Canviar els llenguatges, els llocs comuns per construir des de l’imaginari cultural noves realitats. La Liga de Mujeres Profesionales del Teatro, els debats d’EllasCrean, CIMA o ClasicasYModernas són algunes organitzacions femenines i culturals en lluita per assolir la paritat en tots els sentits.
‘AÜC’, escrita i dirigida per Les Impuxibles i Carla Rovira
Al teatre català els passos són lents però ferms, directores com Carme Portaceli fan del feminisme bandera quan relaten passatges com Troianes d’Eurípides, on la història clàssica s’explica des dels marges, des de les dones dels vençuts, les vençudes, la mercaderia de guerra. Creadores com Carla Rovira o Agnès Mateus parlen sense embuts de la violència cap a les dones: la institucional, la familiar, la invisible. Col·lectius com Dones i Cultura es reuneixen per coordinar accions de visibilització femenina dins el món cultural. Les crítiques del bloc anònim Dona’mEscena analitzen la cartellera teatral des d’una perspectiva de gènere i elaboren radiografies de la presència de dones dins les programacions dels equipaments culturals i dels festivals catalans.
El feminisme no només és la paraula de l’any, no és una samarreta, un tuit o reivindicar (erròniament) a Frida Kahlo. El feminisme ha de ser un fet transversal, on la cultura actuï com a catalitzador per extendre’l i arribar a diversos entorns, poblacions, comunitats i espais.
Parafrasejant a Montserrat Roig “la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini“. La cultura feminista ho és encara més. 8M Juntes som més fortes.
