Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
Els creadors de l’exitós musical Sugar. Con faldas y a lo loco acaben d’estrenar a l’Eixample Teatre Los 39 escalones, una de les comèdies més representades en tot el món. Entre l’homenatge i la paròdia del popular film d’Alfred Hitchcock, quatre actors interpreten a més de 100 personatges i utilitzen tots els recursos teatrals al seu abast per divertir al públic amb aquesta aventura. Hem parlat amb Rubén Yuste i Xavi Duch, dos dels seus protagonistes que també encapçalaven el repartiment de l’anterior muntatge.
RUBÉN YUSTE: Fer aquesta obra és una bogeria absoluta i molt divertida. Som quatre actors. Una actriu que fa tres personatges: dos breus i, després, un altre que ja acompanya al protagonista fins al final. El Jota (Javier Arroyo) fa el paper principal i no surt de l’escenari durant tota la funció. I, finalment, nosaltres dos interpretem la resta de personatges/clowns que van apareixent durant tota l’aventura.
XAVI DUCH: Fem moltíssims personatges però, a part d’això, tenen diferents entrades i sortides, és a dir, que alguns es repeteixen durant la trama. Realment, és molt divertit de fer. És una experiència trepidant, amb molts canvis, molt ràpids i, per nosaltres com a actors, és molt enriquidor. Tot està dins d’un codi de farsa i pantomima molt típic de Londres. Això fa que l’espectacle sigui tan gratificant de fer perquè hi cap tot. Accident que passa, accident que integres i que, a més, suma a la funció.
RUBÉN YUSTE: I et permet també jugar amb estereotips: corporalment, amb veus diferents… Ara comencem a acostumar-nos a aquesta bogeria de canvis però, al principi, era com fer una marató cada nit. Si t’oblides de col·locar alguna cosa al seu lloc, ja has begut oli. Portem dues setmanes i jo m’he aprimat un quilo i mig.
TEATRE BARCELONA: Com ho viu tot això l’espectador?
RUBÉN YUSTE: L’espectador té aquesta mateixa sensació: que l’acció és trepidant, que tot va molt ràpid, que hi ha molta informació i que l’espectacle es passa volant. És una hora i quaranta minuts sense parar.
Us ha resultat difícil haver de crear tants personatges?
XAVI DUCH: Realment, el treball amb el Pau Doz, el director, és íntim i aconsegueix que tot resulti molt fàcil. Ell ho va plantejar des del principi com un joc. Com si fóssim nens petits, vam començar a buscar personatges fent exercicis. Alguns van ser molt fàcils de trobar, altres han necessitat més temps i els hem anat perfilant més endavant. En general, ell els tenia bastant clars. Ens ha deixat jugar molt i ha tret moltes coses de les nostres propostes però la veritat és que ha sabut guiar-nos molt bé, en tot moment. És un director que sap traspassar-te perfectament les idees que té al cap.
RUBÉN YUSTE: I no només té molt clara la visió a nivell interpretatiu sinó també del conjunt de l’espectacle: escenografia, estètica, música… I això és un gust! Quan hi ha algú que lidera i dirigeix amb aquesta visió tan àmplia, tot és molt fàcil i enriquidor. Crec que això és el que fa que l’espectacle sigui tan rodó.
Com es combinen tots aquests elements durant el procés d’assajos?
XAVI DUCH: Als assajos, havíem de parar cada estona perquè ens pixàvem de riure. La clau consistia en anar marcant tot l’engranatge amb una certa precisió i, després, accelerar la velocitat progressivament. Quan parles el mateix llenguatge que el teu equip, realment, tot avança de forma natural. I encara continuem canviant coses. A mi, això, m’encanta. Demostra que la funció està molt viva.
Quin és l’origen d’aquest projecte?
RUBÉN YUSTE: És una proposta del Pau. Coneixien el show i van pensar que podria funcionar. Havien vist la versió que es va fer fa temps a Barcelona i creien que podíem fer una aposta nova i diferent per presentar al públic. L’anècdota és que jo, per la meva banda, l’havia vist a Broadway l’any 2015 i havia al·lucinat. Vaig pensar: jo vull fer això. Que em truqués el Pau per oferir-me el paper va ser una feliç coincidència.
XAVI DUCH: També teníem ganes de fer una obra de text perquè som un equip que sempre treballa fent musicals (perquè ens encanta) però volíem recordar al públic que també som bons fent altres coses. Jo estava molt content perquè pensava que amb una obra de text aniria molt més relaxat i, al contrari: fer aquesta obra cansa molt més que fer un musical.
Heu vist la pel·lícula original per inspirar-vos d’alguna manera?
XAVI DUCH: Jo la vaig veure quan vaig saber que havien aconseguit els drets i, com també vaig fer amb Sugar al seu moment, vaig decidir no tornar-la a veure per no treballar massa condicionat. A més, el codi que fem servir és molt diferent. Només volia tenir una mica la referència del tipus d’interpretació de l’època.
RUBÉN YUSTE: Jo l’havia vist fa molts anys i ara, per fer l’obra, he vist algunes escenes però tampoc volia que ens influís massa.
A part de totes les referències al cinema de Hitchcock, l’espectador trobarà alguna picada d’ullet a Sugar?
RUBÉN YUSTE: Sí. Hi ha una escena on el protagonista s’amaga a un petit hotel de poble. A l’original, el regenta un matrimoni però aquí el Pau va voler fer una referència a l’anterior muntatge i, per això, apareixen la Daphne i la Josephine. És un moment molt divertit que fa molta gràcia a tots els espectadors que van venir a veure Sugar.
La química escènica entre vosaltres dos és un altre dels punts forts de la proposta. Ve de molt lluny aquesta connexió?
RUBÉN YUSTE: El Xavi i jo vam treballar junts per primera vegada a Spamalot l’any 2008. Curiosament, des de llavors, no ens havíem tornat a trobar fins a Sugar. I va ser tan especial que era com que no ens volíem tornar a separar mai més. Quan t’entens tan bé amb algú i aprens a la vegada, treballar junts és un regal.
XAVI DUCH: Quan saps que jugues al mateix joc, amb una mirada ja t’entens i tires endavant sota qualsevol circumstància. Portem moltes funcions a l’esquena… i molts atacs de riure.
RUBÉN YUSTE: Fora de l’escenari, també ens coneixem molt bé i som molt amics. Tot va sumant. I, al final, el que veu la gent és la realitat: una connexió molt forta que tenim els dos. Ens entenem i sabem com respectar el gag de l’altre, sumar sempre o donar importància a allò que toca a cada moment. Això és un equilibri que, a vegades, és difícil de trobar. Aquest és el nostre punt fort. I és clau.
Les dues obres que heu fet amb Som-hi Films han sigut adaptacions de pel·lícules clàssiques. Com veieu la relació entre teatre i cinema?
XAVI DUCH: Jo penso que, en el nostre cas, són com homenatges. Més que voler explotar un producte o fer una nova versió, ho veig com un tribut perquè, sobretot amb les dues obres que hem fet, davant de les pel·lícules originals, no pots fer res més que treure’t el barret i fer-li una oda.
