Del globus aerostàtic de Phileas Fogg al DeLorean de Marty McFly. El Grec Festival de Barcelona 2023 que dirigeix Francesc Casadesús ha abandonat el viatge sobre el mapa a vuitanta espectacles a desplaçar-se metafòricament en el temps enfilat a l’imaginari col·lectiu —gairebé sentimental— que fusiona el passat amb el futur en una oberta aposta per la utopia. Com si es volgués exorcitzar des de les arts i els seus rituals compartits una realitat immediata que sembla condicionada per un ambient distòpic generalitzat. Una societat que ja no ha d’especular sobre el paisatge desolat de les pandèmies, té guerres tronant a 3.000 quilòmetres, amb cels solcats per drons, i es desperta cada matí amb l’adveniment de les ideologies reaccionàries i l’apocalipsi de les intel·ligències sintètiques.
La companyia Comediants al Teatre Grec l’any 1976. Imatge: Arxiu Comediants
Un sortilegi basat en el concepte col·lectiu, coral, horitzontal de l’esforç. Idees que irremeiablement invoquen altres temps quan tot estava per fer. Potser un ja llunyà 1976 quan Barcelona vivia un Camelot llibertari, quan l’hedonisme, el compromís i l’acció política van anar breument de la mà. Un 1976 que va conèixer un protoGrec autogestionat sota les sigles de l’Associació d’Actors i Directors (ADD); un Don Juan Tenorio faranduler, popular, multitudinari i caòtic al Born liderat per l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle (ADTE) —escissió de l’ADD—, reivindicat com a Ateneu Popular i concebut com un projecte artístic sense autories solitàries (set equips artístics per al text de Zorrilla).
Manifestació de la Assemblea d’Actors i Directors de Barcelona per la Rambla, 1976
Un 1977 que va celebrar al Parc Güell les Jornades Llibertàries Internacionals i sublimava la revolució al Saló Diana com si fos un evolucionat cabaret Voltaire a Zuric. Una il·lusió col·lectiva assetjada en totes i cadascuna de les cites llibertàries pels “grisos” i les seves porres repressives i per la tradicional divisió interna de les esquerres. Hi va haver aquell mateix any una última resplendor solidària amb el cas de La torna dels Joglars. Un símbol alhora de la resistència del vell règim, la solidaritat de la nova societat i també de la capacitat implosiva dels moviments revolucionaris. Després vindrien les eleccions constitucionals del 1978 i les municipals democràtiques del 1979. I es va instal·lar la complexa normalitat, també per al festival Grec.
Manifestació de protestacontra l’empresonament d’Els Joglars en motiu de la representació teatral ‘La torna’ (1978)
Segur que molts veuran en l’espectacle inaugural una concreció artística d’aquesta idea motora. The Pulse, producció de l’australiana Gravity & Other Myths, és una celebració de la força de la comunitat. L’essència del circ i el sentit de la família desposseïda de les granadures nostàlgiques. Pura fisicalitat. Només masses de cossos coordinades per generar un cercle de confiança per desafiar les lleis de la gravetat. En alguns instants, una construcció castellera gestada als antípodes. Una coreografia del col·lectiu. Com els obrers de Metròpolis celebrant l’enfonsament de les elits. Aquesta podria ser la imatge perfecta de la línia central d’aquesta edició. Circ i cors (en aquest muntatge també hi participa el Cor de Noies de l’Orfeó Català) que sembla replicar-se al llarg del programa del festival fins al 28 de juliol per crear una identitat singular.
Camilo i Ocaña durant el rodatge ‘Ocaña, retrato intermitente’ (1978) de Ventura Pons
Però si realment es vol mirar enrere i recollir l’herència d’aquell temps passat sense dogmes, d’anarquia natural, entre sigles assembleàries, contracultura sense decàlegs, hipisme eivissenc —tan pijo com obnubilat per substàncies psicotròpiques— i la llibertat estrident dels cossos oprimits, amb Ocaña al capdavant de la passejada de les descarades, maleantes i vagues, només cal fixar-se en l’espectacle que tanca el Grec 2023: For Evita. Una astracanada musical, de Jordi Prat i Coll i Andreu Gallén. El solemne escenari insígnia del festival envaït pel culte a Eva María Duarte de Perón. Figura controvertida en vida i també morta; elevada als altars com Maradona per aclamació popular de les classes desafavorides. Santa sobtada i apòcrifa mentre el seu cadàver era segrestat, profanat i guardat, després d’un llarg periple intercontinental, com una relíquia de cera a la residència de Perón a Madrid fins a reposar definitivament a la Recoleta de Buenos Aires. Sobre aquesta icona pop —elevada al kitsch per Andrew Lloyd Weber— Prat i Coll va imaginar fa sis anys un deliri musical de molt petit format titulat Requiem for Evita. Una missa d’un ofici sincrètic entre el profà i el vulgar, entre la transcendència i el sublim, entre acòlits d’extraradi vestits d’acetat i tacte brillant. Ara torna eclèctica i monumentalitzada amb cor, orquestra i cos de ball, però conservant amb tota seguretat aquest espai de llibertat que el seu autor va conjurar en un espectacle sense aspiracions de traspassar la intimitat dels iniciats. Una aposta al voltant de l’abisme, com l’energia enyorada i idealitzada del 1976.
És possible que aquesta Evita sigui l’autèntica declaració que distingeixi aquesta edició de les anteriors. La que reculli millor les intencions del seu director, encara que el programa exhibeixi un llistat de títols que respiren compromís i denuncia a favor d’un món millor. Muntatges com The Confessions (biografia de l’emancipació d’una dona), Altsasu (la persecució del franquisme latent), Una isla (ecologisme), Reminiscencia (els moviments socials després de Pinochet), Who killed my Father (les ferides del capitalisme), Love to Death (les altres cultures), Pupilas manchaban mis sábanas (contracultura i feminisme), Prisoner of State (l’estat repressor inspirat en Fidelio), *Hit me if I’m pretty* (el desig com a objecte polític), One Night at the Golden Bar (l’amor com a absolut), Ubu (l’orgia del poder), Jo, travesti (la dissidència de gènere com a acció artística i reivindicativa) o En mitad de tanto fuego (la violència de la guerra i el desig).
Tota la informació del Grec Festival de Barcelona 2023:
