Per Jordi Sora
A contracorrent: performance i arts contemporànies. I dansa. Així es presenta cada any la festa de la descoberta. I aquesta n’és la vuitena edició. La millor oportunitat per sortir dels marges, per experimentar una manera diferent d’entendre les arts escèniques: espectacles, diàlegs, pràctiques artístiques i dispositius diversos. Naturalment que el més interessant és l’abonament complet al Festival. Tot és important de conèixer. Però no sempre tenim temps per a tot. Així que des d’aquí tres propostes fixant la mirada en el moviment com a eix central i dins de la programació escènica:
7 de febrer a les 21:30h. – Bàrbara Sánchez – Mercat de les Flors – Várvara
De quina manera el sentiment de pena recorre el cos nu de la intèrpret va ser la temàtica de la darrera producció de la sevillana que vam tenir la sort de poder veure a Barcelona: Somewhat Paler. Probablement allò que va experimentar Maria Magdalena davant del martiri del seu Amor. Bárbara Sánchez (re)imagina aquella relació i la transforma en una sessió de música electrònica i fetitxisme. Per a major escàndol, potser. O senzillament com a acte de memòria femení, de justícia poètica davant d’un personatge del qual només se’ns ha explicat, excepte comptats i anecdòtics episodis, la seva vida en absència de l’Altre i no pas en presència carnal d’ella, que és allò que aquí es reivindica ballant. I anuncia que vol fer-ho aplegant la cultura del “bacalao” valenciana i la mística: singular, no?
8 de febrer a les 22h. – Marta Izquierdo [lodudo] Producción – Mercat de les Flors – Imago-go
L’artista madrilenya està investigant al voltant de les comunitats femenines marginals, en un tríptic que inaugura aquesta peça. El seu interès és el cos i com aquest queda definit per uns codis determinats en una representació tan específica com són les majorettes. Amb el pal com a estri que fa les funcions d’extensió del braç; amb les seves lògiques coreogràfiques i habilitats de malabars; el vestuari i l’arquetip de gènere que porta explícit una certa cosificació; i la tècnica i la disciplina que en són pròpies. Una activitat per a la qual calen moltes hores d’entrenament i a on la coreògrafa observa pautes del ballet clàssic; passos de la contemporània; puntuacions d’altres diverses fonts entre les quals podem trobar elements performatius i de les danses urbanes. Convenientment (re)apropiat tot plegat, és clar.
13 de febrer a les 20h. i 14 de febrer a les 19h. – Camaralucida – El Graner – Ceremonia
Entrar a les coreografies de Lautaro Reyes és fer-ho en un terreny fèrtil on tot sembla reconeixible i res no és gaire real. Porta des del 2012 investigant amb la seva companyia, sempre al costat de grans i impressionants intèrprets, al voltant de l’experiència escènica: pensada així, com a lloc de trobada, on l’espectador és convidat a fer tantes coses com els seus ballarins. Aquests des d’un fort llenguatge corporal, nosaltres des d’una contemplació amatent i mental. És un cant a la subjectivitat, a la lliure apreciació, des d’un túnel sensorial cap a una projecció emocional on cada element requereix una precisa posició (moviment, llums, so) en direcció a l’abstracció que s’ancora al cos de la vivència. S’estrena al Festival Sâlmon: accepteu el repte?
