Sembla que La Veronal ja ocupa l’espai que li correspon entre els escenaris dels Països Catalans, especialment a Catalunya, on costa que es reconegui el bon treball si no has passat abans per mig món. Els últims anys hem pogut gaudir en primícia (en festivals i en programació de temporada) les últimes creacions de la companyia dirigida pel coreògraf valencià Marcos Morau. No m’estendré en la llarga llista de mèrits i reconeixements de la companyia escènica catalana del moment i el seu admirat director, aplaudits tant pel món de la dansa com del teatre: és innegable la maduresa i consolidació artístiques de l’equip de La Veronal.
Parlem de Firmamento, la seva última creació estrenada en el marc del Festival Grec de Barcelona aquest juliol 2023 i que estarà en cartellera al Mercat de les Flors durant les festes de Nadal (del 27 de desembre al 14 de gener). L’espectacle no ha estat el més ben rebut per part del públic i la crítica, sinó que ha generat certa polèmica en el sector, al meu entendre superficial, perquè només atenyia a un malentès generat per la sinopsi i la difusió de l’espectacle.
Es deia que Firmamento s’adreça als adolescents, les persones nascudes entre el 2005 i el 2015, però el cas és que ningú va identificar cap tòpic de les “noves generacions” (pantalles, TikTok, melics a l’aire, cabells de color, relacions poliamoroses, etc.), sinó que hi va trobar els referents culturals dels adolescents dels noranta. Jo diria que Morau no volia tant arribar als adolescents d’avui, com fer un homenatge al seu jo adolescent, aquell que tots continuem sent per bé i per mal —especialment els artistes—, perquè les experiències i decisions d’aquest jo adolescent van determinar qui som avui. D’aquí les referències al món de l’anime i la ciència-ficció, que són els pilars que articulen tota l’estètica i la dramatúrgia de l’espectacle.
Si bé aquesta aposta pot fer guanyar en profunditat a ulls de l’espectador “culte”, cinèfil o habitual de la dansa contemporània, no deixa de ser un gest nostàlgic, legítim, però lluny de connectar amb l’especificitat dels adolescents del segle XXI. Ara bé, si ens hem d’adreçar als joves de cara a la formació de nous públics, no caldria fer cap discurs en particular, simplement plantejar Firmamento com una proposta cultural alternativa al consum de continguts mainstream actual; un espectacle que simplement “et peta el cap” i et fa pensar a la vegada. Perquè com passa amb la pel·lícula 2001, que malgrat ser molt lenta, passen tantes coses que cal tornar-la a veure, l’última creació de La Veronal és un espectacle també per tornar-hi i digerir amb més temps tots els inputs, reflexions i referències que s’hi fan.
Per això, us animo a regalar entrades per anar a veure Firmamento i aprofitar per anar-hi amb adolescents i fer l’experiment, perquè, més enllà de la polèmica, l’espectacle ens recorda aquest sentiment existencial que tots els éssers humans tenim, estigui més o menys enterrat.
Més informació, imatges i entrades a:
