Per Jordi Sora / @escenadememoria
Impossible no quedar rendit a la contemplació evanescent del moviment, just la setmana del sant Jordi de 2019, al Gran Teatre del Liceu amb el programa triple de Jiří Kylián interpretat pel Ballet de l’Opéra de Lyon: moment imprescindible de la programació en curs per als amants de la delicadesa coreogràfica i la voluptuositat. Cap altra companyia pot entendre millor la grandesa simple de les seves creacions, excepció feta -és clar- de la Nederlands Dans Theater on ha estat director artístic durant quasi 25 anys; ni ballar amb tanta solvència una aroma ambivalent, entre la precisió i la llibertat creativa.
Wings of Wax (1997) exemplifica tota la cadència tranquil·la i intimista amb la qual començarà la vetllada. Perquè calmada és la transició i l’equilibri entre modernitat i contemporaneïtat que és característica fonamental de les creacions del txec; així com confiada és la relació que els intèrprets de la companyia francesa amb la personalitat més acusada, després de l’Opéra de París, ofereixen en aquesta peça acompanyada de músiques de Heinrich Biber, John Cage, Philip Glass i Johann Sebastian Bach.D’un roig intens, el de les roselles bordes que aquests dies inunden els camps, són les faldilles que vesteix la companyia a Bella figura (1995), com per destacar la singularitat dels cossos en moviment. Obra coral, de sincronia, dibuixa onades sobre l’escenari, al vent dels nous llenguatges amb els quals el coreògraf ha estat sempre en contacte; sense perdre mai ni precisió ni adequació per a un cos de ball àmpliament familiaritzat amb tots els estils possibles. Aquí també amb una eclèctica selecció musical: Lukas Foss, Giovanni Battista Pergolesi, Alessandro Marcello i Antonio Vivaldi.
Però és la Petite mort (1991), sens dubte, l’obra la fragància de la qual romandrà amb major intensitat en el record. Coreografiada amb l’Adagio del Concert per a piano núm. 23 en La Major K. 488 i l’Andante del Concert per a piano núm. 21 en Do Major K. 467, tots dos per a piano i de Mozart, amb motiu del bicentenari de la mort del compositor austríac. Començant per un recurs escenogràfic que representa la simplicitat més efectiva; passant per una coreografia de grup basada en un precís treball dels duos; el joc corporal entre la vida i la mort que simbolitza l’esgrima, en un dels fragments; i el famós pas a dos, protagonitzat successivament per diverses parelles de ball i que acompanya l’Andante: dues bestioles sincronitzades en les arts amatòries, que dibuixen el pas del temps i la seva qualitat efímera, per arribar fins a una de les imatges finals que justifiquen, per la seva bellesa i intensitat, un esforç d’expressivitat d’aquesta magnitud.
