Han omplert l’escenari del Teatre Romea de fulles seques i llum d’ocàs per rebre un nou hoste: Sándor Márai. Hem parlat amb l’amfitrió, l’Abel Folk, que dirigeix i protagonitza L’última trobada.
L’Abel Folk descriu el Henrik, l’aristòcrata hongarès que interpreta com un personatge “molt dur, molt llarg, molt cansat (Estic parlant durant una hora i vint!, exclama)”. Però quan el veiem actuant dalt de l’escenari, a la presentació de l’obra, trepitjant fulles seques, amb un vestit color tardor y el cabell y la barba mig nevats, l’Abel parla amb la veu del Henrik com qui parla amb un amic retrobat. Monologa amb aquesta familiaritat que mai es perd quan es conversa amb una vertadera amistat, sense importar el temps que hagi passat des de l’última trobada.
L’última trobada és un text que persegueix l’actor des de fa anys, “potser més de 25”, ens explica quan l’entrevistem. “Em va impactar molt. No només m’hi vaig sentir identificat, sinó que vaig arribar a pensar: Jo hauria pogut escriure això!, si hagués tingut el talent del Sándor.” Li va causar una emoció profunda, descriu, no efervescent ni melodramàtica, sinó d’aquestes que queden dipositades dins el teu interior. El curiós vincle de l’Abel amb la novel·la de Sándor Márai arriba fins l’anècdota que li han regalat tres vegades el llibre: “És molt estrany, no m’havia passat mai!”.
Partint de la versió per teatre de Christopher Hampton, ha fet la versió catalana d’una obra que qualifica com “molt intensa”, en la qual hi ha treballat durant sis mesos. Per completar el repartiment, l’Abel s’ha retrobat amb un amic de l’Institut del Teatre, el Jordi Brau –“El millor actor de doblatge que he sentit!”, afirma-, que dóna vida al Konrad, l’amic que visita el Henrik després de quatre dècades sense veure’s. En comú tenen una dona del seu passat, un personatge misteriós que no apareix físicament, però que complerta el triangle amorós de L’última trobada i dóna a la història un punt de thriller.
Dalt de l’escenari hi ha un tercer personatge: la dida del castell, que coneix el Henrik de tota la vida. L’Abel, que “necessitava una actriu molt sòlida” pel personatge, va pensar en la Rosa Novell. Els últims mesos, la Rosa va patir una malaltia dura i va perdre la visió, però no va desvincular-se del projecte, que l’ha mantingut “enganxada a la feina, il·lusionada”. La Maria, la filla de l’Abel -que també els fa de regidora- acompanya la rosa a les entrades i sortides, “i ja està”. “Més important que la feina, i més important que el teatre, són les persones –sentencia l’actor. I crec que la Rosa em dóna el que necessito com a director, i el que li donem a la Rosa pot tenir un ingredient de felicitat”.
L’Abel no volia una quarta paret per aquesta funció, ni fer una obra a la italiana i distanciada, de manera que l’escenari del Romea torna a incloure grades sobre seu, però no es va quedar aquí. “Un orador –explica– sempre interpel·la l’espectador, busca una reacció, un consentiment, una resposta. Però al teatre no ho fem normalment. Expliquem distanciats una història que està tancada en si mateixa, i jo volia incloure nous llenguatges, experimentar. El que fem aquí és no distanciar-nos mai del tot de l’espectador, sinó mantenir-nos en la posició de poder interpel·lar-los directament. Comparteixo amb ell una història, un passat i uns fets, i a vegades fins i tot demano una opinió. No cal que em contestin, és igual!”
L’última trobada està ple de frases brillants, assegura, i a vegades es preguntava com subratllar-ne alguna sense caure en un “Ta’enterao de lo important que és això?”, bromeja l’actor. “Però mica en mica em vaig adonar que la millor manera de subratllar és no subratllar”, sinó interpel·lar l’espectador directament, sense filtre, parlant-li com dient-li: “Oi que estàs d’acord?”.
Els primers espectadors que arribin a l’espectacle trobaran, a més, una picada d’ullet que el director els ha preparat, inspirant-se en la sensació de quan algun col·lega de feina el convida a veure un assaig: hi ha quelcom especial en assistir a aquest espai provisional, que els actors encara estiguin dubtosos i la llum no estigui del tot feta, confessa l’Abel, descrivint-ho amb el to misteriós i il·lusionat de qui revela, poc a poc, la recepta d’un plat exquisit que acaba de descobrir. “Veus una cosa que és nova, i al mateix temps hi ha un punt d’intrús, de voyeur, amb el que he intentat jugar”: ha convidat els espectadors a veure com construeixen l’obra, com es disfressen i el procés de prepararla. “Intento desarmar l’espectador, que no estigui acomodat. Vull desconcertar-lo una mica”.
Li preguntem si el fet de basar-se en una novel·la, i respectar-ne la trama i el to, ha fet possible aquesta exploració dels llenguatges, i ens respon amb un: “És que el llibre és immens!”. L’Abel n’ha fet algun canvi, restant importància a la lluita de classes que apareix, molt important a l’època –i per això hi ha un personatge aristocràtic i un plebeu–, així com a certs anacronismes de comportaments morals de l’època, per tal de mantenir la contemporaneïtat de la reflexió de Márai, que és “absolutament” actual. “És un dels tractats sobre l’amistat més precisos que s’han escrit mai, en el seu aspecte més profund. El Sándor la posa en contraposició contra qualsevol altra relació humana: no té cap vincle de dependència, un amic és un amic. I el conflicte entre aquests dos individus és tant potent precisament per això, perquè eren amics. Amics de veritat!”. Dos amics que es van “carregar” l’amistat per una cosa molt greu, “però el fet de carregar-se-la encara és pitjor!”, exclama l’Abel.
Si tens ganes de descobrir aquesta història d’amistat, amor, traïció, fidelitat i venjança, o si ja la coneixes però t’agradaria que te l’expliqués l’Abel, la trobaràs al Romea:
Text i fotografies: Neus Riba
