Després de fer la volta al món a través de la cultura, i del xoc postpandèmic, el Festival Grec torna a la ciutat del 29 de juny al 27 de juliol. Aquest 2022 el festival pren una mica de distància per centrar-se en la cultura i la creativitat més local i proposa que ens mirem al mirall, que busquem d’on venim, qui som i cap a on volem anar. Parlem amb Francesc Casadesús, director del Grec, en un moment en el que ja ho té tot a punt per estrenar la nova edició i amb la mirada fixada ja en els preparatius per començant a preparar la de l’any vinent.
Francesc Casadesús, director del Grec Festival de Barcelona. Imatge: Marc Mampel
Teatre Barcelona – No has començat un festival i ja estàs planejant el següent. Com ho portes?
Francesc Casadesús: Penso en la programació i la deixo reposar un temps. Durant aquests dos anys quasi no he pogut viatjar per veure espectacles. M’he basat molt en vídeos i ja tinc moltes ganes de veure espectacles en viu. Aquest any m’ha costat trobar projectes: encara es nota el tap de produccions que no van poder sortir a causa de la pandèmia, sobretot a escala europea, però també a Catalunya. Moltes produccions no es van poder fer, d’altres s’han quedat als calaixos o s’han ajornat per al 2023.
Des del punt de vista creatiu, també es nota la petjada pandèmica?
Encara és aviat per respondre aquesta pregunta; penso que la gent encara està despistada. Els creadors tenen propostes, però encara hi ha molta incertesa. Comencen a veure’s projectes que parlen de la pandèmia, treballs comunitaris sobre el fet d’estar junts… Encara han de sortir més coses i els creadors han de trobar el moment per fer-ho.
Les crisis també provoquen que s’arrisquin menys diners.
Depèn de cada cas. Hi ha persones que ja s’estan atrevint i comencen a donar-ho tot, d’altres que encara no. Hi ha una crisi molt gran als teatres. Per exemple, a escala europea està costant molt trobar projectes per a teatres grans. Els pocs que hi ha o són impagables o senzillament no viatgen, es queden en l’àmbit local.
“Les produccions no són per usar-les i llençar-les, s’han de poder reciclar, reaprofitar i fer que tinguin una vida llarga”
Enguany el Grec fa èmfasi en la “sostenibilitat cultural”.
Tot consisteix a tenir un ecosistema cultural sa. El que fem es tractar de respectar l’artista i mostrar el treball que ha fet, sobretot si agrada. En aquest sentit, la sostenibilitat també fa referència al fet que les produccions no són per usar-les i llençar-les: els espectacles –i tota la seva infraestructura– s’han de poder reciclar, reaprofitar, fer que aquests treballs tinguin una vida llarga. Ho hem d’intentar.
Per exemple, doneu una segona vida a un dels muntatges més premiats i aplaudits de La Veronal.
La Veronal torna perquè crec que l’espectacle s’ho val, no perquè no hagi pogut portar altres propostes. Opening night es va poder veure quatre dies al Teatre Nacional, però amb un 30% de l’aforament.
‘Opening Night’, de la companyia La Veronal, a la Sala Gran del TNC. Imatge: May Zircus (TNC)
En aquesta edició hi trobem una idea transversal: mirar enrere per saber tirar endavant.
La sensació que de cop tot va trontollar l’hem tingut tots durant aquests anys de pandèmia. Ara tenim la necessitat d’agafar-nos a alguna cosa per poder tirar endavant, en un món on no hi ha res estable. Mirar enrere també és buscar el futur.
Podríem haver-nos inspirat en una idea de festival més atrevida, però crec que la ciutat vol referents en els quals cercar la seguretat. Quan ja has fet la volta al món, el que vols fer és arribar a casa i asseure’t al sofà. També hi ha un punt d’això, en aquest Grec: del fet de reconèixer les coses, sentir-nos a gust i sentir-nos a casa.
Viatjar tant de temps cansa una mica i la motxilla acaba pesant.
Ara no crec que tinguem cansament, la curiositat sempre hi és. Però sí que és veritat, és que mentre fèiem aquesta volta al món a Barcelona també hi passaven moltes coses que ens estàvem perdent. Posar la mirada en un lloc m’ajuda a saber què està passant en aquests indrets, a no fixar-me només en les modes i a descobrir altres mirades artístiques, sovint desconegudes. La pandèmia ens ha canviat i ara toca tornar a començar. Som aquí, hem canviat. A veure què passa a partir d’ara.
“Programar un festival és aportar claus perquè la gent pugui qüestionar-se coses”
Quins aprenentatges t’endús d’aquest llarg viatge?
Hem fet amics, molts; de fet, alguns tornen aquest any. Però sobretot hem après altres maneres de mirar el món, que no som el centre de res, més aviat som el resultat d’una història molt llarga, i que la cultura ens serveix per obrir la ment.
Programar un festival és aportar claus perquè la gent pugui qüestionar-se coses, és fer descobrir a la gent que el món no es pot mirar d’una manera única. He après que com més oberta tens la ment i com més t’has esforçat per entendre l’altre, més ric ets. Aquesta és la riquesa del viatge: emportar-te coses que et transformen i que et fan diferent.
Aquest any recuperes l’adaptació mítica d’‘Un enemic del poble (Ein Volksfeind)’ de Thomas Ostermeier. És una manera de reivindicar d’on venim?
La d’Ostermeier és una forma de fer teatre que va influenciar la manera de fer teatre que tenim a Barcelona. Fa uns anys, de sobte, tothom va començar a utilitzar guitarres elèctriques i micròfons a escena, i és, en part, gràcies a ell. Per aquest motiu hem decidit tornar a portar el muntatge original que ens va inspirar: per veure’l amb la mirada actual i amb la consciència d’avui. Els clàssics sempre es poden mirar d’una manera diferent i nova.
Tenia moltes ganes de tornar a portar a Barcelona Ostermeier i ara era el moment. Ens parla de democràcia, medi ambient, sostenibilitat, contaminació… Són temes molt actuals que generen moltes preguntes i crec que el teatre pot ajudar a cercar respostes.
El món ha canviat molt en poc temps. Creus que els creadors joves tindran aquesta capacitat d’influenciar les generacions posteriors?
Estic molt il·lusionat amb els creadors i creadores barcelonins. El panorama és riquíssim i desconegut a escala europea. Tenim noms com el col·lectiu Atresbandes, Agrupación Señor Serrano, Cris Blanco… Que tots aquests artistes estiguin junts en un festival com el Grec fa que em senti orgullós de tot el planter que tenim. La meva ambició és donar-los a conèixer a un públic que no és el seu habitual. El que és interessant és col·locar els Conde de Torrefiel al costat d’Ostermeier o els Wooster Group. Així demostrem que el que fem aquí té el mateix valor que el que es fa a fora. No sé si influenciaran o no, però segur que val la pena veure’ls i acompanyar-los en el trajecte.
Quan vas agafar les regnes del Grec vas prometre reduir la programació per poder acompanyar millor els projectes artístics.
La idea de reduir el festival és una ambició a la qual mai arribo. De fet, la idea era tenir un màxim de 65 espectacles, i estem en 85, sense comptar activitats paral·leles. Crec que un festival ha de ser un moment de molta energia. El Grec és un festival amb un caràcter híbrid que es mou entre l’autoria i el servei a la ciutat i a les sales. Intento lluitar per tal que no sigui un festival engreixat artificialment i fer que el mateix festival participi econòmicament, d’alguna manera, en tot el que programa. Cal respectar els artistes, no explotar-los i fer que els seus projectes siguin sostenibles. És bàsic que els seus espectacles durin en el temps, que puguin girar i explotar-se.
Nederlands Dans Theater: Tres coreografíes. Imatge: Rahi Rezvani
“Cal respectar els artistes, no explotar-los i fer que els seus projectes siguin sostenibles”
El Grec és, doncs, l’aparador internacional de la creació local?
Aquesta és la nostra ambició, però no ho podrem saber fins més endavant. Quan veig un artista i hi confio intento repetir-lo, crec que aquest acompanyament és positiu. Mai em posaré una medalla per això; tot forma part d’una suma de voluntats i d’interessos. El Grec fa la seva part de la feina, igual que la fan la resta d’agents culturals del país.
Barcelona ha canviat moltíssim en pocs anys i el Grec s’ha transformat amb ella. Com t’imagines el Grec del futur?
El que em sedueix de Barcelona és la seva capacitat de reinventar-se sense perdre l’essència. Això dona una riquesa i una capacitat creativa fantàstica. En altres ciutats no passa: es queden fixes en el temps i esdevenen postals. Barcelona és una ciutat creativa, ha passat per molts moments –alguns millors que d’altres–, però mai perd aquest punt innovador.
L’amfiteatre del Teatre Grec, l’escenari més emblemàtic del festival
Rosalía es transforma, Barcelona es transforma i, de fet, tu també t’has transformat en el temps: ets psicòleg, ballarí, coreògraf, gestor cultural.
M’agrada pensar que soc coherent amb mi mateix. A mi el que m’interessa és l’ànima humana i sempre he intentat abordar-la des de perspectives diferents: des de la raó, des del cos, des de l’anàlisi sociològica, des de la psicologia, des del fet artístic… Al final les arts escèniques posen les persones al centre; expliquen emocions, relacions, somnis, desitjos… Tracten d’explicar el que és inexplicable o el subconscient. Tot això forma part de l’art, i les arts escèniques hi donen forma per poder exposar-ho davant els altres.
Amb l’afany de mirar cap als veïns més pròxims, el Grec posa la mirada en Espanya. Sobta veure artistes tan propers, que s’han deixat veure poc o gens a l’escena barcelonina.
Sí, em va sorprendre que creadors com Pablo Remón no haguessin vingut mai a Barcelona. El portem amb el seu primer espectacle i esperem que aquí també sorprengui i sigui la primera de moltes vegades que visiti la ciutat. També hi ha Mercedes Peón, Sergi Baos… Hem de trencar barreres, d’artistes n’hi ha molts, i molts d’ells es mereixen un lloc al festival.
“L’art no respon, però proposa preguntes i reflexions per canviar la nostra actitud”
El festival també es fixa en el seu entorn: Europa, un continent que ara mateix està passant per moments complicats. Com es posiciona el festival davant de la guerra a Ucraïna?
Quan vaig tancar el festival, al gener, no havia passat res de tot això. Crec que no hem de reaccionar a cor calent i, de sobte, portar un artista d’Ucraïna. Això és un rentat de cara poc sincer.
La guerra m’ha fet plantejar si la programació dissenyada era l’encertada. El que no he fet, però, és defugir els temes d’actualitat, i crec que el Grec 2022 és, potser més que altres anys, molt actual. Tractem temes com la crisi dels refugiats, la guerra, el poder, la violència, els autoritarismes, els feixismes, les crisis europees… Els temes que provoquen les guerres hi són i crec que és més sincer plantejar una reflexió des d’aquest punt de vista. Nosaltres plantegem una qüestió més global: què li passa a la humanitat que fa que visquem aquestes situacions? L’art no respon, però proposa preguntes i reflexions per canviar la nostra actitud.
Més informació, imatges i entrades a:
