Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
Actor, dramaturg i director, Francesc Cuéllar es postula com una de les revelacions del panorama teatral més recent gràcies a la seva participació a Los bancos regalan sandwicheras y chorizos de José i sus hermanas (companyia que ja prepara el seu segon espectacle) i l’estrena de My Low Cost Revolution, una obra escrita i dirigida per ell, entre altres projectes dels quals ens ha començat a avançar ja alguna cosa.
FRANCESC CUÉLLAR: Sóc un cul inquiet. Sempre tinc la necessitat de fer moltes coses. Evidentment, m’he format com a actor a l’Institut del Teatre i fa anys que visc de la professió, per tant, si hi ha alguna cosa que puc dir del cert, és que sóc actor. Però sempre he tingut la necessitat d’explicar coses i porto escrivint des de ben petit. Tot i això, no ha sigut fins fa poc que m’he atrevit a portar les meves idees a escena. Tinc ganes de provar i de no quedar-me res a dins. Suposo que, en aquest sentit, em definiria també com un creador precoç o emergent.
TEATRE BARCELONA: Quan vas saber que et volies dedicar a aquesta professió?
Crec que és una cosa que em vaig trobar. Quan tenia sis mesos, vaig fer el meu primer anunci de televisió. De petit, en vaig fer molts. Així que, a través de moltes experiències a platós i rodatges, vaig començar a veure que allò m’agradava. Amb 15 o 16 anys, vaig prendre la decisió: volia ser actor. Em van fer una prova per la sèrie de TV3 Kubala, Moreno i Manchón i em van agafar. També feia teatre amateur. Més tard, després d’estudiar tres anys de comunicació audiovisual, vaig decidir presentar-me a l’Institut del Teatre i, afortunadament, vaig entrar. Era el que realment em feia feliç.
My Low Cost Revolution és la primera obra que escrius i dirigeixes?
Al meu poble, Sant Sadurní d’Anoia, tenia un grup de teatre i vam fer quatre o cinc obres escrites i dirigides per mi. Però és cert que My Low Cost Revolution és la primera peça que he presentat en un circuit comercial a Barcelona i que he concebut des d’una perspectiva suficientment conscient com a creador: sabent el que vull que passi a l’escenari i el que vull aportar jo al teatre.
Quin és l’origen d’aquest projecte?
Originalment, em venia molt de gust treballar amb aquestes tres actrius: Agnés Jabbour, Glòria Ribera i Paula Sunyer. Així que els hi vaig proposar fer una mena de laboratori de creació. Vam estar provant coses que tenia al cap i que em venia de gust que passessin en un escenari. Al principi, no tenia més objectiu ni finalitat. Però, llavors, ens van oferir la possibilitat d’estrenar-ho a La Vilella i vaig pensar que era una bona manera d’acabar l’experiment. Però ho vam fer i ens van sortir més actuacions i així hem arribat a la Sala Atrium, aquesta vegada, amb la incorporació de la Nikole Portell substituint la Paula Sunyer.
Per què vas escollir parlar d’aquest tema?
Era un moment on a nivell social i polític estaven passant moltes coses i jo em qüestionava a mi mateix com era la meva implicació amb tot allò. Sentia que hi havia una contradicció: jo era molt crític i intentava que el món fos una mica millor però mai acabava d’accionar res. Em veia limitat perquè havia de donar molt de mi per poder ser, de veritat, radical i revolucionari però no estava disposat a entregar-me totalment. Aquesta va ser la premissa que els hi vaig donar a les actrius per començar a crear. A partir d’això, elles proposaven coses i jo els hi anava escrivint textos. Va ser un procés molt maco.
Creus que les revolucions encara existeixen?
Trobo que, des de fa un any, tota la meva generació està molt més polititzada però, al mateix temps, tinc la sensació que no passa res. L’endemà de l’1 d’octubre, amb tot el que ens van fer, tot seguia igual. Més tard, sortíem i omplíem Via Laietana amb llumetes… i semblava que alguna cosa estava passant però, un altre cop, l’endemà, no res canviava. Ara tenim una consciència molt més crítica però no accionem res fins a les últimes conseqüències. Això és el que intento explicar, formalment, a l’obra i és el reflex d’allò que veig que passa a la societat.
Quin és, doncs, el teu concepte de revolució?
No el tinc gaire clar. És un dels dubtes que plantejo a la peça. L’únic que tinc clar és que és una cosa a la qual has d’entregar tota la teva vida. No es pot fer la revolució en les teves estones lliures.
Com valores, finalment, l’experiència de treballar amb aquestes actrius?
Elles són meravelloses. Són unes bèsties. Fan una mica el que volen i a mi això m’encanta. Només hi ha una cosa que els exigeixo: el text l’han de dir tal com està escrit. És la meva única part purista. No es poden inventar res. Amb la resta, sóc molt flexible. De fet, gairebé tot el que passa a escena ha sorgit de propostes d’elles. Són molt lliures i això és genial perquè veus que s’ho passen molt bé sobre l’escenari. Quan els proposes alguna cosa, es deixen la pell… i això em sembla preciós. Les estimo molt a nivell personal i a nivell professional les admiro profundament.
Existeix el tap generacional, segons la teva experiència?
Jo ara mateix no el noto perquè tampoc em moc per un circuit on el pugui notar. Els projectes que vull tirar endavant els estic podent tirar endavant. El que sí que noto és, com deia la Carla Rovira en una entrevista recent, el problema de la precarietat. Quan truco a certes portes, m’ignoren i, en canvi, altres me les obren però són precàries. He d’estar a companyies teatrals, projectes personals i treballar a les nits a discoteques per arribar a final de mes. Si no existís la precarietat i ens poguéssim concentrar només en treballar com artistes amb dignitat i estabilitat econòmica, podríem fer les nostres peces en unes millors condicions, se’ns obririen més portes i donaria igual el tap generacional.
Què ha suposat per tu formar part de Los bancos regalan sandwicheras y chorizos?
He notat un abans i un després, professionalment. El fet d’estar nominats a una sèrie de premis fa que, com a actor, tinguis molta visibilitat. A més, m’està donant l’oportunitat de poder actuar a un conjunt de llocs on jo havia desitjat molt estar. Estem de gira gairebé cada cap de setmana i això, pràcticament, ens està permetent viure de les actuacions. També he conegut moltes persones a partir de formar part d’aquest muntatge perquè s’han interessat per nosaltres. Em sento molt agraït.
Què ens pots explicar de la nova peça de José y sus hermanas?
Es diu Arma de construcción masiva. La vam estrenar al TNT i al febrer estarem al Tantarantana. Parla sobre l’educació. Agafa el relleu de Los bancos… perquè també parla de memòria històrica i de desenterrar coses sobre la nostra educació. Però, en aquest cas, hem partit d’històries personals per arribar a una vessant més col·lectiva. Una mica el procés invers.
També et veurem aquesta temporada com a creador a la Sala Hiroshima…
Sí, en una peça que, de moment, es diu Drawn Together. Això és una invenció del Gaston Core i la Sala Hiroshima que consisteix en què dos artistes es trobin i creïn un muntatge junts. Aquest any, ens ho han proposat a l’Albert Arribes i a mi. Farem residència durant unes setmanes i estrenarem a l’abril. De moment, no us podem avançar res. Encara ens estem coneixent i veient què farem. Però és interessant que puguin passar aquestes coses.
Com a actor, creador i artista inquiet, quina és, segons el teu punt de vista, la funció del teatre?
És una pregunta que estic intentant respondre gairebé des que vaig començar. He passat per èpoques on el teatre m’ha servit per una cosa i, altres vegades, per una altra. El que puc dir que he descobert és que pot tenir moltes i diferents funcions. A alguns els servirà per fer-se famosos, a altres per guanyar diners, per una funció social o per salvar-se a ells mateixos. Crec que cada opció és molt respectable i que, simplement, es tracta de trobar quina és la teva funció dins de tot això. El teatre, en el meu cas, és la meva manera d’expressar-me, de salvar-me una mica, d’intentar trobar noves lectures a allò que ens envolta i noves maneres de mirar el món. Això no vol dir, necessàriament, canviar-lo ni haver de fer propostes perquè canviï. Es tracta només de qüestionar-te’l, plantejar interrogants, contemplar altres possibilitats, obrir noves perspectives o proposar lectures diferents a coses que tenim molt vistes. Això és el que intentem fer amb José y sus hermanas i el que jo intento fer també amb els meus espectacles: trencar prejudicis, explorar els límits i dir que les coses poden ser d’una altra manera.
Redactor: Iván F. Mula / @ivanfmula
