El TNC segueix explorant l’eix temàtic de la temporada, les fronteres, amb l’estrena d’un espectacle tríptic interpretat per un repartiment que Xavier Albertí considera “la Champions League del teatre català”.
Santa Cecília de Borja a Saragossa, Frontex i Geografia són els tres textos encarregats dins el projecte temàtic que Xavier Albertí, director del Teatre Nacional de Catalunya, s’ha proposat que centri la reflexió de la seva programació, que l’abril va portar-nos Amarillo i Moro com a país, i que aquesta vegada “també se l’hauria pogut anomenar víctimes: les víctimes que a vegades no són evidents”, explica Albertí.
LA FRONTERA DE L’ART
El primer text de Fronteres l’ha escrit Rafael Spregelburd prenent el nom de Cecília Giménez, la dona que va pintar sobre l’Ecce Homo de Borja perquè pretenia restaurar-lo: Santa Cecília de Borja a Saragossa parla de dos professors d’art que discuteixen si incloure aquesta restauració fallida al cànon de les universitat europees. “El que és interessant -comenta Spregelburd, que també dirigeix l’espectacle-, és com aquest fet inconscient ha canviat les fronteres de la història de l’art.” “Va pintar sobre un original com un acte d’amor” i aquest fet no només va arribar a tot el món, explica Spregelburd, sinó que també travessa totes les fronteres, fins i tot la legal: “Si jo ho fes al Louvre, no em veuríeu més”, bromeja.
Les declaracions de la Cecília són molt humanes, amb frases com: “Si l’hagués pogut acabar potser ningú ho hauria notat”, però el mercat, en la seva desviació, adopta tot el que és mediàtic, sigui art o no (fins al punt que una agència de publicitat va nombrar la saragossana com a creativa). Pels acadèmics de l’art és tot un conflicte, explica el director: “si realment hagués tingut intenció de destruir-lo (com tenia Warhol), seria art, però també un crim. De fet, no saben ni si pot reclamar-ne l’autoria.” Santa Cecília de Borja a Saragossa l’interpreten els quatre actors que formen l’elenc de Fronteres: Lina Lambert, Jordi Boixaderes, Roser Batalla i Oriol Genís.
LA FRONTERA DE L’ARTIFICIALITAT
La segona part de l’espectacle és Frontex, una reescriptura d’En estat d’excepció del mateix autor, Falk Richter. Alicia Gorina dirigeix aquesta “distopia de ciència ficció molt real” que té com a protagonista un matrimoni que viu reclòs i aïllat de l’exterior a canvi de seguretat, interpretat per Roser Batalla i Oriol Genís. La seva realitat està basada en una urbanització de luxe de Florida, propietat de Walt Disney, on els ciutadans (que hi viuen, hi treballen i hi fan vida), són clients. Gorina assegura que aquest espai, que és real, el pren Richter com “una metàfora de la societat del neoliberalisme on vivim, el sistema capitalista i la Unió Europea” (de fet, Frontex és el nom de l’organisme que regula les fronteres a la UE).
Els personatges, explica Gorina, encarnen dues actituds que trobem sovint: “ella viu sota la por, un mecanisme de control que fa que s’aferri com al sistema com a un clau ardent, i ell és més conscient de la buidor del lloc on viu, però no fa res per sortir-ne”. “Richter ens mostra els protagonistes, però no posa cara al poder, com passa realment -relata Gorina-. Penetrem a la intimitat del matrimoni i veiem com afecten els poders polítics a la seva intimitat, com la seva és una manera de viure molt artificial i, quan traiem d’aquesta vida tot artifici, veiem que estàvem envaïts.” A l’univers que ens proposa Richter, que exagera per tal de fer-nos sentir identificats, els rols Nord i Sud han estat invertits, i el negres intercanvien el paper amb els blancs.
LA FRONTERA ÈTICA
L’última text de Fronteres, Geografia, és un mapa moral sobre el fenomen de la corrupció, segons explica el seu director Xavier Martínez, amb tres dimensions: la primera, la sociopolítica, presenta dos personatges que es dediquen a creuar la frontera (que a més d’un límit físic és un límit moral) per evadir diners. Segons Martínez, amb la segona dimensió, la de la intimitat, el text de Lluïsa Cunillé explora el que significa ser corrupte a nivell personal: “el personatge de l’home -interpretat per Jordi Boixaderes-, és actiu i es beneficia de les estructures de poder per perpetrar actes corruptes“, mentre que l’altre, el de la dona, a qui dóna vida Lina Lambert, “és passiu, es veu immersa en un estat de corrupció en ser-ne la còmplice: esdevé una víctima colateral.” “El punt de vista psicològic, molt desenvolupat al text -explica Martínez-, ens mostra el que suposa al seu sentiment de culpa passar d’una vida corrent a veure’s immersa en un mecanisme obscur“.
Per últim, la dimensió cultural ens demostra que les mitologies fundacionals de la nostra cultura clàssica s’han perdut davant les neoliberals, relata el director del muntatge, “tot i que no han deixat de tenir un efecte real: el text explora mites grecs que ens expliquen el que està passant, dins aquesta crisi que fa que ens preguntem si cal tallar caps o encara és possible recuperar els valors a través de l’educació”. Dins aquest panorama, Martínez creu que el teatre pot ser un espai que generi debat, “tal com el cinema negre americà dels anys 40 denunciava casos de corrupció”.
Text: Neus Riba
