Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Actor, monologuista i professor de stand-up, Gabriel Cordoba fa 16 anys que es dedica al món de la comèdia. Després de passar pel Teatre del Raval, torna amb el seu renovat espectacle Superstar, aquesta vegada, a la Sala Ars. En el xou, explica el salt d’un noi de poble a la gran ciutat des de la perspectiva d’un còmic obertament gai, cosa que, encara avui, continua sent una raresa en el gènere i una eina de canvi social.
GABRIEL CÓRDOBA: Ser gai i monologuista no és un problema. El problema és dir-ho damunt d’un escenari. Abans de mi, a Espanya hi havia altres còmics gais però jugaven a l’ambigüitat o directament es feien passar per heterosexuals. Jo vaig ser el primer còmic de stand-up obertament gai a Espanya i el primer a gravar el seu monòleg per a Comedy Central. A més, jugava amb la ploma i amb la idea de l’evident que era. Després, ho van fer també altres companys. Fins i tot alguns que ja feien comèdia abans que jo, van sortir de l’armari en els seus espectacles després de veure’m a mi.
En aquella època, a més, devia ser més complicat que ara…
Sí, molt més. En el sentit que, socialment, no estava tan acceptat. La gent no estava acostumada a veure monòlegs i molt menys monologuistes gais. Actuar pels pobles d’Espanya va ser dur però molt alliçonador. I vaig aprendre moltíssim. Sobretot de què és el que la gent assumeix com a graciós i què és el que assumeix com a indignant. A vegades, el públic s’indignava perquè un gai ho digués d’aquesta manera damunt d’un escenari. Unes altres, els semblava divertit.
També vas ser el primer còmic obertament gai a gravar un monòleg a Comedy Central…
Va ser una experiència meravellosa perquè em van tractar molt bé, des del principi fins al final. No sóc jo qui hauria de dir-ho però imagino que això també ha obert el camí a altres còmics homosexuals que han decidit dir-ho obertament. El que em va estranyar molt és que Comedy Central trigués 11 anys a fer aquest pas.
Per què hi ha tan poques dones i minories fent monòlegs de stand-up?
Hi ha poques dones en la comèdia famoses però hi ha moltes més dones del que la gent creu. Si vas a un micro obert ara o mires a la meva acadèmia el nombre d’alumnes que hi ha, són gairebé paritat. El problema no és que no hi hagi dones còmiques que ho estan intentant: el problema és que aquest negoci és gestionat encara per homes que fa 20 anys que ho fan i no estan molt oberts a donar l’oportunitat al fet que una dona còmica s’obri camí. No és absència de talent ni absència de ganes: és un heteropatriarcat que ens marca en aquest país a tots els nivells, inclòs el de la comèdia. I això s’aplica també a totes les minories.
Hi ha homofòbia en el món de la comèdia?
Hi ha homofòbia a Espanya i, per tant, també en la comèdia. Jo fa 16 anys que dic que sóc gai damunt dels escenaris i l’homofòbia continua estant present. El que passa és que ha canviat de forma, no de contingut. És a dir, abans em cridaven “maricó” des del fons d’un bar perquè estava socialment permès. Ara no. Però, per xarxes socials, m’ho diuen igual. O m’envien un missatge per a dir-me que això de ser gai està bé, és completament respectable, però que per què ho dic públicament, que m’ho podia estalviar. Que, al cap i a la fi, forma part de la meva privacitat. Això em recorda molt al discurs “que es casin però que no l’anomenin matrimoni” o “que al llit facin el que vulguin però que no es manifestin el dia de l’Orgull”. O que vulguin treure les banderes LGTBI dels ajuntaments.
Què ens explica Superstar?Superstar parla de mi a través de la comèdia. De la meva vida, de la meva adolescència. De com vaig arribar a Barcelona. I de com, d’alguna manera, la vida té formes estranyes de concedir-te el que desitges. Perquè la vida que tinc ara com a còmic o com a actor s’assembla molt al que jo somiava quan estava en un poble de Múrcia. Encara que no és exactament el que jo volia. És com una versió alternativa de la meva felicitat. M’agrada explicar-ho així.
Per què es titula així?
Perquè és el que somia el meu alter ego. Jo sóc Gabi a la vida diària i després està el Gabriel Córdoba. I el Gabriel Córdoba té aquest toc de voler ser una gran diva dels escenaris. I està molt a prop de ser-ho, sense arribar a posar-se lluentons, boes ni maquillatge. Està més a prop del còmic estil showman o d’una cabaretera que de la imatge del stand-up pur americà. Encara que, al final, el que acabo fent és stand-up pur americà.
Com vas passar de ser actor a monologuista?
És el que m’han preguntat més vegades en la meva vida. No ho sé, sincerament. Jo sempre dic que les coses bones que m’han passat a la vida, m’han triat a mi. Jo no vaig triar ser còmic de stand-up, m’ho van proposar. Jo feia monòlegs còmics teatrals i em vaig presentar a un concurs perquè coneixia a la cambrera del bar que l’organitzava. I el vaig guanyar. Llavors, un representant del jurat em va oferir una actuació i em van pagar per una sola nit el que jo trigava a guanyar en teatre tres mesos. Així que em va semblar que podia alternar el teatre amb el stand-up per a costejar-me els cursos d’interpretació i les obres que volia muntar. I després em vaig enamorar completament de la disciplina del stand-up. Ara em considero gairebé més còmic que actor.
Quina diferència hi ha entre actuar en un bar i en un teatre?
Actuar en un teatre em dóna l’oportunitat de fer coses que no puc fer en els bars. Per exemple, utilitzar vídeos, cantar cançons, fer un karaoke amb el públic, que la gent balli… Tot això, en un bar, per qüestions tècniques, gairebé mai es pot fer. Als bars, a vegades no hi ha ni escenari i el públic ve amb un altre interès més lúdic, més relacionat amb prendre’s una copa.
La teva acadèmia de monòlegs, Stand-up Academy Barcelona, porta diversos anys formant a còmics amb tu com a professor. Com veus a les noves generacions?
Són la generació millor preparada. Jo fa onze anys que faig classe com a professor. Abans, quan preguntava quins eren els seus còmics preferits, com gairebé no hi havia accés al stand-up americà, em parlaven de Gila, Eugenio i altres artistes que feien, en realitat, una disciplina d’humor diferent. Els alumnes d’avui em parlen de Dave Chappelle o Joan Rivers. Saben perfectament qui són George Carlin, Lenny Bruce, Amy Schumer o Louis C.K. Això ja em fa començar amb ells des d’un lloc bastant més avançat. Per tant, aprenen més ràpidament i jo treballo amb més llibertat perquè ells saben molt bé el que volen.
Existeixen els límits de l’humor?
No. El límit està en el que escolta, no en l’humor. La bellesa està en el que mira. Vaig veure en una pel·lícula una frase que deia: “Si et llegeixes Guerra i pau amb catorze anys i te la tornes a llegir una altra vegada amb 40, et trobaràs dos llibres completament diferents”. El mateix passa amb l’humor. Jo puc escoltar un acudit amb catorze anys sobre un noi gros i sentir que m’humilia perquè estic obès i, pesant els mateixos quilos, tornar a escoltar-lo 20 després i riure’m perquè, potser, ja no estic acomplexat i m’adono que està ben construït, és graciós i ric. Ha canviat l’acudit? No, he canviat jo. No hi ha acudits ofensius, hi ha gent que s’ofèn.
Creus que, actualment, hi ha un excés de correcció política?
Només a les xarxes socials de les quals es fan ressò alguns mitjans de comunicació. Però no en la meva realitat. No en els bars en els quals jo actuo. No en la comèdia que jo veig. Crec que la majoria de gent que opina sobre comèdia al Twitter mai ha anat a veure un monòleg a un bar. Si vas a un bar o a un teatre a veure un monòleg de segons quins còmics a Barcelona o a un micro obert, veuràs que no hi ha cap correcció política. Ni tampoc hi ha d’haver-la, segons la meva opinió. El stand-up no va néixer per a ser políticament correcte. Va néixer per a just el contrari. És una arma transformadora de la societat. A vegades, no es pot transformar una societat sent políticament correcte. O sigui que cal ser políticament incorrecte perquè alguna cosa canviï a millor.
Per què hauria de venir la gent a veure Superstar?
Perquè és una hora i quart de diversió, de bon rotllo, de bona energia, de riures i cançons divertides. No és un concert ni un musical. Uso la música per a fer que la gent rigui. I si, a més, es poden emportar alguna cosa que parli també de la societat i que els faci pensar una mica o recapacitar o fins i tot veure les coses des d’un altre punt de vista, això que ens emportem tots. Així i tot, triïs el nivell que vulguis de profunditat de l’espectacle, la diversió està assegurada.
