«D’on ets?» Amb una pregunta tan senzilla, que brolla per inèrcia, estàs marcant el color d’una pell, estàs dient a qui tens davant «Tu no ets com jo».
LaJoven cala foc al racisme a través de Gazoline, un text de Jordi Casanovas dirigit per José Luis Arellano García, que busca posar el focus en la raça com a element discriminatori, com a xacra social que es tapa per costum, ignorància o por.
Mard B. Ase, Jean Cruz, María Elaidi, Prince Ezeanyim i Delia Seriche són cinc actors espanyols que pel seu color de pell, dedueixes que tenen uns orígens una mica més llunyans que el barri on estem xerrant. Res més, és l’única diferència. Enorme per a molts.
«Vosaltres viviu situacions racistes de manera habitual?» pregunto. I riuen davant la meva ingenuïtat. “Sí, clar que sí”. El racisme és un tema que es toca de gairell, que sembla que no està, però sí que roman.
Gazoline parla d’ells i dels seus alter ego reals, els protagonistes dels disturbis que van calar foc a les barriades parisenques el novembre de 2005. Joves nascuts a França, molts d’ells fills de francesos i néts d’immigrants que van arribar al país fa gairebé 60 anys. Malgrat el temps i del lloc que els va veure néixer, no se senten europeus, no els vibra la identitat que els correspon, no saben a quin lloc pertanyen.
A Gazoline cada intèrpret interioritza una lluita molt concreta per a portar-nos, bategant amb els seus personatges, fins a una banlieu parisenca- Terme francès per a denominar als suburbis o a l’extraradi de les grans ciutats franceses on es concentra la població immigrant extraeuropea – on es reuneixen per a cremar el cotxe d’un veí ric. Aquest detonant és el bitllet de partida a una història on LaJoven recala en temes com el racisme o el desenvolupament de la pròpia identitat.
La necessitat d’aquest text de Jordi Casanovas ve donat per les barbaritats que escoltem en polítics als qui se’ls infla el pit parlant del coco, del diferent, del que exigeix drets que als seus països salten per l’aire amb olor de sang i guerra. I també perquè a vegades som o actuem amb racisme per desconeixement, sense adonar-nos, sense pretendre-ho.
“Jo he sentit que el sentir-me ofès no és el correcte”. La nostra generació no reconeix el racisme entre els seus amics, no percep el gest quotidià que li recorda al mulat del grup, per exemple, que no té el mateix to de pell que tu “La gent et diu que a Espanya no hi ha racisme, i tu t’ho arribes a creure”.
El projecte Razas va ser un taller que va unir als actors protagonistes, que tenia com a objectiu visibilitzar i fomentar la diversitat ètnica en les arts escèniques i va servir de germen per a l’obra Gazoline. “Hem viscut situacions verbals i físiques que no sabíem que era racisme, fins que vam passar per Razas i ens vam adonar”.
El President de la Fundación Teatro Joven, David R. Peralto, va proposar el taller Razas després d’observar que a les sessions matinals de LaJoven arribaven xavals de tots els colors, i aquesta pluralitat, per desgràcia, no estava sobre les taules.
Un dels esculls que han de salvar els actors i actrius d’orígens africans o àrabs és que cada color, sembla tenir el seu rol inamovible. Tots estem d’acord que la senyora gran que veu la novel·la de TVE havent dinat podria assimilar en pocs dies a una dona protagonista de color. El problema sol estar que ningú vol forçar el canvi. Una vegada més, sacsejada per qui mana, per qui té els diners i per l’espectador que es queixarà, segur.
La meva última pregunta és una cosa que m’he qüestionat moltes vegades «A què tem la gent racista?» I no triguen a respondre i a assentir-se els uns als altres: “Temen a la igualtat, a conviure. A la gent, sobretot qui mana, li fa por la pau. Com et governo si no puc fer servir l’argument de la por a l’altre?”.
Gazoline espera que t’asseguis davant d’aquests cinc actors per a prendre la metxa que faci explotar la idea que la diferència entre persones la marca la pell. A veure quant triguem a entendre que cada persona és un univers irrepetible i que no ens diferencia un color. Tots respirem, estimem, riem, oblidem, plorem. La forma en què ho fas, és el que marca la -beneïda- diferència.
Iduna Ruiz / @idunarusol
Foto Juan Lafita
