Per Clàudia Brufau / @claudiabrubo
La Quinzena Metropolitana és un banquet infinit de dansa, així que, per aquells que volen alguna recomanació per orientar-se i no equivocar-se de línia de metro, aquí teniu una petita selecció personal que espero que us desperti l’empatia cinètica que porteu a dins.
Graces, de Silvia Gribaudi
Segurament un dels espectacles de dansa contemporània que últimament està arrencant més riallades arreu d’Europa. Graces, de Silvia Gribaudi, és una joia d’empatia radical! Servidora l’ha pogut veure en dues ocasions i dona fe de les mil i una virtuts de l’espectacle. Però, qui és Silvia Gribaudi? Algú l’ha arribar a anomenar una profeta del cos. Gribaudi és una coreògrafa italiana que beu del teatre i que en les seves obres cerca un vincle especial amb el públic.. De fet, el seu llenguatge artístic es caracteritza per haver sabut maridar la dansa amb la comicitat més crua. Ara torna a la Sala Hiroshima amb el seu quartet particular: ella mateixa acompanyada de quatre ballarins per delirar sobre imperfeccions humanes en l’art més enllà de clixés.
L’escultura neoclàssica de Les Tres Gràcies d’Antonio Canova és el punt de partida de l’espectacle. Un emblema de la bellesa, les proporcions i la justa mesura –que representa les tres filles de Zeus Aglaia, Eufròsine i Talia. Sota un collage musical eclèctic, Gribaudi uneix forces amb tres ballarins Siro Guglielmi, Matteo Marchesi i Andrea Rampazzo per cercar nous significats de la paraula “gràcia”. Des de que ens donen la benvinguda tot donant les gràcies a cada espectador, els tres ballarins i Silvia desafien amb deliri desbordant patrons de bellesa, proporció, elegància i equilibri pel nostre delit. Graces és un bàlsam de paròdies que, a través de la seva lleugeresa, ens fa sentir més lliures i feliços.
Àer, de Laia Santanach
Una altra peça que repensa normes socials i creences sobre gènere. Guanyadora del Premi Delfí Colomé, Àer de Laia Santanach és una revisió enginyosa i estètica del contrapàs –la dansa que s’ha considerat precursora a la sardana.
A partir de la música electrònica de Carlos Martorell, i amb els ballarins Maria G. Saez i Anna Hierro, Santanach ha creat una d’aquelles peces que emociona tant el cap com el cor. De fet, la peça evoluciona a través de la tensió amb la música i els moviments bidimensionals que, a poc a poc, es converteixen en tridimensionals. Un crescendo energètic en el que les formes patriarcals es desintegren perquè emergeixi una dansa més fresca i femenina.
El Salto, de Jesús Carmona
Recentment guardonat amb el premi El Ojo Crítico de RNE per la seva valentia i risc escènic, Jesús Carmona és un bailaor que des del 2012 crea espectacles amb la seva pròpia companyia. Com a intèrpret Carmona ha treballat amb les figures més prestigioses del flamenc i la dansa espanyola –des d’Antonio Canales a Olga Pericet– i com a coreògraf s’ha guanyat una reputació que l’ha dut a girar per tot el món i que creguin en ell teatres com el Sadler’s Wells de Londres.
Gràcies a la nova onada feminista, molts artistes també s’estan qüestionant els models de masculinitat. Carmona a El Salto ens desplega un escenari amb vuit ballarins i tres músics per indagar en totes les formes possibles de masculinitat per fer-ne emergir fantasmes, tabús i pors … també algunes virtuts.
Nomad, d’Estman – Sidi Larbi Cherkaoui
S’hauria de donar com a prescripció mèdica veure, almenys una vegada a la vida, un espectacle de Sidi Larbi Cherkaoui. Dúctil, eclèctic i prolífic, Sidi Larbi Cherkaoui (Anvers, 1976) -de pare marroquí i mare flamenca- és un dels noms imprescindibles de la dansa contemporània. Cherkaoui combina la seva feina com a director artístic del Reial Ballet de Flandes amb la direcció de la seva pròpia companyia, Eastman, i la seva tasca com a coreògraf freelance a ballets, òperes, musicals o al cinema -per exemple a Anna Karenina (2012) de Joe Wright. Els seus projectes coreogràfics sovint sorgeixen de trobades amb altres artistes o col·lectius.
Amb Nomad Cherkaoui ens proposa un viatge pel desert, com sempre, a través d’una dansa fluïda i plena d’emocions. Fruit d’una invitació de part del col·lectiu d’artistes txecs 420 People, el 2017 el coreògraf belga va crear una petita peces amb ballarins de la companyia i el col·lectiu txec. Dos anys després la peça ha crescut en una coreografia de llarga durada, en la que Cherkoui compon un mosaic de peces animades i inanimades d’elements del desert. Es tracta d’un homenatge a les criatures i les persones que prosperen en les condicions més adverses. El paisatge àrid pren vida gràcies a la dansa, la música i el disseny de vestuari i escenografia. Sens dubte, Nomad és una de les propostes més atractives de la cartellera de la Quinzena.
