La metàfora del viatge és aquí, des de la primera edició del Festival Grec Barcelona, la de l’estiu del 2017, dirigida per Francesc Casadesús. Un autèntic leitmotiv que en aquests set anys s’ha mantingut amb diferents tonalitats (del Mediterrani a Oceania, de tota l’extensió continental americana a l’Àsia i l’Àfrica). No sabem quines reflexions deu haver deixat anotades Casadesús en el seu possible quadern de bitàcola. Potser en les seves pàgines aquestes extenses geografies apareixen desenvolupades amb arguments i raons per entendre millor el llarg itinerari artístic recorregut. Per als qui no tenim accés a aquesta intimitat, el periple —de vegades accidentat— ha quedat com una llicència poètica; un lleu accent diferencial en un programa que, com sempre, dedica molts esforços a potenciar la creativitat local.
‘Urban Nature’ de Rimini Protokoll
Si alguna cosa distingeix el nostre Grec —tant és qui el dirigeixi— és la seva generosa predisposició a ser la gran avantsala de la temporada teatral barcelonina. L’històric pes del Grec Ciutat i la seva xarxa de compromisos, encara que després no ocupi els titulars o els records. Per més món que es recorri, en realitat el festival es queda sempre a casa. “Roda el món i torna al Born”, deia ja el 1910 Oleguer Junyent. Tampoc tan diferent del que és el pròxim Avinyó amb més pressupost. L’aportació de Casadesús a aquest rumb fix és una definició més clara de la natura dual del festival barceloní. Una brúixola molt més afinada per situar-se sobre el mapa urbà-artístic, amb Montjuïc convertit en l’epicentre dels quals prefereixen els gaudis efímers de les nits d’estiu a la cartellera avançada de la tardor.
Més que les rutes culturals proposades per aquesta direcció que ara s’acomiada, és molt més interessant observar com s’ha afermat amb el pas del temps l’equilibri entre les diverses disciplines escèniques, amb un ferm triangle format per teatre, dansa i circ. La música, tot i que també protagonista, ara es caracteritza més per la qualitat que per la quantitat. Important també com s’han multiplicat les accions per recrear durant gairebé dos mesos una escola d’espectadors. Un esforç que fa eclosió el 2019 amb una enorme diversitat d’ofertes d’activitats paral·leles (programes de ràdio, assajos oberts, trobades a biblioteques i centres cívics, clubs de lectura, etc.), que després passaria —tancat el parèntesi de la pandèmia— per un ajust de realitat. També s’incorporen els espais museístics com un escenari natural de les arts vives, experimentals o perfectament mimetitzades amb aquest entorn, com Gardien Party de Valérie Mréjen i Mohamed El Khatib (MNAC, 2022) o Urban Nature de Rimini Protokoll (CCCB, 2021).
’24-Decade History of Popular Music’ de Taylor Mac
I és inevitable destacar la tenaç solvència amb la qual es va solcar la biennal de la incertesa. El Grec es va erigir en l’estiu del 2020 —havien passat només dos mesos des que s’havien trencat els segells del confinament— en un anhelat miratge de normalitat. Mentre els principals festivals europeus anaven anunciant la seva cancel·lació i els viatgers s’enfrontaven a obstacles propis de l’edat mitjana, Barcelona inaugurava el seu festival —adaptat a les circumstàncies— amb un Teatre Grec a cel obert envaït per heures de plàstic per marcar les obligades distàncies socials. Si va haver-hi una nit memorable de totes les que possiblement es mereixen aquest qualificatiu en aquests set anys, aquesta va ser la del 19 de juliol del 2020. Estrena del díptic La porta absent / La cambra perduda de Peeping Tom. Amb l’ai de la suspensió en l’aire, el públic va arrencar un aplaudiment catàrtic que va deixar estupefactes fins i tot els artistes de la companyia belga. El teatre mai havia exhibit d’una manera tan clara el seu efecte guaridor. La cultura era segura, però sobretot necessària per enfrontar-se a un malson massa real, que es va allargar —amb els seus vaivens de contagis— fins a l’estiu del 2021. Un festival presencial i també adaptat a l’emergència, amb propostes tan delicades com Poeta de guàrdia.
‘La porta abscent/ La cambra perduda’ de Peeping Tom
Dimitris Papaioannou serà recordat com “l’artista” d’aquest període. Sense importar quins indrets del món transitava el Grec, sempre trobava la manera per desviar-se cap als universos preciosistes d’aquest esteta grec. La bellesa és tant absoluta com imbatible en el seu efecte immediat. Els seus incondicionals s’anaven sumant amb The Great Tamer (2017), Transverse Orientation (2021) i Ink (2023). Li disputa el podi —que no el favor general— Angélica Liddell, que va soscavar amb tota la seva poètica ràbia visceral els fonaments de la correcció política amb The Scarlett Letter (2020) i Liebestod (2021). El 2018 va ser el gran aparador del talent local, encara que l’edició estava dedicada a la ruta de la seda. Malgrat els horitzons llunyans, Falsestuff de Nao Albet i Marcel Borràs, La plaza d’El conde de Torrefiel, Rebota, rebota, en tu cara explota d’Agnès Mateus i Quim Tarrida, Pasionaria de La Veronal o Là de Baró d’evel, van acaparar tota l’atenció, competint amb Milo Rau, Jan Fabre —abans de l’escàndol— o Katie Mitchell.
‘The great tamer’ de Dimitris Papaioannou
Peter Brook va protagonitzar el moment emotiu per als mitòmans teatrals quan va regalar el 2021 una inesperada classe magistral als 96 anys. Una presència tan poderosa que va eclipsar la seva enèsima revisitació de The Tempest de Shakespeare. I dels mestres consagrats als descobriments: la performer novaiorquesa nascuda a Zimbàbue Nora Chipaumire (2019); la catarsi festiva orquestrada pel performer i activista nord-americà Taylor Mac, que va portar aquest mateix any la seva versió molt abreujada de 24-Decade History of Popular Music; un Tiago Rodrigues de cambra (By Heart, 2019), abans d’escalar a la direcció artística del festival d’Avinyó; els coreògrafs Alan Lucien Øyen (Story, Story, Die), Christos Papadopoulos (Larsen C) i Phia Ménard (La trilogie des contes immoraux), els tres presentant-se en el Grec del 2023 per convertir el Mercat dels Flors en meca de la sorpresa; l’impacte de Carolina Bianchi amb la primera part de Cadela força (2023), i, per descomptat, el kitsch superlatiu d’Alberto Cortés (One Night at the Golden Bar, 2023). La categoria de reposició més justificada recau en Europa Bull de Jordi Oriol (2022) i la de millor “botifarra a Shakespeare” en L’amansi(pa)ment de les fúries, orquestrat per Carla Rovira per a uns Parquing Shakespeare ampliats (2022).
Tota la informació del Festival Grec:
