Greta Fernandez s’estrena al teatre protagonitzant -al costat de Xavi Sáez– Amanda T, una peça de teatre documental que intenta explicar els motius pels quals la jove Amanda Todd es va suïcidar després de patir assetjament amb l’objectiu de conscienciar, “però també compartir responsabilitats”. Un text d’Álex Mañas que es podrà veure a la Sala Atrium del 26 d’octubre al 20 de novembre.
L’octubre del 2012 molts diaris explicaven aquesta notícia: Amanda Todd, una jove canadenca de 15 anys, s’havia suïcidat després de patir assetjament virtual i ‘bullying’ a l’institut. Amanda, com molts altres joves, es connectava a diverses xarxes socials per conèixer gent. Als 12 anys, un desconegut la va convèncer per tal que li ensenyés els pits a través de la webcam. Aquell desconegut, un pedòfil que es convertiria en el seu assetjador, en va fer una captura i es va dedicar a difondre-la, creant-ne fins i tot un perfil a Facebook. El seu entorn, en lloc de donar-li suport, es va sumar al bullying, un infern que la va portar a canviar fins a tres cops de centre educatiu i fins i tot de ciutat. Amanda, abans de suïcidar-se, ho explicaria en un vídeo titulat My Story: Struggling, bullying, suicide and self–harm, penjat a Youtube.
El cas va posar en alerta moltes alarmes però, per desgràcia, no és difícil trobar noves notícies similars. El setembre d’aquest any, a Itàlia, una noia de 31 anys se suïcidava després de l’assetjament patit per un vídeo sexual difós pel seu exnòvio. Un vídeo del qual se’n van fer ‘memes‘, pàgines de Facebook i fins i tot samarretes.
Com es porta, al teatre, un fet tan recent, cru i dolorós? Àlex Mañas explica que precisament el fet teatral ajuda a distanciar-se i poder, d’aquesta manera, utilitzar la ironia, la crítica social i fins i tot la comicitat. “Hem volgut tractar-ho amb sensibilitat i no caure en el sensacionalisme. D’alguna manera hem fet un pacte amb l’Amanda per ensenyar una part de la història, però no recrear-nos en d’altres aspectes com el suïcidi”. I és que per al director, el tema central són les causes que van portar al suïcidi aquesta jove de només 15 anys. “Els hem recreat a través de 10 escenes on apareixen el pare, l’assetjador, amigues, el nòvio i fins i tot un programa sensacionalista després de la seva mort”.
L’objectiu, segueix Mañas, és conscienciar, però també compartir responsabilitat. “Les xarxes i la vulnerabilitat dels joves potencien aquest tipus de situacions, però tots tenim una part de responsabilitat en aquesta constant necessitat d’agradar i que t’aprovin“. Tot i que, per ell, sovint “no es tracta de vanitat, sinó de necessitat d’amor” i “això és el que entenem que li passava a Amanda; ella necessitava ser estimada”.
“El fet de saber que es tracta d’una història real i tan recent ens ha afectat molt. Mentiria si digués que no hem plorat tots”, reconeix Mañas. “Un cop et fas conscient de la realitat, dels anys que va viure amb aquella pressió terrible, de com va haver de canviar d’escola i fins i tot de ciutat, t’adones del seu infern -explica Xavi Sáez-. És impossible no sentir-ho i que no se’t regiri l’estómac”. Però han hagut d’aprendre a distanciar-se. “Al principi em vaig documentar força. Vaig veure el documental que explica la seva història, vaig llegir-ne notícies… Però vaig haver de distanciar-me i no obsessionar-me en com era, en la seva personalitat. Des del respecte, hem creat la nostra Amanda i, un cop entès el personatge, he intentat fer-ne la meva versió“, assegura Fernández.
Mañas tenia por de “robar una història” i caure en el sensacionalisme o, per altra banda, ficcionar-la massa i no ser-ne prou fidel. Va parlar amb Lali Álvarez, que a Ragazzo va explicar la història de Carlo Giuliani, i també amb Jordi Casanovas, que ha adaptat diversos fets reals per al teatre en espectacles com Ruz-Bárcenas o Port Arthur. Han optat per no utilitzar el seu nom en el títol de l’espectacle ni tampoc ensenyar-ne cap imatge. Les escenes i alguns personatges són ficticis, però tot està inspirat en la informació que s’ha recopilat de la seva història. Els nou minuts del vídeo que va precedir el suïcidi sí que els han reproduït pràcticament igual, però amb la imatge de la Greta Fernández. És, de fet, el fil conductor de l’espectacle, que “barreja l’herència del teatre social més brechtià i algunes influències del cinema postmodern” en un to àcid però humà que es permet, fins i tot, moments d’humor. Esperen que el resultat, aquesta peça que faula la tràgica història d’Amanda Todd, serveixi per “plantejar més preguntes que jutjar culpables” i intentar entendre “què passa en una societat com la nostra que tolera casos com aquest”.
Text i fotografia: Mercè Rubià
Bona actuació de la Greta Fernández i molt bon acompanyament del Xavi Sáez. Tot i començar una mica freds (massa volum de veu per la distància entre ells i entre ells i el públic), enseguida s’aconsegueix el ritme adequat amb un discurs clar i entenedor. L’obra té una durada adequada malgrat la incomoditat dels seients de la sala Atrium.
Val la pena anar a veure-la amb els fills adolescents.