Julio Manrique dirigeix La treva, protagonitzada per Clara Segura, David Selvas, Ramon Madaula i Mima Riera. Una obra sobre periodisme, guerra i la presa de decisions. A la Villarroel fins al 15 de gener.
“Som el que escribim, som el que fotografiem”. M’ho diu el periodista Plàcid García-Planas tot describint els corresponsals de guerra. Sap de què parla. Ha passat 28 anys a la secció internacional de La Vanguardia i ha estat a les dues guerres del Golf, als Balcans, a Afganistan, Orient Mitjà, Libia… Porta molta guerra al cor i a la retina, potser per això parla ràpid i amb intensitat. No hi ha un minut a perdre. Hem quedat en un bar del Raval perquè m’expliqui com ha estat assessorar La Brutal en el seu nou projecte, La treva (o, en anglès, Time Stands Still) de Donald Margulies, una obra en què la parella protagonista, la Sarah (Clara Segura) i el James (David Selvas), són periodistes de guerra.
La primera pregunta que va formular-li la companyia, i que planava a l’ambient des de la primera lectura, va ser: com pots fer aquesta feina? En Plàcid té una resposta: “Fa uns anys, un altre corresponsal que porta molts més temps que jo anant a la guerra em va dir: «Anem a les guerres perquè ens estimin més»”. Riu un moment i continua: “L’ego juga un paper important en el periodisme de guerra, com a qualsevol altra activitat, però fer una crònica implica molt de desgast físic i emocional, així que només té sentit en la mesura que la comparteixes”.
La Clara Segura confessa que es va “enganxar” a les històries i biografies de periodistes de guerra mentre preparava el seu personatge, sobretot pel que tenen de fascinants i per la component addictiva d’una feina que transcorre sempre en la línia que separa la vida de la mort. “La mort sempre hi és. És clar que sí. Però no és l’única cosa” assegura en Plàcid. “El sexe, l’humor, l’amor o la ironia formen part de la guerra. I també l’adrenalina, és clar, però els periodistes que només busquen aquesta dosi no són els que millor expliquen els conflictes”. Explicar la guerra, aquest és el neguit d’aquests periodistes, fer que la tragèdia dels altres tingui un sentit. Aquest contrast entre el patiment d’uns i la feina dels altres apareix diverses vegades al text de Margulies. En Plàcid em diu que ell no sempre està d’acord en com s’expliquen els conflictes: “Hi ha una tendència a narrar la guerra des del patetisme d’arrel romàntica. Aquestes cròniques que semblen passos de Setmana Santa. Això pot ser part de la guerra, però no és la guerra”. Ell ha trobat les seves pròpies eines per enfrontar-se a la tasca, que són la lírica, perquè permet condensar molta intensitat en poc espai (“Cal encabir la fi del món en dos folis”), i la paradoxa.
Paradoxa que trobem present al llarg de La treva ja des de bon principi. De fet, el muntatge transcorre íntegrament a un preciós apartament de Brooklyn, al barri de Williamsburg, a Nova York, un dels millors indrets del món, i arrenca quan la Sarah torna a casa ferida de gravetat des d’Iraq. En James l’haurà de cuidar i tots dos s’hauran de prendre per primera vegada en molts anys un descans de la guerra i de la feina. I és que, malgrat les aparences, el conflicte bèl·lic no és l’únic protagonista de la història. Com explica Julio Manrique, director del muntatge: “Aquesta és una obra sobre una parella que ha de prendre decisions. Sobre el fet que arriba un moment a la vida que has de triar i decidir quina és la teva aposta”. Una crisi vital que, segons en Plàcid, és habitual entre els periodistes de guerra, malgrat que no sempre cal un gran ensurt perquè aflori: “Tot sovint, la crisi arriba per les contradiccions”, per la distància entre el que es viu a la guerra i a casa. Una crisi que els altres dos protagonistes de la història, en Richard (Ramón Madaula), editor i cap de la parella, i la Mandy (Mima Riera), la joveníssima nova parella d’en Richard, semblen tenir més que resolta.
“La treva llença preguntes i esquitxa l’espectador” segueix Manrique. Estem davant d’un muntatge que fa que et posicionis i no et deixa cap moment per sentir-te còmode. Que fa aflorar les contradiccions en què vivim, i ens obliga a preguntar-nos per què triem el que triem i a plantejar-nos què vol dir ser valent. “Margulies ho posa tot potes amunt. Què és més heroic? Anar a Iraq o tenir un fill?” es pregunta David Selvas. El muntatge no dóna cap resposta, però això és precisament el que el fa interessant.
Text: Gema Moraleda
