En Guillem Albà (Vilanova i la Geltrú, 1985) és pallasso, però sobretot és un treballador de la cultura incansable i vitalista, un valor que ha heretat de la seva família artística i de sang: L’Estaquirot Teatre, companyia referent del teatre familiar en actiu des de l’any 1973. L’esperit de clown li ve, però, d’un dels grans: Jango Edwards. Entre els seus treballs hi ha peces com Trau (2012), Marabunta (2014), Calma (2019), Jaleiu (2020), Ma solitud (2022) i ha treballat amb Love of Lesbian, Clara Peya o Txarango. Ha codirigit l’aclamada adaptació teatral del Canto jo i la muntanya balla, col·labora amb l’Albert Om a RAC1 i ha presentat programes com Celebrem! (2021) a TV3.
Per què ets pallasso?
Vaig començar a fer teatre per la tradició artística familiar, tot i que mai m’he sentit forçat a fer-ho. Vaig començar a formar-me i vaig descobrir que m’agradava la comèdia. Però tot sorgeix quan conec al meu mestre, en Jango Edwards. Em portava a actuar amb ells pel món i em va ensenyar que en aquesta professió s’ha de ser humil i deixar els egos enrere. En els meus inicis sempre em trucava i em preguntava: ‘Guillem! Quina és la paraula important?’ i jo deia ‘Humilitat’. Em va fer entendre que ser clown és donar a la gent, ajudar a les persones.
Guillem Albà amb Jango Edwards
Amb els anys, a mesura de treballar i treballar-ho, he après que controlar l’ego em fa viure millor i més tranquil. Em diuen coses molt boniques, però no m’ho tinc gens cregut. Per a mi l’important és pencar molt per a que al públic li agradi, amb això ja en tinc prou. El Jango em va ensenyar a prendre risc, a sortir de la zona de confort, a experimentar constantment i a rectificar. Prendre aquest risc fa que l’espectacle estigui més viu i que cada funció sigui diferent.
Algunes persones utilitzen la paraula ‘pallasso’ com un insult. Com ho portes?
Mira moltes vegades me l’estalvio de dir per no eternitzar converses, prefereixo dir que soc actor. Recordo un dia amb un amic que ens van preguntar la professió i ell va respondre que jo era pallasso i no s’ho creien, pensaven que m’estava insultant. Molta gent té un concepte molt reduccionista del que ser un pallasso i ho entenc, a la vida hi ha tantes i tantes coses com per saber que és exactament un pallasso. Potser aquella persona no llegeix TeatreBarcelona, potser només llegeix revistes de cotxes. El teatre competeix contra el Barça o Netflix, però també contra la vida.
“Ser clown és donar a la gent, ajudar a les persones”
El Nadal per moltes persones és motiu d’alegria, però també n’hi ha que ho passen malament. L’humor és terapèutic.
Quan actuo no sé qui tinc al davant, ni d’on ve ni si estar alegre o trist. Una de les coses que em va animar a ser clown és poder canviar a la gent o, almenys, el seu estat d’ànim. M’han dit coses com: “Feia temps que no reia tant”, això és bonic i és a la vegada molt trist perquè no m’agrada pensar que algú fa temps que no riu. Hi ha persones que un cop acabat l’espectacle m’expliquen que han sortit d’un càncer, que tenen familiars a l’hospital o que simplement volen fer-me una abraçada sincera. Veure que hi ha gent que surt del teatre millor del que ha entrat és molt bonic. Això és el que busco.
I a tu, què és el fa riure?
Segurament ara, quan vaig a veure un espectacle, ric més perquè penso menys amb l’ego i estic més obert. Quan ve gent de la professió a veure l’espectacle i els veig seriosos els faria fora del teatre. No jutjo que no agradi, pot passar i a mi m’ha passat, però aquestes són persones que saben perfectament que significa treballar en això i que s’ha de picar molta pedra. Ens hem d’ajudar més, aquestes actituds tenen molt a veure amb els egos que es respiren en aquest sector.
El públic i Guillem Albà a ‘Marabunta’
Com és el Guillem Albà en la seva faceta de clown?
Amb els anys he anat trobant la meva manera fer. Segurament al principi em basava més en els meus referents, però ara faig una mescla del que he après: un clown contemporani, sense nas ni maquillatge i que també interpel·la als adults, que és també bufó, menys naïf i més provocador, que utilitza més o menys paraules, de vegades més boig d’altres més poètic… He après a saber quins són els meus límits i quines són les barreres que no puc traspassar especialment amb el públic. Soc respectuós i jugo només amb qui vol jugar, provo i valoro fins on puc arribar. No m’agrada forçar les coses.
És una vocació o és una manera de ser?
A l’escenari agafo moltes coses de com jo soc, però a fora soc una persona tímida. Soc com els espectacles que faig: tinc una part més Jaleiu, més alegre, però en tinc una altra de més calmada i introvertida.
Uns referents importants per a tu són la teva família. Què n’has après de la seva professió?
Més coses de les que en soc conscient i que miro de recuperar conscientment. Quan era jove em vaig centrar molt en el clown i de manera inconscient em vaig anar apartant del teatre de titelles que feia la família, però he perdut la por a apropar-me de nou i a acceptar d’on vinc. De fet, al meu nou espectacle Ma solitud hi ha clown, però sobretot hi ha moltes titelles i m’encanta.
Guillem Albà de nen amb la seva família, de sang i artística: L’Estaquirot Teatre
Ma solitud és un retorn als teus orígens?
Totalment. En un assaig amb públic va venir el Sergi López, que és com un tiet, i tot sorprès em va dir: “Estàs fent el que feien els teus pares quan començaven”, em va dir. Però més enllà de la part artística, la meva família m’ha ensenyat a ser humil. Ells sempre han dit que no són artistes, són treballadors de l’espectacle. Són persones que han dedicat més temps crear que no pas a reunir-se en polítics. Amb la seva una trajectòria, de 50 anys, si s’ho haguessin proposat potser L’Estaquirot Teatre seria una companyia més reconeguda, amb una creu de Sant Jordi, més subvencions i, potser, la tele els dedicaria un documental com han fet amb altres productores. Però ells el que volien és actuar. Aquestes coses m’han fet com soc, m’agrada entendre el teatre com ho fan ells: d’una manera artesanal.
“A l’escenari agafo moltes coses de com jo soc, però a fora soc una persona tímida”
Ma solitud és un espectacle diferent de tot que has fet fins ara: de petit format i amb una duració de només 25 minuts.
Sí, és un espectacle més poètic on les mans són les protagonistes amb un aforament petit, tot i que s’adapta a cada espai. Aquí m’interessa que el públic pugui captar els petits detalls de prop, com les mirades o els gestos. Em venia de gust també jugar amb titelles i amb el clown, però amb una energia més calmada, amb uns gags més subtils, amb menys materials… Sí, és un canvi.
La música també és important en els teus espectacles.
Sí. Vaig estudiar música fins que ho vaig deixar perquè costava massa diners i em vaig decantar pel teatre, però vaig seguir-la practicant de manera autodidàctica. Sempre ha estat molt present en els meus espectacles i sempre he volgut que sigui origina i creada per l’ocasió. Crec que és un element que s’ha de cuidar igual com es cuiden la resta d’elements d’un espectacle, com el vestuari o l’escenografia. A Ma solitud, la música és un element molt important que Pep Pasqual ha treballat de manera molt artesanal. De fet és una de les coses que més agrada de l’espectacle. M’agrada cuidar-ho.
‘Ma solitud’ de Guillem Albà. Imatge: David Ruano
Just després de la pandèmia en una entrevista lamentaves la poca presència de la cultura a la televisió. En poc temps arriba el programa Celebrem! , una gran aventura amb gran participació de la gent de la cultura, però amb una duració més aviat limitada.
Normalment, es posen els diners com excusa, però de diners n’hi ha o en fan sortir d’on sigui. Crec que s’ha de cuidar més la cultura als mitjans. Em sembla genial que hi hagi programes culturals intel·lectuals o moderns, han de ser-hi, però crec que sovint acaben interessant només a la gent del mateix sector. Amb Celebrem! vaig intentar no centrar-me en el públic del sector per poder arribar a altres públics. Amb el temps veig coses que s’han millorat com la presència als Telenotícies, però, per exemple: no sé si existeix, però penso que al nou Super 3 hauria d’haver una agenda setmanal amb tot el teatre que poden veure els nens i les nenes. Hi ha milers d’actuacions arreu de Catalunya.
Tornant al programa, la televisió treballa amb uns formats i ritmes que fa complicat mostrar o explicar coses que en directe el teatre ens permet fer. A Celebrem! vam defensar-ho de la millor manera que vam poder. Va ser una experiència molt intensa i interessant, però ens va faltar continuïtat i més marge d’error. Vam fer una bogeria amb molt pocs recursos i tothom, més o menys, va cobrar. Repetiria l’experiència però amb l’esperit de poder millorar-ho.
I amb més recursos.
Totalment. Però passa el mateix amb el teatre. He pogut experimentar i fer moltes coses amb espectacles amb recursos com el Canto jo i la muntanya balla, però molt poques vegades en projectes propis. Hi ha pocs teatres disposats a posar diners, no ens fan gaire cas.
El gènere clown no es pren seriosament al sector?
No. Per què no pot anar un espectacle com Jaleiu al Teatre Lliure, però sí al Teatre Victòria o al Borràs? Per què és més familiar, fa riure i és alegre…? Els teatres públics com el TNC o el Mercat de les Flors tendeixen a centrar-se en un tipus d’espectacles concrets, però, com a tals, haurien de ser espais oberts a tot, independentment dels gustos de la seva direcció artística. No es pot fer fora d’un teatre públic un gènere concret perquè llavors també renuncies a una part del públic o a una franja d’edat concreta. Després ens inventem coses rares per portar als joves al teatre, però el que cal és fer coses que els agradin i que connectin amb ells. Un adolescent em va dir a València, després de veure Marabunta: “Veníem a veure teatre… però això que feu no és teatre, això mola!”. A mi m’agrada fer teatre per a tothom, però especialment per aquell públic que mai va el teatre, fer que passin una bona estona i fer que tornin i que s’interessin també per altres coses. Potser un espectacle molt dens no seria la millor opció per introduir-se al món del teatre, el mateix pot passar amb la poesia. Estaria encantat de ser aquest primer escaló, però per fer-ho primer cal que s’aposti.
Si ens fixem en la teva agenda no pares: nous espectacles, formacions, gires, temporada a Madrid, la ràdio… Una mica de Calma, no?
[riu] Tinc una lluita constant per trobar la calma i per saber perquè estic treballant tant. Suposo que ho faig perquè m’encanta i m’apassiona aquesta feina, la línia és fina. A través de la ràdio o tele trobo altres formes per arribar i poder aportar coses al públic. També m’han proposat fer un llibre. Aprenc molt de totes aquestes experiències. Aposto especialment pels projectes propis i solc deixar en un segon pla propostes les que no ho són, a no ser que m’interessi molt treballar amb algú en concret.
Albà col·labora regularment al programa ‘Islàndia’ de l’Abert Om a Rac1
Per acabar, amb qui t’agradaria treballar properament?
M’encantaria amb John Cleese, però és difícil. Realment m’agradaria deixar-me portar per algú que no tingui res a veure amb el meu món com Julio Manrique, Pepping Tom o el Mago Pop, segur que trobem punts d’encontre interessants.
Pots veure a Guillem Albà a:
