Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Un dels nostres dramaturgs contemporanis més internacionals, Guillem Clua, torna a Barcelona després de quatre anys d’absència (des de 73 raons per deixar-te) i ho fa amb dues estrenes: Justícia (TNC) i Smiley, després de l’amor (Club Capitol). Es tracta d’un retorn esperat que arriba en un dels moments més dolços de la trajectòria de l’autor de Marburg i L’oreneta.
GUILLEM CLUA: Ho sento com tornar a casa i això sempre és meravellós. El que passa és que jo ja estic acostumat a estrenar més a fora que aquí o que les meves obres arribin a Barcelona més tard que a altres llocs. Per tant, ho tinc assumit. Així que no passa res. Però estrenar a casa és molt especial. I, si és amb dues obres tan significatives com és el debut a la Sala Gran del TNC i el retorn de Smiley és meravellós. Aquest any, per mi és molt especial i estic contentíssim.
Com s’explica aquesta absència?
Hi ha molts elements. D’una banda, Barcelona és una ciutat totalment desequilibrada en l’àmbit teatral i cultural. No és una ciutat normal. Hi ha un gran desequilibri entre teatre públic i privat, no hi ha sales mitjanes comercials, hi ha molta sala petita però que no permet a les companyies subsistir i això fa que sigui molt difícil estrenar amb regularitat, si no estàs implicat amb un teatre públic o amb una companyia pròpia. Jo no tinc companyia pròpia, per tant, depenc dels meus textos. En els últims anys, he trobat una manera molt més dinàmica d’estrenar que és a nivell internacional. Hi ha una xarxa de representants i de companyies que estan molt interessades en el que faig i, quan acabo una obra, de seguida me la demanen encara que no s’hagi estrenat ni a Barcelona ni arreu d’Espanya. Això ha passat i crec que explica una mica l’absència de Barcelona.
L’ecosistema teatral de Madrid és menys desequilibrat que el de Barcelona?
Sí. Rotundament. Ara mateix, Madrid està vivint la seva època daurada de teatre que és la que nosaltres vam viure fa 10 o 15 anys. Sobretot, en relació amb la dramatúrgia contemporània. Apart, ells tenen, per ser capital i per tenir més diners, una xarxa de teatres públics molt sòlida. I, si una cosa té Madrid, és la gran tradició en teatre comercial que nosaltres, des de Barcelona, durant molts anys, ens l’hem mirat una mica per damunt de les espatlles però és el que ha sostingut la indústria com una xarxa de seguretat que fa que la gent vagi al teatre com una cosa normal i no puntual. Així, de cop i volta, comencen a sortir companyies alternatives que canvien coses i dinamitzen molt el panorama. Es nodreixen els uns dels altres constantment i, a més, es nodreixen d’una gran indústria audiovisual que fa que molts actors puguin sobreviure i també fer la seva obreta. Tot això fa que tot el sistema estigui ben engreixat. Aquí no. Aquí la nostra indústria audiovisual és esquelètica, el teatre ja te l’he descrit i, per tant, ara Madrid ens està passant la mà per la cara en molts aspectes. No només en nombre d’entrades que es venen sinó també en risc, en el tipus de teatre que es fa, en l’aposta de teatre privat per textos contemporanis, en grans musicals… hi ha ara una diversitat a Madrid meravellosa que aquí hem perdut.
Com vius la circumstància d’estrenar abans a l’estranger que a la teva pròpia ciutat?
Ho he assimilat com una cosa normal que potser em passa sempre. També perquè arribar a estrenar a Barcelona ràpid és molt difícil. Llavors, ja ho tinc assumit. Jo sé que, en algun moment, s’acabaran estrenant totes les meves obres a Barcelona però ja no ho tinc com una prioritat des de fa temps. I no em molesta especialment. De fet, hi ha moltes obres que ja les escric pensant que seran internacionals. L’oreneta, per exemple, la vaig escriure sent conscient que es traduiria automàticament a cinc idiomes com a mínim. Llavors, ja l’escrius des d’un altre lloc. No fas una cosa com Justícia que saps que només es farà aquí i, per tant, la fas totalment centrada a Barcelona.
Justícia és el teu debut a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Què significa això per tu?
És el somni de qualsevol dramaturg català. T’agradi més o menys el que significa o el que ha estat durant tots aquests anys el TNC, estrenar a la Sala Gran és una consagració de facto. A mi, m’omple d’orgull i em fa molt feliç. Ho he intentat fer el millor possible i espero estar a l’alçada d’aquest encàrrec. El TNC és una institució del nostre país i, més enllà de qui el porta o de quina política artística està duent a terme, el fet que confiïn en tu és el màxim al què podem aspirar. En aquest sentit sento agraïment i felicitat.
Creus que no se us ha tractat bé als autors catalans en tots aquests anys?
No. No se’ns ha tractat bé. I crec que som molts els que estem estrenant fora per això. I som molts els que no estrenem més del que voldríem per això. No parlo per mi, parlo per tota una generació (i els que venen darrere encara més) que forma part d’aquest desequilibri teatral del qual parlàvem abans.
És molta pressió estrenar a la Sala Gran del TNC?
Sí perquè et col·loquen a un lloc i tots els focus van per tu a buscar-te tots els defectes. Sóc molt conscient que això em passarà a mi amb aquest muntatge. Més que al director o al Josep Maria Pou… Això et crea més inquietud. Però m’he enfrontat a l’encàrrec amb molta serenitat. És com si fos el moment per mi d’escriure aquesta obra. No podia haver sigut abans. No hauria tingut cap sentit perquè no hauria estat preparat. Ara sí. Ha coincidit el meu moment vital professional amb l’oportunitat de poder escriure aquest text.
Quin és l’origen del text?
L’encàrrec va ser tan simple com: “escriu alguna cosa per la Sala Gran”. A partir d’aquí, vaig tenir carta blanca. És un regal meravellós. Pot ser un regal enverinat perquè, lògicament, et pot superar però, en el meu cas, a mi m’agrada escriure obres grosses. Marburg va ser un bon exemple. I m’ho passo molt bé. Justícia és una obra que he gaudit molt escrivint i crec que podria haver escrit tres hores més. En tot moment, vaig tenir clares dues coses: que volia fer una obra èpica, gran, espectacular, de tres hores, dos actes, 10 actors i una maquinària escènica potent. La segona és que havíem de parlar de nosaltres: de l’ara i l’aquí. Que és, per mi, el que té sentit de la dramatúrgia contemporània. No podia fer una altra cosa que parlar del que som o del que jo crec que és una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.
Creus que pot aixecar polseguera entre el públic més tradicional?
Sí, segurament. Crec que hem arriscat bastant amb aquesta obra a l’hora de parlar de temes dels quals, normalment, el teatre català no en parla. No és per penjar-me cap medalleta, és que tenia la necessitat de fer-ho. No sóc l’únic però crec que hi ha el tema del nostre passat recent polític que estem decidint no veure últimament: la família convergent, el pujolisme, la nostra identitat nacional… Hem decidit no pensar-hi massa perquè molesta. Això està a l’obra. També hi ha una reivindicació explícita de la història recent LGTB a Catalunya i, per extensió, a Espanya. De què ha significat ser gai o lesbiana des del franquisme fins ara. Crec que això també molestarà i bastant. Però ja em sembla bé. A mi sempre se m’aixeca gent de les obres. En les comèdies no tant, lògicament, però a les que són més socials o polítiques, sempre hi ha algú que s’aixeca i se’n va. Cosa que a mi m’alegra molt. I aquí passarà.
Josep Maria Pou, que protagonitza l’obra, va dir que, un cop va llegir el text, va sentir el compromís de fer-la. El vas escriure també tenint present aquest compromís?
Sí. Jo m’he tornat més polític i més militant amb el temps, sobretot, en temes LGTB. I crec que estic utilitzant molt conscientment el teatre per mostrar, visibilitzar i plantejar preguntes a les quals no tinc resposta i necessito compartir-les amb la gent per entendre la societat en la qual vivim. I el meu compromís està aquí. Potser no és tant un compromís polític d’una ideologia o d’una altra, això m’és igual. És més un compromís amb la meva societat. I és el compromís que crec que ha de tenir el nostre teatre. No tot el teatre, també sóc un gran defensor del teatre d’entreteniment. Però quan fas aquest tipus d’obres has de ser molt conscient que tenen conseqüències. Que formen part d’un sistema social on la gent actua i reacciona a moltes coses i una obra teva també pot ser un factor sobre el qual la gent actuï, reaccioni i reflexioni. I més en un Teatre Nacional. En el moment en què estàs posant això en un escenari tan important, has de ser conscient que aniran allà mil persones cada dia i reaccionaran al que estan veient, reflexionaran i potser canvien d’idea. Això és vital a l’hora d’escriure una cosa així.
Com veus el panorama respecte a la visibilització en la ficció del col·lectiu LGTB?
Estem millorant. Jo crec que es va normalitzant de mica en mica. I és molt important la visibilització de persones LGTB en tots els mitjans, en tots els gèneres, als teatres, al cinema i a la tele però no serveix de res si la recepció no està preparada o hi ha filtres per evitar-la, com el pin parental o coses semblants. Ara hi ha una contraofensiva conservadora. Llavors, el focus no està tant en la visibilització (que la tenim bé, malgrat que podria haver-n’hi més i sempre serà benvinguda perquè és la normalitat) com en centrar-nos en evitar que hi hagi gent que posi barreres a què això tingui una comunicació normal.
Com vius el fet que un altre director dirigeixi un text teu?
L’última obra que vaig dirigir va ser Loosers de Marta Buchaca i d’això ja fa uns anys. Vull dir que la direcció tampoc no és una cosa que jo trobi a faltar. Jo sóc més dramaturg que director. I amb el temps, segons vas madurant com a autor, ets molt conscient que, quan un director agafa el teu text, és com si el nen es fes gran, marxés de casa i fes la seva vida. Lògicament, no et desentens, segueix sent el teu fill, segueixes aportant informació, estableixes un diàleg amb el director, i això ha de ser així. Quan assumeixes que ha d’haver aquesta comunicació i que ha de ser una cosa de dos, des de la maduresa i la professionalitat, fas que el projecte tiri endavant en la bona direcció. Jo ara ja he decidit que vull dirigir només les coses que necessito dirigir com Smiley que és una obra que jo mai li passaré a cap altre director, excepte per les produccions internacionals, evidentment. A més, amb el Josep Maria Mestres, que ja és la segona obra meva que dirigeix després de La golondrina, hi ha una comunicació fantàstica i jo li puc dir clarament si penso que alguna cosa no funciona. Ell m’escolta, ho parlem i decidim.
Què va suposar Smiley en la teva trajectòria?
Va ser un abans i un després. Va ser la meva primera comèdia, la primera obra que dirigia jo i el meu primer gran èxit. Tres coses juntes que van determinar molt la meva carrera. Smiley encara s’està fent a llocs després de gairebé una dècada. Em va fer perdre la por a la direcció. Va ser una obra molt honesta. També va ser la primera vegada en què jo parlava molt directament de la meva vida personal. No era autoficció però gairebé. Té moltes coses meves. I em va servir per trencar moltes barreres, sobretot, la por a la comèdia. Jo li tenia molt de respecte i després vaig descobrir que les comèdies em sortien molt bé. Però, en aquell moment, estava terroritzat. I tot va ser culpa del Jordi Galceran i el Torneig de Dramatúrgia.
Per què?
Era el primer Torneig de Dramatúrgia. Primera eliminatòria, primer dia de tots: Jordi Galceran contra Guillem Clua. Jo vaig pensar: “He de fer una comèdia. No puc fer una tragèdia de les que havia fet fins llavors”. I vaig escriure la versió curta de Smiley. Ell va fer la primera part d’ El crèdit. I va guanyar.
Va ser una competència molt forta…
Tothom deia: “el primer dia, hem tingut la final”. Realment, va ser molt bonic. Es va caure el teatre de riure. Curiosament, dos o tres anys després, quan vaig estrenar la producció de Madrid de Smiley, vaig acabar-la fent a la segona hora del Teatro Maravillas on a la primera feien El crèdit. Va venir el Galceran i va ser molt especial. De cop i volta, aquell torneig s’havia convertit en dues obres d’èxit a Madrid, al mateix teatre, una darrera de l’altra.
Abans d’això, eres un autor més dramàtic que, de sobte, va començar a estar associat a la comèdia. Et va crear algun tipus de crisi d’identitat creativa?
Això li crea més conflictes a la gent que a mi. Molts no sap com classificar-me perquè igual et faig una tragèdia com Marburg o L’oreneta i després una comèdia i després un musical i després una adaptació de La Ilíada que ha tingut molt d’èxit a Madrid… Jo escric el que em ve de gust escriure en cada moment. És veritat que, per exemple, amb Justícia, és la primera vegada que escric una cosa tan de Barcelona. Però, igualment, conté tots els temes Clua de sempre: la religió, la família, el sexe, l’amor… L’amor és el nexe comú en totes les meves obres. Per tant, potser no sóc tan eclèctic com pot semblar. Cadascú té els seus fantasmes i els seus temes i els explora des de gèneres diferents. A mi m’agrada molt saltar de gènere.
Com arribes a decidir fer una continuació de Smiley? No són massa habituals les seqüeles en teatre…
La idea sorgeix de la circumstància en la qual jo veig que se segueix fent Smiley a tot arreu i aquí em demanen que la volen tornar a fer. Quan em passa això, ja han passat sis o set anys de la seva primera estrena i jo sentia que ja no tenia sentit. Smiley, realment, va ser fruit del seu temps i la realitat nostra com a societat era diferent, la del col·lectiu LGTB també, i jo com a autor, que estava en la trentena, vaig escriure una obra festiva i divertida sobre el món gai. I ara em veig amb la necessitat de parlar d’una altra cosa. Què passa quan han passat 10 anys de tot allò? És molt diferent. Ho vaig comentar amb el Ramon Pujol i l’Albert Triola i els vaig proposar fer la continuació. No tant per fer una seqüela comercial (que també), sinó perquè tenia la necessitat d’explicar el món gai des de la mirada dels 40 anys, que és una cosa que no s’explica. I si això anés bé, d’aquí a 10 anys, m’encantaria fer Smiley 3 per explicar com és el món gai quan tens 50, que no sé com serà… Amb el Ramon i l’Albert com les pel·lícules de Richard Linklater: Abans de l’alba o Boyhood… però això ho he descobert ara. Per mi era només una segona part i m’he adonat que el que m’ha sortit és com un reflex molt generacional dels gais de la meva edat.
Malgrat això, es podrà veure sense necessitat d’haver vist la primera?
Sí. Fins i tot hi ha un moment on fem flashbacks. És curiós. Però que quedi clar que la gent no anirà perduda. L’únic que has de saber de Smiley és que dues persones molt diferents van acabar juntes. En el fons, l’entens perfectament a partir d’això.
Sents més pressió pel fet que sigui una seqüela d’una obra que va ser un èxit que si fos un text original?
Sí. Jo diria que és una de les obres que més m’ha costat d’escriure. Perquè l’ombra de la primera és molt gran. Segurament, és el meu major èxit. Fa molta por. I, de cop i volta, sents que ja no ets graciós, que ja no tens el to… O et surt una mica més fosc. Coses més pròpies de tenir 40 anys que sents que ja no és tan divertit. Buscar la comèdia sense voler-la forçar. Ha costat. Sobretot, per la pressió. He tingut més pressió amb Smiley, després de l’amor que amb Justícia, i això que és a la Sala Gran del Nacional. Justícia la vaig escriure des d’una serenitat que amb Smiley no he tingut. Tot i això, crec que ha quedat molt ben parida. És molt més complexa que la primera i, a la vegada, la gent s’ho passarà molt bé.
