Dringa, campaneta, dringa, campaneta,
vull la noia aquí, porta’m la muller.
Oh, Papageno, vine aquí!
Pa-pa-pa /Pa-pa-pa/ Papagena -Papageno!
La petita flauta màgica (W.A. Mozart)
Ja fa temps que, paral·lelament a la programació convencional, el Gran Teatre del Liceu ofereix un racó operístic per als més joves. En efecte, el Liceu compta des de fa diverses temporades amb una programació infantil i juvenil: el Petit Liceu i el Liceu per a joves. Aquesta oferta operística, en la mateixa línia que molts teatres lírics del món -entre d’altres, el Covent Garden de Londres, la Dutch National Opera & Ballet d’Amsterdam, la Royal Swedish Opera d’Estocolm o el mateix Metropolitan Opera House (el Met) de Nova York-, ofereix una programació específica per a infants i joves, amb títols que faciliten la connexió d’aquest públic amb l’espectacle líric per mitjà d’adaptacions fetes ad hoc. El gran avantatge que té aquesta mena de programacions que pretenen iniciar els joves en el món de l’òpera és que, a diferència del que succeeix entre el públic adult, per a qui les històries de les òperes no resulten fàcils, ja que han d’assumir unes convencions allunyades de la nostra realitat, en el cas dels infants això no succeeix, ja que els codis operístics demanen sovint una flexibilitat imaginativa que el món juvenil i infantil posseeix a bastament, a diferència del que succeeix amb els adults.
Un exemple ben significatiu d’això mateix, el trobem en l’adaptació de Die Zauberflöte (La flauta màgica), de Wolfgang Amadeus Mozart, feta per al Petit Liceu: La petita flauta màgica. Qui creieu que té més facilitat per entrar en un món curull de prínceps, serps gegants, ocellaires, palaus de la saviesa i malvades dominadores de la nit, un nen o un adult? Amb només una adaptació correcta de l’obra pel que fa a la durada de l’espectacle, aquesta òpera és un conte magnífic que, amb la música extraordinària de Mozart, de ben segur que sadolla la fantasia de qualsevol infant. No cal dir que l’òpera original mozartiana té una lectura per a adults que va molt més enllà de l’aparent conte per a infants, però això ja és tota una altra història.
La flauta màgica potser és l’exemple més reeixit de connexió d’una òpera amb el món infantil, però l’oferta del Liceu no es queda aquí, sinó que hi trobem també “variacions creatives” les quals, per mitjà d’una història original, també acondueixen subtilment infants i joves cap a l’univers operístic. Així, per exemple, La cuina de Rossini representa la història d’una amistat entre dos joves, en Ross i la Isabella -en clara referència al mateix compositor, Gioachino Rossini, i Isabella Colbran, soprano madrilenya de l’època i primera dona del geni de Pesaro-, una amistat que en afermar-se i créixer ho farà entre grans moments musicals de les òperes del mateix compositor.
Més enllà d’això trobem una altra proposta semblant, però adreçada més aviat a un públic preadolescent: La torre dels somnis, una història en què la defensa de la imaginació, simbolitzada per uns somnis enfrontats a una realitat que sovint no resulta fàcil de comprendre -un tema ben “calderonià”, d’altra banda!-, es desenvoluparà barrejant llenguatges escènics com el de la mateixa òpera -la música està extreta d’òperes de Giacomo Puccini– i una disciplina tan interessant i atractiva per a aquest públic com és el circ.
I la quarta “pota” operística per a menors que ofereix el Liceu s’adreça als més petits: La barcarola, un muntatge sensorial i musical, en què els músics dialogaran amb il·lustracions, ombres i elements audiovisuals, fet que permetrà que els més menuts gaudeixin de les claus musicals a través de moments operístics diversos.
Com es pot observar, doncs, quatre propostes especialment pensades per facilitar l’univers operístic a un públic que, com dic, té més predisposició natural per al gènere del que normalment pressuposen els adults. Com diu la música i pedagoga estatunidenca Carol Reynolds, “children have a natural love for opera. I make that statement confidently because I’ve never seen it fail”. Això sí, és important que, com sempre passa amb les activitats culturals per a gent jove, si l’activitat de torn no té continuïtat en l’àmbit quotidià -és a dir, a casa-, tot plegat pot acabar resultant artificial i la cadena cultural encetada a aquesta curta edat corre el perill de trencar-se. Cal evitar, doncs, que la predisposició innata de l’infant i el més que probable gaudi d’aquest tipus d’espectacles s’oblidi en travessar la complexa frontera de l’adolescència per, tot plegat, quedar en una simple anècdota cultural que caigui en el sac de l’oblit en arribar a l’edat adulta.
Ras i curt, que allò que els nens posseeixen, si us plau, que els adults no ho espatllin o ho ignorin més endavant: porteu els infants al Liceu sense cap mena de por; us ho agrairan en el moment en què els dugueu i és molt probable que, si feu les coses bé, més endavant encara us ho agraeixin més.
Més informació, imatges i entrades:
