L’actor Felipe Cabezas reviu a la Sala Fènix el mite de Houdini: el mag, l’il·lusionista i l’ídol de les classes obreres dels suburbis de Nova York.
Cabezas va escollir Houdini perquè sentia, explica, certa sintonia amb el personatge del jove emigrat d’Hongria que s’instal·la a l’extraradi de Nova York. Va conèixer més a fons el personatge amb motiu d’un taller que va oferir als Estudis de Teatre Berti Tovías, on va proposar diferents mags als seus alumnes. I, a través d’aquest contacte, l’esperit de Harry Houdini es va anar obrint camí dins seu: es va identificar en el viatge, en les dificultats del personatge. “M’inspirava cap a la llibertat, com un símbol de la fugida”, destaca, i comenta que aquesta simbologia que representa és una de les raons del seu èxit: A diferència d’altres mags, “Houdini s’arremangava les mànigues de la camisa, és el primer que sortia a actuar despullat”, comenta Cabezas, que s’ha documentat llegint-ne biografies i veient els nombrosos documents que circulen a la xarxa.
“Va saber donar a la gent el que li interessava, es va convertir en ídol de la classe obrera. Humanament, omplia les persones d’esperança. I, com a mag, convidava a fugir i a trobar l’evasió a través del joc”, reflexiona Cabezas. El mite va anar creixent fins que, avui dia, costa destriar el que és cert i el que no, però aquest tipus de dubtes confirmen la seva misticitat. L’actor, que també és director de la Sala Fènix, comenta que de Houdini es diu que era pilot d’avioneta, i va ser el primer home a sobrevolar Australià, fet que li atorga un caràcter de visionari, valora Cabezas. Altres, explica, asseguren que va ajudar a perfeccionar la tècnica de les manilles policials fent masterclasses improvisades a agents, tot basant-se en la seva experiència.
De fet, l’actor sosté que l’inici de Houdini com escapista és dins la seva biografia, adquirint capacitats amb la seva pròpia experiència als suburbis. A més de documentar-se, Cabezas va posar-se a la pell del nen que havia estat Houdini per tal de fer l’espectacle, partint de les tècniques de l’escola teatral de Jacques Lecoq de la qual el director artístic de l’obra, Berty Tovías, n’és probablement un dels únics 5 experts que queden que van aprendre del mateix Lecoq, comenta.
Va posar-se a la pell d’un nen que, castigat i tancat en una cambra fosca, somnia a fugir i aprèn a escapar. I va partir d’aquesta infantesa per emprendre un camí en els records del personatge, sense fer-ne un relat realista, bevent del mite que l’acompanya i recreant-s’hi. L’acció succeeix en un limbo, proper a una sessió d’espiritisme, un tipus de rituals que la dona de Houdini, en morir aquest, va realitzar durant deu anys per comprovar si existia l’escapada total: la de la mort. Es tracta d’un pacte que havia establert amb l’il·lusionista, que va passar anys lluitant contra mèdiums farsants, però en complir-se una dècada de la seva mort, la dona va deixar una frase que s’ha convertit en cèlebre, com tot el que l’envolta: “Deu anys són suficients per esperar a qualsevol home”.
I ara, vuitanta-vuit anys després de la seva mort, igual que fan els grups de mags que es reuneixen per celebrar sessions d’espiritisme cada Halloween, Cabezas invoca l’esperit de Houdini a la Fènix a una obra de teatre de figura, que es serveix de recursos teatrals com les titelles d’adults i corporals, les ombres, els gestos de clown, la pantomima i les màscares de silenci, com les defineix Tobias. L’acompanya la música en directe de la pianista Mara Lapore, que “és la veu de Houdini”, explica.
Text i fotografies: Neus Riba
