No som a la Fira de Barcelona, sinó al Tantarantana, però imaginem-nos per un moment que s’ha convertit en una mena de Saló de les Feines de Merda. Els estands informatius aquí no venen carreres universitàries, automòbils o smartphones, sinó que ens mostren les últimes tendències en precarietat laboral. La Calòrica hi presenta el nou espectacle d’El Cicló, Sobre el fenomen de les feines de merda, una mena de cabaret laboral inspirat en l’article On the phenomena of bullshit jobs de l’antropòleg nord-americà David Graeber, que inclou fragments del text, monòlegs, escenes dramàtiques, cançons i fins i tot un número de ball “que no deixarà ningú indiferent”.
“En els darrers anys ha nascut una classe sencera de treballadors assalariats; una classe de treballadors que, en trobar-se amb un vell amic a una festa, intentaran evitar a tot preu parlar sobre a què es dediquen”, escrivia Graeber. Com al seu text, que estudia les causes i conseqüències de la multiplicació d’unes feines “prescindibles, inútils i estúpides”, La Calòrica no només parla de precarietat econòmica, sinó també d’avorriment laboral, de ridícul i de totes aquelles feines que, a ulls de qui les fa, són absolutament improductives i absurdes. Un focus a la situació laboral d’una generació amb molts títols acadèmics però amb poques oportunitats laborals “que sap distingir la feina disfuncional i inútil el segon dia”.
Prenent com a referent l’humor britànic, sèries com The office o històries d’humor gràfic com Lo que me está pasando o Yo precario, Sobre el fenomen de les feines de merda pretén fer una crítica a la totalitat del sistema laboral. “Com hem arribat a la conclusió que ens hem de passar la major part del nostre temps de vigília treballant? I com, a més, hem accedit a fer-ho en unes feines que sabem que no serveixen per res?”, es pregunta el dramaturg Joan Yago convençut que, malgrat la violència psicològica que això suposa, al sistema li interessa que la gran majoria de la població estigui ocupada per evitar que es reivindiquin canvis i millores socials.
La companyia aposta per un humor gamberro i una crítica “que no vol ser llastimosa”, sinó que exposa dades i planteja preguntes perquè sigui l’espectador qui, a través dels casos individuals, traci una línia que el porti a una crítica global. D’aquesta manera, Xavi Francés, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol fan un repàs al seu currículum, construït a partir del recull d’experiències personals de la companyia i el seu entorn proper portades al límit. Tot, condensat en escenes molt curtes i una escenografia que simula una mena d’estand, un “espai màgic de teatre dintre del teatre”, explica el seu director, Israel Solà.
No és tracta, però, de fer un catàleg de feines de merda, sinó de veure “com afronta cadascú aquesta situació”. Així, com a “feines de merda” no hem d’imaginar-nos només “el típic jove disfressat de plàtan repartint propaganda”, sinó també, per exemple, els guardes reials de Buckingham Palace -“potser ells pensen que mantenen l’imperi britànic, però segurament arriba un dia en què es pregunten si no són una simple atracció turística”- i, sobretot, aquells joves amb una feina on pràcticament no se’ls deixa fer res, tot i estar perfectament qualificats.
GENERACIÓ FRUSTRADA
Per Yago i Solà, els temes que planen sempre en les seves obres són la insatisfacció i la frustració. Sense anar més lluny, Bluf (premi Premi Quim Masó 2014), que es podrà veure al Festival Grec d’enguany, dibuixa una sèrie de personatges que, ofegats per una profunda insatisfacció, fan un darrer intent d’anar a buscar la felicitat. Com a La Nau dels Bojos (Premi Adrià Gual 2013), on uns personatges a la deriva cercaven la terra promesa. Abans, també s’havien enfrontat a la malaltia i la mort amb Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, que va guanyar els premis de Jurat i del Públic al X Festival de Foios (València) i la relació entre poder i mitjans a L’Editto Bulgaro, que es va estrenar al Grec del 2012.
Text: Mercè Rubià / Fotografies: La Calòrica
