Per Jordi Sora / @escenadelamemoria
Va acabar els estudis de l’Institut del Teatre fa pocs anys i després de l’exitós duo Business world es va presentar als premis de coreografia.
Javier Guerrero és una persona astuta que encaixa amb fermesa les preguntes incòmodes. Aquests mesos ha acabat de perfilar l’estrena al Grec, els dies 14 i 15 de juliol al SAT Teatre. Ho combina amb les classes al Conservatori de Madrid. És la qüestió que més el preocupa: “T’agraeixo el comentari: això intento, tenir un llenguatge propi. Que em convidin a presentar-lo em reforça”.
Comencem l’entrevista abordant aquesta qüestió: “M’interessa molt la mètrica del moviment. Com en el cinema: fotogrames correlatius, gestos, en el nostre cas, que passen a tota velocitat davant teu”. Per fer-ho possible, res més important que un elenc d’alta qualitat. Joel Mesa i Paula Tato repeteixen experiència
amb ell. Aquí també amb Carlos Roncero i Julia Sanz. Sense posar l’accent en individualitats, sinó en el treball de grup.
Situa AM27 en un espai indeterminat, amb referències estranyes entre elles: “ple de moviment abstracte, amb entitat pròpia”. La composició musical i el disseny de so d’Yves del Río acaben de perfilar un imaginari que cal completar, una determinada atmosfera. No és una construcció determinista: convida el públic a elaborar hipòtesis i a dibuixar el seu significat: “Hi ha evocacions, símbols, que passen en un lloc físic concret però que no són molt evidents. Un espai insòlit i abandonat. És un element clau en aquesta peça. I la nostàlgia n’és el
motor emocional”.
En el capítol de les referències personals és on es mostra més assertiu: “Sí, La Veronal n’és una, esclar! No entenc gaire bé on hi ha el problema: una companyia d’aquí que té èxit internacional. Segur que si fos Pina Bausch ningú hi posaria objeccions”. I és que tota una generació, mínim, s’ha format els darrers anys amb les imatges desestructurades de Marcos Morau i Lorena Nogal al cap. “Però hi ha molts altres artistes que admiro i de qui he après coses, com per exemple, Roger Bernat”.
La seva és una actitud de qüestionament permanent. Per als que hàgiu vist el quart d’hora originari de l’obra, recordareu un element escenogràfic molt rellevant. Doncs bé: ni això és segur que aparegui en la versió definitiva. Aquesta és l’artesania del treball d’estudi, cuinat a foc lent, intens, col·laboratiu, en el qual ha estat immers aquest any. AM27 s’estrena gràcies a un necessari esforç d’institucions: Institut del Teatre, Festival Grec, L’Estruch, Graner, Festival Sismògraf: “Els processos són importants, i treballar amb temps, també”. Sembla difícil que algú faci una creació pròpia només pensant en els seus referents, així que convé observar amb atenció què aporta Javier Guerrero. Al cap i a la fi, són el gest, el moviment i el traç coreogràfic que defineixen de manera determinant un espectacle de dansa.
