Aída Pallarès parla amb el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, que homenatja el que es va conèixer com la lleva del biberó a l’espectacle In Memoriam, que es podrà veure a Montjuïc fins al 13 de novembre.
La Batalla de l’Ebre va ser una de les batalles més dures, intenses i decisives de la Guerra Civil. Un combat de desgast entre les tropes republicanes i l’exèrcit franquista que va començar a finals de juliol de 1938 i acabar el 16 de novembre del mateix any amb més de 20.000 morts. Una autèntica carnisseria. Bona part dels soldats republicans que van lluitar (i morir) a l’Ebre formaven part de la lleva que Frederica Montseny havia batejat com la ‘Quinta del Biberó’: Joves nascuts el 1920 o 1921 i que, per tant, només tenien disset anys quan el govern de la República els va enviar al front. Molts van morir, i els que van tornar van acabar a camps de concentració o fent nou servei militar de tres anys… Molts no van poder tornar a casa fins al cap de 4 o 5 anys.
Els nois de La Kompanyia, capitanejats per Lluís Pasqual, debuten al Teatre Lliure recordant la ‘Quinta del Biberó’ a partir del testimoni d’alguns (dels pocs) supervivents. Un homenatge a la memòria d’una generació perduda. “Jo tenia un oncle que va formar part de la Lleva del Biberó. El van cridar a la guerra quan tenia 17 anys i va morir pocs mesos després a la Batalla de l’Ebre” confessa Pasqual. Això, però, com en molts altres casos, no li van explicar quan era petit -se’n va assabentar per casualitat, perquè un dia va pujar a les golfes i va obrir un armari que no havia d’obrir-, ja que a les cases es va imposar un silenci i un oblit: aquella realitat no existia. Per la por i pel dolor. O, com a mínim, no va existir fins que van arribar els néts, la tercera generació. Llavors sí, llavors Franco mor i (alguns) van començar a parlar, van començar a recordar. A recordar la set i la gana, els polls i les trinxeres, l’absurd i l’enemic a 180 metres.
“Hem anat a veure molts antics membres de la Quinta del Biberó que ara tenen 95 o 96 anys. I, curiosament, als fills, com a mi, no els explicaven res, però en canvi als néts sí. Hi ha molts diaris escrits per néts i nétes” explica. Per això ha optat per retre aquest homenatge amb La Kompanyia Lliure. “Perquè -diu Pasqual-, formen part d’una generació que se n’ha dit “perduda”. I, alhora, d’una generació relativament poc informada sobre la Guerra Civil. Precisament per això Lluís Pasqual va optar per començar els assajos d’In memoriam fent gairebé una classe d’història. Explicant qui era Frederica Montseny, Juan Negrín o el Generalíssim, entrevistant els que van sobreviure, llegint cartes, diaris i tota mena de documents escrits pels (pocs) supervivents de la Quinta del Biberó. A partir d’aquí, de veure el que més els hi tocava la fibra, Pasqual va construir la dramatúrgia de l’espectacle: una barreja de realitat (70%) i ficció.
Tot amanit amb la música de Claudio Monteverdi. “Perquè són les partitures que vaig trobar al ‘macuto’ del meu oncle i és la música més noble que pots trobar. No volia posar l’Ay, Carmela!, perquè no volia que acabés de ser una obra de teatre, és un homenatge cívic i col·lectiu, un document” explica el director. Un muntatge que, a més, utilitza diferents dialectes del català perquè aquests nanos eren així: un de Tàrrega, un de Tortosa, un de Lleida, un de Girona, i, fins i tot, de Galícia. “Això en català neutre no hauria tingut cap gràcia. Ningú parlava així i ho volíem explicar tot des del cor”. Des del cor, sí, però sense deixar-se endur: “Durant els assajos, sempre els hi deia que quan els hi vingués l’emoció l’intentessin retenir. Perquè no es tractava de deixar-se anar, perquè per damunt de tot hi ha la dignitat de reivindicar una veu” diu Pasqual.
I per què ara? Lluís Pasqual ho té clar: “Crec que s’ha parlat de gairebé tot sobre la Guerra Civil, però a mitges. Amb trampes, censures i autocensures.” I perquè, per desgràcia, l’aventura i la desventura d’aquests nanos és universal. I mereix i necessita ser recordada.
Text: Aída Pallarès
