Poca gent sap que Isabel Vidal va cobrar les primeres nòmines venent entrades als vespres al Telentrada, mentre estudiava Dret a la universitat i feia passanties en despatxos d’advocats. També venia entrades a la paradeta que ADETCA col·locava al carrer per diades com Sant Jordi i allò, insospitadament, la va portar fa trenta anys a entrar a treballar d’ajudant de teatres a Focus, on va anar escalant fins a convertir-se en l’actual directora general de l’empresa i presidenta d’ADETCA (l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya), de la qual ha estat reelegida per quatre anys més. Al seu despatx parlem de l’excel·lent moment que viu el teatre català, només cinc anys després de l’inici d’una pandèmia que va tancar totes les sales.
Teatre Barcelona: Diu que som en el millor moment de la història del teatre a Barcelona. A què atribueix haver superat el llindar dels 3 milions d’espectadors?
Isabel Vidal: El 2011 hi estàvem a tocar, però la crisi econòmica primer, l’IVA cultural després i finalment la pandèmia ho han impedit. Vol dir que fa molts anys que s’està treballant molt bé en termes de continguts, hi ha qualitat i varietat, i Catalunya té públic teatral.
Moltes vegades ens preguntem: és més públic o és el mateix públic que hi va més?
Una part no està quantificada, i és una cosa que la tecnologia ens podria ajudar a determinar, quants repetidors, fans i fidels hi ha. Però quan els espectadors arriben a 3 milions vol dir que s’incorpora una part important d’espectadors i això depèn que hi hagi una bona cartellera i que a tothom li vagi bé, amb uns espectacles tractors molt populars que es converteixen en èxits i generen afició pel teatre. Si creixéssim en sales, jo crec que també creixeríem en públic.
“Hauríem d’aspirar a obrir els teatres a l’agost”
Creu que a Barcelona li falten sales?
Justament Focus n’obrirà una de 500 localitats el 2027 [es dirà Genesis i serà a tocar de Glòries]. El bon moment fa que sales que podrien haver tancat, com la Muntaner, el Gaudí, el Raval, el Texas hagin trobat interès i relleu per agafar-les. El Molino ha reobert i l’Arnau ho farà. Jo crec que, per com estic veient la producció, en sales de proximitat estem molt bé. El que falta és que alguns dels espectacles de les sales petites passin a les sales més grans, que facin el primer salt, perquè hi ha projectes empresarials que poden créixer. El públic està demostrant que podria haver-hi més sales mitjanes, de 400 a 600 localitats, i algun altre teatre gran. Perquè hi ha capacitat de producció a Catalunya i perquè hi ha coses de fora per triar. I hauríem d’aspirar a obrir a l’agost. Crec que és un bon mes i si els teatres estiguessin oberts sempre, millor.
La temporada passada es van recaptar 92,7 milions d’euros. Quan diem aquestes xifres, sovint hi ha artistes que recorden que el gruix dels professionals viuen en la precarietat. Costa guanyar-se la vida amb això.
Sí, massa, perquè és una carrera difícil i competeixes amb gent consolidada, amb gent nova, amb oportunitats, amb sort, i la producció és limitada i el sistema no pot absorbir la quantitat d’artistes que es preparen, igual que passa en altres camps. Viure d’això és molt difícil, com en totes les professions on es necessita el talent. Els artistes són el més important que tenim. Ara ja no patim pel relleu generacional: hi ha molt talent, artistes molt preparats a tots els nivells, des de l’escenari fins a la direcció, l’autoria, ja no et dic res dels tècnics, tothom. A les empreses d’ADETCA es compleix el conveni, que garanteix uns mínims. Ara bé, no hi ha prou feina per a tothom. El que es queda fora, què fa? Passar-s’ho molt malament. Hem de continuar treballant per millorar.
Aquest any serà el segon del Cap Butaca Buida [el 22 de març], que pretén omplir totes les sales al voltant del Dia Mundial del Teatre [27 de març]. S’ha consolidat?
Ja vam aconseguir un 92% d’ocupació, i ara hi ha més teatres: 200 espais i 80.000 butaques. La idea és fer-ho créixer i que sempre sigui el 27 de març i no el dissabte, com fem ara, per aprofitar que a tot arreu hi ha programació el cap de setmana. La voluntat és que hi hagi incentiu de contractació pública i incentiu de teatre. I no ho volem basar en un descompte, volem posar en valor que això passa un dia normal, però aquest dia fem que sigui de manera conscient.
Hi va haver un moment que amb els descomptes es va arribar a patir pel funcionament del sistema?
Molt, perquè la crisi provoca que et desesperis perquè la gent no entra, i aleshores el primer que penses és facilitar l’entrada amb el preu. I és un error, perquè la gent no entra per més motius. Una activitat no ha de lluitar per ser més barata. Estem lluitant molt per explicar que una entrada no és cara: mira a l’escenari, mira el que t’envolta, és un espectacle en viu! En aquell moment de crisi van aparèixer les plataformes de venda d’entrades que captaven contingut a un preu baix i, quan baixa la venda hi ha qui actua individualment, va ser la tempesta perfecta per tirar-nos un tret a peu. Ens va paralitzar la venda anticipada. Va ser horrorós i va costar molt recuperar-ho. Per sort, el millor antídot contra això és que hi hagi venda anticipada i taquilla i un sector articulat que basa l’èxit en la qualitat no en el preu.
“Hi ha qualitat i varietat, i Catalunya té públic teatral”
Sobre llengua. Aquesta temporada tenim Mar i cel i no tenim el Mago Pop, de manera que es dispararan les xifres de teatre en català. La temporada passada estava equilibrat el públic en català i castellà, però si mirem l’històric de vint anys, el català clarament ha perdut pistonada. Les sales més grans tenen sobretot obres en castellà. La llengua és un hàndicap?
El català en teatre no perd pistonada. És una qüestió de si les productores poden produir grans espectacles. No és la llengua. Abans hi havia més productores que feien gran musical en català i ara n’hi ha menys. Els teatres grans s’han d’omplir amb continguts i aquests continguts es fan a tot Espanya i al món. A aquests teatres els és molt difícil complir amb una programació del 50% en català, perquè no hi ha contingut per omplir un teatre de 1.000 butaques o de 1.500. Una política cultural (que ara s’està fent) és intentar que aquests espais tinguin més opcions i més densitat de continguts incentivant la traducció a les productores que necessiten exhibir els espectacles a Madrid i a Barcelona per amortitzar una inversió molt forta. El que falta és incentivar la capacitat de producció, de públic n’hi ha i encara n’hi haurà més,
Després de sis anys al càrrec i com a presidenta d’ADETCA, quines prioritats es marca?
La primera, caldria un pla de gires, perquè no s’han recuperat les contractacions des de la crisi econòmica, que ens va afectar la temporada 2011-12. Cal revisar el mapa escènic i cultural municipal, els continguts que s’hi ofereixen i els recursos que tenen els ajuntaments per acostar la cultura on no hi ha densitat de públic. Aquí falten diners, polítiques i dades. La segona, cal treballar els públics. I tercera, cal incentivar el teatre familiar ja des de les escoles. I moltes altres coses com la burocràcia, les normatives, l’excepcionalitat cultural, el 2% del pressupost… Ara que les coses van bé, hem d’aprofitar per millorar-les. La meva màxima és que tothom tingui la capacitat de créixer i de prosperar.
