Al llarg del dia prenem moltes decisions: girar per un carrer o un altre, fer aquella trucada que portes temps ajornant, donar-te un caprici, contactar amb aquella amiga de qui fa temps que no saps res, i un llarg etcètera. Decisions que tenen alternatives i que acaben configurant el teu dia, el teu mes, el teu any i la teva vida. Albert Boronat ha escrit i dirigit tres històries plenes de decisions que conformen l’obra Una casa en la montaña. Aquestes històries no es presenten d’una manera habitual en una platea, sinó al voltant d’una taula a la sala Heartbreak Hotel. Parlem amb Javi Beltrán, que, juntament amb Sergi Torrecilla, s’ha embarcat en aquesta petita aventura.
Teatre Barcelona: Quina va ser la teva primera impressió en llegir el text?
Javier Beltran: La història és curiosa perquè en Sergi Torrecilla i jo som de la mateixa generació. No havíem treballat mai junts, però érem col·legues, i tots dos, per separat, ja havíem treballat amb l’Albert Boronat. Li vam proposar a l’Albert fer alguna cosa plegats, i ell va dir: «Tinc aquest text». Només n’hi havia una part llavors, l’havia presentat a un concurs. El vam llegir i em va encantar, em va flipar. A més, en Boronat té una manera d’escriure molt peculiar. Quan has de portar-la a escena com a actor, no és un text gens convencional. Jo ja havia fet una obra amb ell, Snorkel, i ja sabia com escriu, com treballa i com construeix les frases. En Sergi, en canvi, havia fet dues o tres obres amb ell. Així que, quan vam llegir aquest text, va ser com: «Això és increïble».
L’obra recorda una mica els llibres de Tria la teva aventura, on has de prendre decisions contínues. Agafant aquesta idea, tu també has tingut diverses aventures al llarg de la teva carrera. Una d’elles va ser participar com a figurant d’òpera a Turandot.
Sí, amb la Núria Espert com a directora. Jo tenia 18 anys acabats de fer.
Però tu cantes?
No, què va! Només era figurant. Ja havia començat a estudiar art dramàtic i treballava d’acomodador en uns cinemes. Un company de classe m’ho va recomanar. Vaig fer càstings, hi vaig entrar i vaig coincidir amb un grup de gent fantàstica, molts dels quals encara treballen al Liceu. Eren més grans que jo i em cuidaven molt. Va ser brutal fer de figurant al Liceu de Barcelona.
Una altra aventura va ser el teu debut al cinema fent de Lorca en una pel·lícula amb Robert Pattinson, just abans que fes Crepúsculo.
Sí, just abans. Estàvem assajant i em va dir: «M’han ofert una pel·li de vampirs al Canadà, però què hi vaig a fer jo al Canadà fent de vampir? No sé si la faré…». I just quan vam acabar de rodar, se’n va anar cap allà a fer-la. I mira, un èxit brutal. Alguna vegada havíem anat a fer unes cerveses per Barcelona, cosa que ara seria impossible amb en Robert. Va ser divertit i curiós.
‘Els nois d’historia’ (2008, Teatre Goya)
Després has treballat molt en teatre, per exemple amb en Pou.
Sí, el meu salt professional al teatre va ser amb ell, a Els nois d’història. La vam estrenar al Goya i vam estar un any i mig de gira per tota Espanya, que són coses que es fan cada vegada menys, i és una llàstima. Érem un grup de joves actors, també hi havia en Nao Albet…
Sense en Marcel Borràs.
Exacte, sense en Marcel. Després vaig fer una altra obra seguida amb el Pou, una mena de biopic sobre Orson Welles. També vam fer gira i va ser molt divertit. Li tinc molt d’afecte; ha estat com un mestre per a mi.
‘Sueños de libertad’ (2004, RTVE)
I ara estàs combinant teatre amb sèries de televisió nacional.
Sí, portem un any rodant. Ara fem la segona temporada i funciona molt bé. Som líders d’audiència, estem encantats de la vida.
També vas tenir temps d’estudiar Humanitats.
Sí, sóc llicenciat.
La teva trajectòria no és gaire habitual, perquè molts actors no encadenen feina constantment. Imagino que has dit molts “sí”, però hi ha hagut algun “no”?
Buf, molts. Des de fa dos o tres anys, per sort, tinc el privilegi, de vegades, de rebutjar projectes perquè ja estic en d’altres. Però no és gens habitual, i em fa ràbia no poder-ho fer tot. A mi m’agrada ser a tot arreu.
I com gestiones dir que no?
Quan dic que no, em quedo intranquil perquè penso: «Què m’estaré perdent?». També em preocupa si algú s’ho prendrà malament o si em tornaran a trucar. Però és el dia a dia de l’actor. No és fàcil dir que no, perquè qui sap si d’aquí a sis mesos tindré feina o no. Però és el que hi ha. I a vegades coincideix que no tinc res durant mesos i, de cop, m’arriba tot alhora. Ho gestiono com puc. Quan em diuen que no a mi, crec que he après que no passa res. És una qüestió de probabilitats, de sort. Pots fer una prova molt bona, però si volen algú que faci 1,60, doncs jo no encaixo. I què hi faré? Em quedaré encallat? No, s’ha de tirar endavant.
Més informació, imatges i entrades a:
