Per Christian Machío / @ChristianMachio
Ja molt abans del concepte “emprenedoria” sempre sentia a dir que, en aquell carrer on vegis un parell de sabateries, el millor negoci és obrir-ne una tercera. Alguna cosa similar passa en el món de les arts escèniques i més particularment en el del teatre musical. Un èxit porta a un altre èxit i a una nova oportunitat de negoci. Que dues propostes musicals tan dispars com La Jaula de las Locas o Maremar siguin ja dos dels fenòmens d’aquesta temporada és una excel·lent notícia. Que propostes com Carrie o les vetllades musicals de l’Onyric exhaureixin entrades garanteix que el teatre musical mantingui el seu lloc als nostres escenaris.
Un lloc que anirà variant, unes temporades més gran i d’altres més petit, però sempre constant, reconegut i, el que és més important, un espai –el del musical- que els creadors contemplin com una opció més a l’hora d’explicar noves històries i transmetre emocions. Només així els recelosos productors confiaran que a Barcelona hi ha prou públic com per fer rendibles més d’un parell de títols musicals cada temporada. I, de debò, no cal que cada dos per tres estiguem comparant-nos amb Broadway. No només perquè les dinàmiques del món de l’espectacle no admeten comparació, cap ni una, sinó perquè resulta del tot innecessari. Broadway és Broadway i Barcelona és Barcelona. Punt.
A tot això, segur que heu sentit (i sentireu) la cantarella de que, si vols veure musicals d’alta volada, el millor és visitar Madrid perquè allà és on d’un temps ençà els musicals realment s’hi han consolidat. Això és una d’aquelles veritats a mitges perquè, si bé és cert que el turisme hi ha jugat a favor (gràcies a una eficaç campanya de màrqueting i saltant demés factors lingüístics i hàbits culturals), no deixa de ser també cert que la majoria de grans i mitjanes productores d’aquí i d’allà –moltes d’elles de nova fornada- no conceben aixecar un nou musical sense planificar prèviament una gira que inclogui, a més de Madrid, també Barcelona. La família Addams, produïda per Lets Go i estrenada la temporada passada a Madrid, ha comptat amb una llarga estada a Barcelona. És el mateix equip que, empesos pels bons resultats, la propera temporada portarà també a la nostra cartellera El jovencito Frankenstein que ara s’ha estrenat a Madrid.
I un pont aeri a la inversa és el que farà l’equip de la recentment apareguda productora Nostromo Live que, després de triomfar al Tívoli amb La Jaula de las Locas, la temporada vinent portarà a Madrid el musical liderat per Àngel Llàcer mentre aquí apostarà de nou pel gran format amb una nova producció de La tienda de los horrores amb estrena prevista a la tardor (previ pas pel Festival Grec). És aquest anar i venir de produccions entre les dues principals places el que garanteix la bona salut del teatre musical de gran format que, no ens enganyem, sempre permet arrodonir a l’alça el balanç final de les xifres totals dels nostres escenaris, en part gràcies als grans aforaments i també a les seves recaptacions de taquilla, per força més elevades que la resta de propostes de text.
És el teatre musical comercial de gran format l’encarregat també de portar nou públic a les nostres platees, espectadors que un o dos cops per temporada saben que valdrà la pena anar en família o amb amics amb el noble propòsit de passar una bona estona ja sigui a través d’una catarsi nostàlgica col·lectiva com la que proposa Flashdance (Teatre Tívoli) o mitjançant els èxits de Michael Jackson recollits ara als espectacles Forever King of Pop (Teatre Cooliseum) i Michael’s Legacy (Barts).
Que d’entre totes les propostes de teatre musical n’hi hagi alguna que no acabi de funcionar o connectar amb el públic sembla quelcom inevitable. Malauradament així és el negoci de l’espectacle, també en el teatre de text. Però és molt diferent ensopegar tot sol que fer-ho envoltat d’altres que sí hi han triomfat, perquè això vol dir que si ho tornes a intentar l’oportunitat d’èxit encara hi és. Potser amb un altre títol o una altra creació, però que el públic català té ganes d’anar al teatre a descobrir històries i personatges a través de la música ha quedat demostrat aquesta temporada amb títols com Maremar, la darrera nova creació de Dagoll Dagom que ha omplert nit rere nit el Teatre Poliorama i que durant els propers mesos realitza una extensa gira per tot el territori. Atents perquè hi ha poblacions on ja ha exhaurit entrades!
Maremar combina de manera molt hàbil el llenguatge del musical, de la dansa i del teatre de text (al cap i a la fi som davant d’una obra de Shakespeare), el que permet que el públic de cada disciplina, tradicionalment compartimentat, s’atreveixi a descobrir altres llenguatges. Dit d’altra manera: Maremar és aquell espectacle que satisfà als teatreros que afirmen que el teatre musical no fa per a ells. I tots en coneixem d’aquests. Permeteu-me la “perogrullada”, però una àmplia oferta de musicals a la cartellera facilita més varietat i, en conseqüència, el gènere del musical es descobreix a nous públics. I, de passada, trenca un munt de tòpics, que bona falta fa.
És aquest precisament un dels objectius de projectes com l’Onyric, que neix de la indiscutible passió pel teatre musical de Daniel Anglès al capdavant d’un equip que ens mostra una altra cara del gènere ja sigui en format escenificat o a través de concerts amb noms com Geronimo Rauch, David Ordinas, Pablo Puyol o el tàndem Elena Gadel i Andreu Gallén que hi presentarà properament nou treball plegats.
El cert és que l’escenari de l’Onyric és ara per ara la connexió més directa amb Broadway i el West End, meques –i bressol del gènere– que ens ha brindat propostes tan interessants com Fun Home i que ara recuperarà tot un clàssic contemporani del musical com és Rent, títol que ve amb un Pullitzer sota el braç i que va més enllà d’un grapat de bones cançons roqueres i una mera translació de La bohème de Puccini al Nova York dels noranta. La SIDA, les drogues, l’homosexualitat o el desarrelament familiar d’una generació llençada al buit davant d’un canvi de mil·lenni.
No deixa de tenir certa gràcia que els bohemis novaiorquesos de Rent tinguin com a veïns, al Teatre Victòria, als estudiants d’Spring Awaking, la versió musical de l’obra de teatre El Despertar de la Primavera, també amb una banda sonora impregnada de pop-rock i amb uns joves igualment disposats a trencar amb els tabús d’una societat que els ofega, tant en l’entorn familiar com en l’educatiu. Aquesta serà la tercera temporada d’un musical impulsat per una jove productora, Origen Produccions, formada per un equip que coneix perfectament el material que té entre mans i que ha fet gala d’una gran habilitat per servir-nos un espectacle que fa uns anys va resultar arriscat fins i tot a la cartellera de Nova York i de Londres.
Un dels motius perquè Broadway continua viu, amb un model de negoci creixent i gens obsolet, és perquè el públic jove ha trobat el seu lloc a la cartellera comercial de gran format gràcies a noves creacions que els hi parlen amb el seu mateix llenguatge. Allà el teatre musical mola i no només agrada als quatre “freaks” de l’institut. És més, a la funció de fi de curs de l’escola –normalment l’equip docent tria un musical, és clar, és la seva cultura- la motivació és màxima per aconseguir fer una versió amateur de Dear Evan Hansen, Mean Girls o Waitress jugant a imitar la producció original en tots els aspectes.
A casa nostra només cal veure casos recents com Carrie o el proper retorn al Maldà de Tot el que no ens vam dir per adonar-nos que les butaques són plenes de nois i noies d’una edat força per sota a la del nostre espectador habitual de teatre. És públic perdut entre el teatre familiar i el teatre per a adults, aquell públic que per sí sol i pel seu poder adquisitiu és encara incapaç de fer rendible una producció de gran format –com sí passa a Broadway, ailàs- però manté vives aquestes propostes musicals en espais més reduïts on, sense la pressió de recuperar milions d’euros invertits, els nostres creadors comparteixen llenguatge i inquietuds escèniques amb uns espectadors que reclamen emocions en viu.
En aquest sentit espais petits com el Teatre Gaudí o l’Almeria Teatre revisant títols com Flor de Nit o Poe, a poc a poc i sense fer gaire soroll, han sabut fer-se un lloc com a casa del teatre musical de petit format connectant també amb aquest públic adolescent. Per exemple, l’equip que encapçala Ferran Guiu ens ha permès veure títols contemporanis del circuit alternatiu de Nova York i Londres, i no és poca cosa. Programar amb un pressupost reduït t’obliga a encertar a la primera i sense comptar amb la sort del principiant. Encadenar un rere l’altre produccions com Ordinary Days, Tick, Tick… Boom!, Tell me on a Sunday i, recentment, Carrie, ens demostra no només un gust exquisit en la tria de títols, sinó el propòsit de fer descobrir, de contagiar entusiasme i d’obrir portes per acompanyar al públic en l’experiència que és endinsar-se en el teatre musical.
Ara estarem atents a Bed and Breakfast, un musical de nova creació que arriba al Teatre Gaudí on a través de les cançons d’Els Amics de les Arts veurem el dia a dia en les relacions de tres joves parelles a una gran ciutat, en un entorn social força quotidià que connecta amb l’univers de les lletres del grup barceloní. I atenció els qui vulgueu viure un musical tal i com es veu a Broadway, és a dir, en anglès, perquè l’Almeria Teatre i la gent de Jocular Theatre ens presenten [Tittle of the Show] en “versió original”, un musical en clau de comèdia que parodia el procés creatiu… d’un musical. El cert és que a l’off Broadway va tenir un èxit notori assolint la nominació al Tony a millor llibret i sense dubte és un títol –sense títol– a tenir en compte.
Són aquests petits racons de la cartellera, com el cicle #MondayMonday del Teatre Eòlia, els que ens permeten anar-hi acompanyats d’un d’aquells amics escèptics que dèiem. Sobretot perquè al sortir el plaer és doble: el d’haver vist un espectacle creat amb una passió única i, per descomptat, sentir al teu amic dir allò de: “Doncs no sóc de musicals però aquest m’ha agradat”.
