En Joan Pera em rep cordialment al seu camerino. Ell ja fa una estona que hi és. A sobre de la taula, el guió, ple d’anotacions. “Encara hi ha nervis?” li pregunto. Em respon que sempre hi ha coses a repassar, tot i que ja porten més de 20 funcions. “Està venint molta gent?”. “Molta”. M’explica que van fer rècord d’entrades prèvies venudes. Potser ara més que mai la ciutat necessita estones de desconnexió. I és que El pare de la núvia serveix efectivament per això: per entretenir-se, riure i no pensar gaire.
TEATRE BARCELONA: Què té una boda que ens fa riure tant?
JOAN PERA: És una festa que es prepara amb molta antelació. També hi ha molta expectativa i molt públic. El teatre, perquè vagi bé, ha de ser una festa d’art, d’interpretació, de lèxic, de comunicació. S’ajunten dues coses que són molt llamineres.
La gent s’implica en aquesta festa?
Hi ha molts moments que parlo amb el públic, perquè el que pretenem és que no sigui una festa que passa a l’escenari, sinó que sigui aquella festa en què qui més qui menys tothom s’ha vist involucrat. Tothom s’ha vist involucrat en un casament, o en el propi, o en el dels fills, els néts, els nebots… És d’aquelles coses on tothom hi entra, tothom juga un paper. I el teatre és jugar papers.
Deies a la presentació de l’obra que una de les claus de la teva feina és “estar pendent del que la gent busca i no decebre-la.” Què busca el públic que et ve a veure?
Simpatia. Riure. Passar-s’ho bé. I sobretot comunicació, la meva debilitat. Jo faig un pare de la núvia que suposo que li ha passat a tots els pares de totes les núvies, que volen allò per la nena i allò i allò altre i la nena en passa. Aquesta proximitat amb el públic és el que agrada més. Perquè a vegades jo surto a l’escenari i no sé massa el que diré o no sé si el que diré fa gràcia, però si ho dius d’aquella manera que la gent ho accepta, ja n’hi ha prou. El que més espera de mi la gent és la proximitat. El dia que jo faci de Dràcula o de l’assassí de la Quinta Avinguda… No els agradarà.
Però has fet de fantasma.
Sí, però quin fantasma. Allò era una desgràcia de fantasma! Si algun dia hem de ser fantasmes a mi em passarà el que li passava a aquell pobre home! (riu) L’altre dia, una anècdota, hi havia un nano d’uns 13 o 14 anys que havia vingut i em diu “ets gran, però ets bo eh?”. Vell i tot, hi havia aquesta comunicació. I això és el que he buscat sempre.
Aquesta proximitat és la base de la comèdia?
Tota la vida he estat ruminat què és per mi la comèdia i és que no ho sé, encara ho estic buscant. Però aquesta proximitat és la base de la meva manera de fer. Que tampoc ha de ser còmica. Aquesta proximitat la podem donar amb un somriure, amb una simpatia i fins i tot en moments tristos. Però la comèdia és sempre sorprendre al públic. I sobretot ser generós. Jo no em limito a fer la funció, jo hi poso l’ànima. Jo necessito que aquella frase els arribi, l’entenguin, la somriguin, la visquin.
A qui admires?
Admiro a moltíssima gent, en el sentit que sortir dalt d’un escenari és un acte de generositat i d’amor, i això ho admires fins i tot de gent que no t’agrada. Jo admirava molt de jovenet al Capri, però no tant per l’acudit que digués sinó per aquesta proximitat que tenia amb la gent. Perquè ell no era un home simpàtic ni agradable, però malgrat això tenia una comunicació constant. I bé, al Charlot el trobo magnífic, aquella manera de ser tant d’ell, quan diu “ho sento molt, però estic a favor de la gent”, és una mica això. Però tots els grans humoristes. I del Joel (Joan), jo admiro els Plats bruts, El Crack, aquesta potència de joventut i d’humor i d’estimació. Té aquesta entrega, aquest voler que la gent s’ho passi bé. Et dic aquests joves però en podria dir molts, el Buenafuente el trobo genial… O l’Eugenio. O el Rubianes. Segur que me’n deixaré.
Creus que hi ha algun límit de l’humor o es pot riure de qualsevol cosa?
No n’hi hauria d’haver. L’humor, com deia Woody Allen, és tragèdia més temps. En perspectiva tot pot tenir sentit de l’humor. Perquè “facis el que facis en aquesta vida, no sortiràs viu d’ella” (riu). Com m’agradaria morir? Fent riure.
I com s’aconsegueix aquesta perspectiva?
Quan fas humor amb aquestes coses, ha de ser un humor de proximitat, de simpatia, no de barrera. Jo no em puc riure de tu, però sí que et puc fer somriure. Evidentment que la perspectiva és important, hi ha aquest riure de Franco i de la guerra de Franco i hi havia un milió de morts, i això ‘ha sido nuestro pan de cada día’ durant 40, 50 i 60 anys. Tot té el seu punt d’humor amb temps i generositat, proximitat.
Quina creus que és la funció del teatre?
Lorca deia que “el teatre és l’essència del poble”. I el teatre reflecteix sempre el moment del poble. Per això el teatre ha de ser popular. El teatre és bastant temporal del moment i local. Hi ha gent especial, Shakespeare és tan universal perquè parlava de coses del poble, del rei, dels rics, dels pobres, de l’amor…
Però no parlava de molts sectors de la població. De les dones per exemple.
Però era el moment. Les dones no anaven amb pancarta en aquell moment.
Això no vol dir que no hi fossin…
Però pensa que Shakespeare gairebé sempre parla de sentiments, d’ambicions, d’afectes, que tant poden ser de dona com d’home. Té comèdies de dones perfectes: Molt soroll per no res, Els amants de Verona… L’amansiment de la fúria que sembla tan masclista, és un ‘tirón’ de les dones en tots sentits.
Canviant de tema. Vas dedicar el Gaudí honorífic a tots els actors i actrius de la teva generació. Destacaves les dificultats que han hagut de passar. Com han evolucionat aquestes dificultats del sector al llarg de la teva trajectòria?
El sector ha fet un pas de gegant extraordinari. Pensa que quan els de la meva generació vam començar en el teatre a Barcelona només hi havia un teatre en català, tota la resta eren de semi aficionats i dos o tres en castellà. Per tant si no feies teatre havies de buscar-te altres feines. Llavors ja va venir la televisió, que ens va donar una certa seguretat d’ofici. I després hi ha hagut la creació, ja des de l’època democràtica cap aquí, de les indústries culturals que ens han donat molta feina. Més o menys ben pagada, però pensa que dels 3- 4 teatres que hi havia quan jo vaig començar ara n’hi ha 60. S’ha creat indústria, hi ha hagut el recolzament dels mitjans…
Però n’hi ha alguns d’aquests 60, la majoria de fet, que sobreviuen amb una precarietat absoluta.
Però això també és qüestió de temps. Aquesta precarietat no existia. Ara potser és precari, però hi ha feina. Hi ha escoles, pots treballar, pots ensenyar, pots aprendre… El teatre, els actors, hem adquirit una importància social que no teníem. Ara et demanen fins i tot anar a fer classes d’interpretació perquè s’ha descobert que el teatre és molt pedagògic. Hi ha molta diferència, la mateixa que d’actors. Ara a l’associació d’actors podem ser-ne 5000. Però hi ha moltes més oportunitats. La televisió, ara hi ha sèries a punta pala, hi ha feina per moltíssima gent. El pas ha estat molt gran. Arribar a un nivell molt alt artísticament, et parlo del Nacional, del Lliure, de Focus, de Dagoll Dagom… El salt ha estat immens, un moment teatralment molt bo. També perquè hi ha hagut un recolzament cultural. Que després ens han abandonat, perquè hi ha molt poc pressupost, però abans no n’hi havia gens. I arribar a les quotes de qualitat que s’ha arribat ara amb aquest poc pressupost… Hi ha gent extraordinària.
Has vist alguna obra últimament que t’hagi agradat?
Vaig anar al Maldà a veure Les dones sàvies, amb l’Enric Cambray i el Ricard Farré. I em va agradar moltíssim. I el Roger Pera va fer una comèdia que es deia Quina feinada!, fa gairebé un any al Versus i estava molt bé. No sé qui és eh el Roger Pera (riu), però estava molt bé. És lluitar-hi, anar-hi, ser-hi… I realment tota aquella precarietat nostra… Premis no n’hi havia, no n’hem tingut mai… Sí que hi ha un reconeixement. I jo he conegut molts actors que no han sobresortit mai, molts ja no hi són evidentment, però són els que a mi em van ensenyar més. I també es mereixien per l’estimació… És curiós com el teatre crea un vincle d’amor ‘tremendo’, que et dura tota la vida. Tota la vida sent capaços d’anar fent ‘funcionetes’, ara un paper petit, ara en una sèrie… Així ha passat moltíssima gent, gent molt bona i grans persones. Jo, si als 20 o 30 anys no hagués triomfat una mica, no sé si hagués tingut aquesta valentia de continuar. He tingut la sort que sempre he fet un pas més, una miqueta més, que ha fet que jo continués. Però la valentia i la meva admiració a tots els actors de la meva generació. Aquesta setmana va morir la Marta Padovan, tota la vida de teatre. O el Josep Maria Domènech o el Joan Borràs, a qui admiro moltíssim.
És clar, no sempre pots fer-ho, al final has de menjar.
Evidentment quan jo vaig començar érem quatre desgraciats. Pensa que quan jo vaig anar a l’Institut del Teatre en tota Catalunya aquell any érem 11. Però és clar, llavors no tenies cap mena de sortida ni de futur. La majoria de nosaltres pel matí fèiem una feina i a la tarda anàvem a fer teatre. Jo vaig fer la mili aquí a Barcelona i a la vegada treballava al Romea amb l’Adrià Gual. Però un dia em vaig adormir per anar a la mili i em van posar a la presó! (riu). Tots teníem altres feines, era tanta la il·lusió…
Quan me’n vaig, em queda clar que manté la il·lusió del primer dia. Un parell d’hores després, comprovo que la gent que omple la platea del Condal també està il·lusionada per veure’l en acció. Hi ha persones grans, però també gent jove. I tots riuen molt durant els 180 minuts amb entreacte que, certament, passen volant. El Joan Pera és una icona per a tothom. Em quedo amb la frase que diu una noia al meu costat: “L’obra està bé, però ell… Obre la boca i ja estic rient!”
